Més notes sobre el procés: d'herois i de màrtirs

Fa pocs dies escrivia això sobre el president Puigdemont:

“Abans que algú ho interpreti malament, m’apresso a deixar clar que crec que el president legítim –ara mateix, i des del vint-i-tants d’octubre que el BOE el va destituir- continua essent Carles Puigdemont. I que després del 21-D, tenint en compte els resultats –majoria  absoluta independentista al Parlament, que és el que es votava- és ell qui ha de ser restituït a la presidència. I que, en tot cas, aquesta decisió correspon únicament i exclusiva al Parlament com a representant de la ciutadania de Catalunya. Si això no va així –el Parlament decideix-  les eleccions han estat una trampa .”

Continuo creient això, però veig amb disgust com, a les xarxes socials i mitjans de comunicació, es reprodueix un discurs conegut -molt conegut- segons el qual tot el que no sigui donar un xec en blanc a l'estratègia “Puigdemont predient (peti qui peti)” és una mena de traïció o similar.

De sempre, aquest llenguatge de traïcions, les metàfores de les monedes de plata, i similars, m'han semblat contraproduents, per no dir estúpides. Tot el que tendeixi a considerar la política en clau religiosa -o gairebé- em sembla un error. Les inquisicions, les excomunions, els actes de fe, són, han de ser, aliens a la política.

Aquest discurs dels que es creuen els únics intèrprets del país -de vegades, simplement, els propietaris únics i perpetus del país- ja el coneixem de fa temps. És el discurs de la pitjor Convergència, la que pactava alegrement amb el PP però que posava el crit al cel si algú pactava en una altra direcció. La Convergència que demanava -que exigia- submissió absoluta i donava credencials de catalanitat. Curiosament, molt sovint, la mateixa Convergència dels negocis.

I, dit això, que consti que conec molta gent, des de càrrecs institucionals, a militants o votants d'aquest món que són persones d'una enorme integritat, persones honestes, compromeses amb el país i amb la democràcia. Com també em passa en altres opcions, amb les quals no comparteixo moltes coses però que respecto i tenen gent, a tots els nivells, que respecto i amb les quals tinc amistat i m'hi puc entendre en moltes qüestions polítiques.

Però no puc admetre el discurs que sosté que el president Puigdemont no torna de Brussel·les per no anar a la presó (i crec que fa bé) i, a la vegada, exigeix que una sèrie de gent faci coses per les quals anirà -o tornarà, o continuarà- a la presó. L'heroisme i el martiri són personals, no es poden exigir a tercers.