Un apunt d’urgència, d’aquells que no voldries
haver d’escriure. Ens ha deixat l’amic Lluis Miquel Prats. Tarragoní d'adopció trasplantat
com jo, amb arrels gracienques –al mateix carrer on vivia el meu pare de petit-
ens vam conèixer per comunes militàncies i amistats. Dissenyador gràfic, en el
millor sentit de la paraula, és a dir, persona de gust, de maneres exquisides,
i capaç de trobar la línia, la forma o el color que permeten una nova visió de
les coses, més bonica sense deixar de ser el que són i sense deixar de ser
útils.
Quan vaig decidir aplegar els articles
publicats al Punt i fer-ne un obsequi de Nadal, es va oferir, amb una gran
generositat, a fer-se càrrec de l’edició, i ho va fer també en els dos aplecs
més que vaig fer. En va fer un obra pulcra, elegant, amb tots els detalls –la portadella,
les notes d’edició, la disposició dels textos i les imatges- de tal manera que,
després de distribuir-la, la gent a qui la vaig enviar, molts dels quals no el
coneixien, sempre destacaven la qualitat de l’edició. Em reconforta haver-li
pogut fer arribar aquella munió de felicitacions, absolutament merescudes.
En Lluís Miquel tenia un aire britanitzant, d’un
humor soterrat, càustic, però amb una certa contenció. Sempre elegant en el
vestir. No sé si és per l’alçada o per un impressionant bigoti, però sempre em
va recordar la imatge tòpica, estereotipada, del coronel anglès retirat de la Índia.
No sé si mai va fumar amb pipa, però li escauria d’allò més.
Que la terra et sigui lleu, Lluís Miquel.
(imatge extreta del seu facebook, ara herència
digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada