Sobre la comarca del Montserratí, i més coses d'organització territorial

Fa uns dies, es presentava una iniciativa per a la creació de la comarca del Montserratí. Pel que sé, aquesta iniciativa la impulsen vuit municipis, majoritàriament del Baix Llobregat.

Ara fa setze anys –com passa el temps!- es presentava l’informe de la Comissió per a la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, ràpidament conegut com a informe Roca. No vull entrar ara en la història de l’informe –tinc molts papers, és clar, i l’amic i company de comissió Xavier Rubio sempre em deia que n’havia de fer un llibre- però hi ha un aspecte que crec que té una certa actualitat.

En l’informe, una de les propostes –segurament poc o mal coneguda, com gairebé tot el que s’hi deia- anava de noves comarques. Proposàvem sis noves comarques –de fet, cinc i mitja, per raons que ara no cal explicar- que eren el Moianès, el Segre Mitjà, la Vall de Camprodon, l’Alta Segarra, el Baix Llobregat Nord, i, la mitja, el Lluçanès.

Com és sabut, l’informe Roca va acabar en un calaix, com tantes coses. Però potser no anàvem tan desencaminats pel que fa a les comarques. Al cap de setze anys, el Moianès ja és reconegut com a comarca, i el Lluçanès s’està tramitant al Parlament –tot i que amb més problemes dels que caldria-. I ara es promou el Montserratí, que s’assembla molt al Baix Llobregat Nord de l’Informe.

Com veiem, hi ha moviment. Afegim-hi que després de les eleccions municipals del 2015, alguns nous alcaldes van tornar a parlar del Segre Mitjà i del Baix Montseny.

Clar, algú pot pensar que es va obrir el meló -es van generar expectatives- amb l’informe, però em sembla que hi ha alguna cosa més, perquè l’informe també parlava de la Vall de Camprodon, i no sembla que se’n digui res.

Ara bé, el que em sembla interessant d’aquesta proposta del Montserratí és que, en certa manera, la comarca ja existeix.

La comarca respon, per una banda, a un cert sentit d’identitat col·lectiva, que faríem bé de relativitzar. Les identitats es construeixen i canvien; el territori que usem, com a ciutadans, canvia de la mateixa manera que canvia aquest ús. És cert que hi ha inèrcies importants, seculars i tot, però perquè mantenen aquest ús. Però també tenim, a Catalunya, una certa sacralització de les comarques tal com les coneixem. La necessitat, raonable, de defensar una divisió territorial, com a signe –la divisió- d’identitat, va fer que es fossilitzés el que no era més que una proposta –ben feta, això sí, amb criteris racionals- d’entre les moltes possibles, i que s’oblidés l’assenyat raonament del mateix Pau Vila sobre la necessitat d’anar revisant i adaptant la divisió territorial. De tal manera que va arrelar el convenciment que les comarques “eren” aquelles, de forma intocable i permanent. I no.

I és que la comarca, per altra banda, també és un àmbit de serveis públics, que hem configurat com un ens local per a la prestació de serveis als municipis que, per si mateixos, no tenen prou mitjans. Aquest és l’objectiu explícit a la llei d’organització comarcal vigent.

Clar, això porta ràpidament a preguntar perquè hi són, dins de les comarques –ara institució- els municipis que sí que tenen aquesta capacitat, però això seria llarg d’explicar.

Ara bé, les necessitats de supramunicipalitat, la mena de serveis i de polítiques públiques que és més eficient afrontar des d’una pluralitat de municipis, tenen diverses expressions. Una és –o hauria de ser- la comarcal, però també ho és, en un context urbà molt diferent i, per tant, amb unes necessitats diferents, la metropolitana. Per això, també ara, es planteja la supressió del consell comarcal del Barcelonès, però això també és una altra història.

Com afecta, això, al tema del Montserratí? Vegem aquest mapa:

És la comarca del Baix Llobregat. Amb el color vermell, els municipis inclosos a l’Àrea Metropolitana de Barcelona; amb el color groc, els municipis impulsors de la comarca del Montserratí; en blanc, el municipi de Vallirana. Com podem veure, la nova comarca és gairebé tota la part no metropolitana. Podríem dir que quan es va re-crear l’AMB es va crear també la nova comarca per exclusió. A banda, és clar, de Vallirana, que segurament hauria de plantejar-se seriosament la inclusió dins l’AMB.

Però, és clar, resulta que la part metropolitana del Baix Llobregat, continua dins la comarca del Baix Llobregat. Una hipotètica creació del Montserratí -i la incorporació de Vallirana a l'AMB- permetria que hi hagués un consell comarcal alí on ha de ser -que, a més, seria una comarca més homogènia- i que no n'hi hagués on no cal perquè les necessitats supramunicipals tenen la seva eina en un ens metropolità, que es correspon amb la naturalesa metropolitana d'aquestes necessitats.

No és aquest, però, l'únic cas de comarca -o de pseudocomarca, o de quasicomarca- creada per exclusió. El passat mes de febrer es va crear la vegueria del Penedès, formada per les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l'Anoia.... llevat de vuit municipis de l'Alta Anoia, que continuen a la vegueria de la Catalunya Central.

Això va suposar modificar la llei de vegueries, que deia que “Cada municipi i cada comarca han de formar part íntegrament d'una vegueria”, un precepte raonable, que ara ve completat amb l'afegit “sens perjudici de les excepcions que resulten d'aquesta llei”.

O sigui, que hi ha comarques -de fet, comarca- repartida en dues vegueries, i una part és l'anomenada -per la llei de creació del Penedès- “Alta Anoia”·que no ha estat creada formalment per ningú.

De fet, una comarca semblant va ser proposada a l'Informe Roca, amb el nom -això és el de menys- d'Alta Segarra. Al mapa següent podem veure, en blau, l'Alta Anoia -la nocomarca creada per la llei del Penedès- i, en vermell, la resta de municipis de la proposada Alta Segarra. 

Com a curiositat -i mostra de la necessitat d'encarar una certa normalització del mapa municipal- s'hi pot veure com el terme de Copons té un tros aïllat de la nova comarca, i com hi ha una tros del terme de Pinós ben separat de la resta del terme, dins de la comarca del Bages, tot i que actualment Pinós és a la comarca del Solsonès. Finalment, per adonar-nos del moviment en aquesta part del país, un municipi proposat a la nova comarca -Torà- ha demanat el canvi de comarca, de la Segarra al Solsonès. Segons com un embolic, però també senyal que alguna cosa no acaba de rutllar.

Ja em permetreu l'autocita, però quan es va tramitar la llei de vegueries vaig fer de relator de l'informe del Col·legi de Geògrafs, i, sobre aquesta qüestió de comarques i vegueries, dèiem (la cita és una mica llarga, però val la pena; es negretes són meves i ara):

“La no resolució prèvia del mapa comarcal. L’actual mapa comarcal és substancialment –tot i les reformes del 1990- el del 1936, malgrat els evidents canvis en el territori. Si bé és cert que la divisió comarcal és molt interioritzada per la ciutadania, no és menys cert que continuen existint àmbits amb voluntat de ser reconeguts com a comarca; els casos del Moianès i del Lluçanès serien els més emblemàtics. A la vegada, els evidents canvis al territori, especialment a la regió metropolitana de Barcelona, i, amb menys mesura, a les zones del litoral gironí, aconsellarien reformular el mapa comarcal prèviament a la delimitació de les vegueries, especialment quan aquesta delimitació és feta, a l’avantprojecte de llei, per l’agregació de comarques actuals.

(...)

Per tant, si els àmbits de les vegueries es defineixen per les agregacions de comarques, seria més prudent que ho fossin a partir d’unes comarques revisades i més ajustades a la realitat territorial del segle XXI.

Aquest aspecte de la delimitació de les comarques, a més, resulta imprescindible per a no provocar conflictes legals a posteriori, si algun municipi pretén fer ús de les previsions legals de possibilitat de canvi de vegueria. Per una banda, perquè s’especifica (article 3.1) que cada comarca ha de formar part íntegrament d’una vegueria. En aquest cas, doncs, el canvi de vegueria d’un municipi implica també el canvi de comarca –supòsit que pot ser tàcit en la llei, però que convindria resoldre de manera explícita, per a major seguretat-. Però, el més important, és que, a la vista del necessari acord amb el mapa provincial –segons la disposició transitòria única- un canvi d’adscripció municipal suposaria refer aquest nou mapa provincial-veguerial. Això porta, o bé a una inestabilitat del mapa de les vegueries, o bé a tancar el pas a qualsevol canvi, i, per tant, fer inútil la previsió legal de l’article 4 de l’avantprojecte de llei.

Per tant, entenem que hagués calgut fer la seqüència lògica de redefinir el mapa comarcal i, després, el veguerial. I això sense entrar –que de fet seria desitjable- a les necessitats de reexaminar el mapa municipal, almenys pel que fa a les disfuncionalitats territorials recollides al Capítol IV del Títol I del decret 244/2007, de 6 de novembre, pel qual es regula la constitució i la demarcació territorial dels municipis, de les entitats municipals descentralitzades i de les mancomunitats de Catalunya.”

I ara estem com estem: la realitat, el funcionament del territori, que no és el mateix arreu, ni és el mateix que l'any 32 o que l'any 87, s'imposa. Anem posant pedaços, refent lleis que es van fer malament al seu moment, i qui dies passa anys empeny.

La solució és crear més comarques? Més aviat crec que la solució seria crear noves comarques, en el sentit d'una altra mena de comarca, més petita, més homogènia, més ajustada a ser un ens local, i no generalitzada, sinó alí on tingui un sentit real. Crec que el Moianès és una bona prova, perquè va donar carta de naturalesa oficial a una realitat de treball conjunt, a unes necessitats, i a unes possibilitats reals, per tal com es tractava d'un espai molt homogeni. Ja m'hi vaig referir parlant de la possible comarca del Baix Gaià (ho podeu veure aquí ). 

En canvi, hi ha llocs on la comarca no té sentit. Ara es tramita, al Parlament, una proposició de llei de supressió del Consell Comarcal del Barcelonès. Benvinguda sigui, però només és un pedaç, com hem vist amb el Baix Llobregat. Continuarem tenint un híbrid metropolità-comarcal de difícil resolució, i no sembla que s'aprofiti l'ocasió per començar a pensar en un model de comarca metropolitana, diferent de la comarca actual o de la comarca futura -aquesta més petita i més homogènia- que ens interessa -o ens hauria d'interessar- molt a Tarragona.

En continuarem parlant, em sembla.