divendres, 1 de desembre de 2017

Pujol de Barberà. La cultura del Pla

El Fet a Tarragona –la millor publicació de la ciutat, sense cap mena de dubte- publica un magnífic reportatge de Pineda Vaquer sobre l’arquitecte Pujol de Barberà, i no només de l’obra arquitectònica, també de la urbanística. I és que Pujol de Barberà fou el responsable del planejament urbanístic vigent a Tarragona entre els anys vint i els anys seixanta.

Cal tenir en compte que quan parlem de planejament urbanístic de cent anys enrere ho fem d’instruments molt diferents dels actuals. Els plans d’aleshores eren plans d’eixample, plans que dibuixaven per i com havia de créixer la ciutat, però sense entrar tant en continguts, en usos. Els plans basats en la zonificació vindrien després, a partir de la Carta d’Atenes, i, de manera més general, després de la guerra mundial. De fet, només cal comparar els pressupòsits ideològics i metodològics del planejament de Pujol de Barberà i les propostes del GATPAC per a Barcelona, deu anys després, i veiem un salt enorme.  

A l’article, Pineda Vaquer explica molt bé l’ambició i la modernitat de la proposta de Pujol, centrada en la plaça Imperial Tàrraco com a eix vertebrador del desenvolupament de la ciutat a la zona Oest. Pensem que aleshores Tarragona “acabava” a mitja Rambla Nova, en el disseny d’eixample de 1857, que bàsicament es plantejava la unió entre la Part Alta i el front marítim.

Hi ha un aspecte, però, que també em sembla interessant de tenir en compte, a partir del disseny de Pujol de Barberà. Resulta significatiu –i així ho recull l’article- que la plaça Imperial Tàrraco, dibuixada al 1920, es va acabar fent a la dècada dels cinquanta, i d’això es desprèn una encertada visió de futur, és veritat, però també una dosi important de sort i voldria pensar que alguna cosa més. Quantes vegades hem vist previsions més o menys encertades, que han anat quedant pel camí o directament desvirtuades?. En canvi, aquest disseny de plaça i d’estructura urbana de tipus radial es va sobreposar a canvis de règim, a governs municipals absolutament oposats, o a conjuntures econòmiques molt diverses.

Hi ha un magnífic llibre de Josep Parcerisa (“Forma urbis. Cinco ciudades bajo sospecha”. Ed. Laboratori d’urbanisme. Barcelona, 2012) que analitza l’evolució urbana de Tarragona i, en aquest punt, assenyala la importància del fet que diverses construccions dels anys trenta i quaranta –és a dir, força anys abans d’urbanitzar la plaça- ja es pensessin i s’executessin amb aquesta visió. Ho podem veure en aquesta imatge:
 


Es tracta de l’Escola del Treball i de la casa bloc, i posteriorment les cases dels mestres o les cases militars. Totes es van anar posant a lloc, prefigurant l’estructura prevista al Pla. I això és extraordinàriament important. Per fer-nos-en una idea, pensem en l’eixample de Barcelona. Quan Cerdà dibuixa l’eixample dibuixa una estructura de carrers, i allò es comença a urbanitzar i a edificar, de manera paulatina, i no excessivament ordenada, de manera que l’eixample s’anava omplint d’edificacions que primer eren aïllades i després anaven omplint els buits. Doncs bé, quan algú edificava un solar en un tram del que havia de ser, per exemple, el carrer Mallorca ja ho feia de manera que es respectessin les alineacions, i el carrer tingués continuïtat ordenada al llarg dels mes de tres quilòmetres que té. Això demana una bon treball topogràfic i de fixació de les alineacions, però també disciplina i rigor en l’ordenació de l’edificació per tal que trenta o quaranta anys després, el carrer –que no deixa de ser un “buit”- queda fet per l’edificació que el conforma.

Això només és possible si entenem els plans i, sobretot, respectem el ritme temporal del pla. No vol dir això cap renúncia a reformes, a adaptacions, a saber collir al vol determinades oportunitats, però sense renunciar mai a idees de fons, estructurals de ciutat. Un pla fet a mitges, amb canvis sobtats de direcció, amb abandonament imprevist d’idees mestres, no només és un pla no executat, pot ser una reculada important, i generar problemes greus per al demà passat. Les modificacions, que són imprescindibles si no volem un pla excessivament rígid, s’han de fer, però amb un fre de mà posat, i no atenent elements excessivament conjunturals o aïllats que poden esguerrar propostes de llarg abast. Si, als anys quaranta, algú s’hagués saltat –o hagués modificat legalment- la idea del pla Pujol de Barberà, i hagués fet més estretes les vies que fan cap a la plaça, o hagués reduït les dimensions de la plaça, i hagués edificat d’acord amb aquestes noves condicions, ara no tindríem –o seria molt difícil i costós de tenir- l’estructura radial i la plaça Imperial Tàrraco. Per continuar amb l’exemple de l’eixample de Barcelona, quan va ser projectat, fa més de cent-cinquanta anys, els propietaris de terrenys es van posar les mans al cap per la previsió de carrers de vint metres d’amplada, dient que era un  bogeria i que aquella amplada no s’ompliria mai. Cerdà argumentava –era l’època del vapor- que, algun dia, petites màquines de vapor ens portarien a casa, una previsió del cotxe. Avui, amb tots els problemes –que n’hi ha- la malla de l’eixample de Barcelona, amb carrers de vint metres, és un extraordinari distribuïdor de circulació, i si l’eixample s’hagués fet amb carrers més estrets, feina rai per arreglar-ho.


De manera que prudència amb els canvis, i una major cultura de pla i dels seus ritmes, no ens aniria gens malament. 

dimarts, 28 de novembre de 2017

21-D i Keep calm

Ja fa uns quant anys que l’eslògan Keep calm and... el que sigui s’ha incorporat al llenguatge del procés. Els memes keep calm i una conclusió enginyosa –com la de la imatge d’aquest post- sovintegen a les xarxes, a les samarretes, i als papers, amb més o menys gràcia.

Potser seria hora que paréssim més atenció a la primera part: keep calm. Ja sé que és difícil, enmig d’una campanya electoral, i més en una de tan atípica com la que tenim, però potser raó de més per a la calma. Ni que sigui per allò del festina lente.

Vaig escriure fa temps que això anava per llarg, i ho continuo creient. La immensa accelerada històrica que hem fet no ens hauria de fer pensar que tot plegat és era- bufar i fer ampolles. Estem parlant de trencar l’estat, estem parlant de poder, i això no és mai senzill.
Keep calm, doncs, i paciència, però no llençar la tovallola ni enfonsar-se. El canvi d’escenari que hem provocat no té tornada, no és possible que les coses quedin com abans, sigui quin sigui aquest abans. No tornarà –no pot tornar- aquell autonomisme plàcid, instal·lat en una mena d’aurea mediocritas –més mediocre que àuria- i un statu quo propi de la transició. Però tampoc podem repetir l’estratègia que ens ha conduït fins on som ara, perquè ja ha donat de sí tot el que podia, perquè ja hem conegut la resposta de l’estat espanyol, i perquè tot plegat ens ha situat en un escenari nou, pel bo i pel dolent, com als casaments, i és des d’aquí on hem d’actuar ara.

Continuo creient –dec ser molt tossut- que ens cal una intervenció exterior. L’estat espanyol no negociarà –ni vol, ni en sap- si no és forçat des de l’exterior, i per això necessitem que aquesta solució –asseure’s i parlar, de cara a un referèndum, que és el que cal fer- tingui més avantatges que inconvenients a Europa. I, per això, el primer pas és no ser, nosaltres, un problema a Europa. Per això vaig trobar un error les declaracions –més matisades en origen que no pas el que se n’ha divulgat, tot sigui dit-  del president Puigdemont sobre Europa.

No ens hauríem de confondre. Europa no és només la UE. La UE no és només la Comissió, i la Comissió no és només Juncker. Necessitem amics –i estic convençut que en tenim més del que sembla i menys dels que necessitem- i no podem menystenir-los ni demanar-los que facin res abans d’hora. El reconeixement vindrà quan hi hagi efectivament alguna cosa per a reconèixer, i, mal que em pesi, més enllà de proclames retòriques, encara –encara!- no hi ha res.

Tinguem clar que el desenllaç vindrà amb un referèndum acordat, però no amb l’estat espanyol, que és incapaç de negociar i d’acordar res, sinó a través d’Europa, que és qui té força –el poder és, sobretot, una qüestió de força- per a imposar-se, i ja ho hem vist ara, que sembla que ha imposat eleccions en contra del desig del PP d’un 155 sense data final. Això implica, però, guanyar les  eleccions del 21-D, augmentar el suport social a la independència, i guanyar complicitats. I tot això no es fa en dos dies, ni confonent desitjos amb realitats. De manera que menys posar-se condicions a un mateix, sobretot si el seu compliment no depèn de nosaltres, menys fulls de ruta invariables, més adaptar-se als canvis, i, sobretot, menys llenguatge farcit d’acusacions de traïció, de línies vermelles, i d’èpica.

Vaig escriure, fa unes setmanes, que jo no vull proclamar la independència, el que vull és exercir-la. Doncs això.  

Keep calm, i a treballar.


diumenge, 19 de novembre de 2017

21-D: tres llistes per a fer què? (1)

Passat el primer moment de desconcert sobre si calia o no anar a les eleccions -feliçment resolt per anar-hi, i a guanyar- hi ha hagut un altre moment de dubte sobre si calia bastir una única llista indepe o anar amb llistes separades. Un debat fals, perquè tothom tenia coll avall que no hi hauria llista única, i del que es tractava, sobretot, era de no aparèixer com el culpable d'això.

A mi em sembla una bona notícia que no hi hagi una sola llista indepe. Entenc els arguments -més de bona fe que de bona política- de “tots junts” o “la unió fa la força” però no em semblen aplicables. I, no cal dir, també entenc els arguments no confessats -però notoris- d'alguna opció que buscava reeditar un instrument que dissimulés una davallada anunciada, davallada que no és més que un aterratge a la nova realitat política del país, que ha girat cap al sobiranisme però també cap a l'esquerra.

Les tres llistes em semblen saludables en termes polítics. D'una banda, perquè representen un escenari de normalitat. L'independentisme no és una ideologia, sinó una resposta a una situació. En un país nacionalment normalitzat en el marc en què ens movem -és a dir, amb un estat independent i amb les interdependències pròpies dels estats- no hi ha independentisme. Hi pot haver nacionalisme, en les seves diverses formes (no massa recomanables) -el xovinisme francès, l'aïllacionisme britànic, el neofeixisme d'Alternativa per Alemanya- però seria inversemblant l'independentisme. Com que jo aspiro a aquesta normalitat, entenc l'independentisme com una necessitat actual, una pantalla a superar per a centrar-nos en la normalitat de la política dels estats independents: quin model de societat, quines polítiques econòmiques i socials, la defensa de les llibertats civils, la dimensió de l'estat, les relacions internacionals, etc.

Que es presentin tres llistes que representen propostes diferents en aquest sentit és un fet que permet que la societat catalana es pugui manifestar amb una mica més de normalitat sobre què vol per al país, en els paràmetres democràtics comunament acceptats. I això és un senyal de normalitat, desitjable fins i tot en l'anòmal escenari en què ens movem.

Però també em sembla important per a reforçar les que són unes de les grans virtuts -i molt publicitades- de l'independentisme, que són la transversalitat i la pluralitat. Portem anys dient -i és veritat- que l'independentisme reuneix gent molt diversa, de moltes opcions ideològiques, que coincideixen -que coincidim!- en l'objectiu que Catalunya esdevingui un estat, si més no en els paràmetres europeus dels estats. A partir d'aquí, hi ha opcions diverses sobre com ha de ser aquest estat, sobre les vies per arribar-hi, i fins i tot sobre els motius de ser indepes. El més normal del món, doncs, que aquesta pluralitat també s'expressi a les eleccions. Una pluralitat que no és incompatible amb la unitat d'acció envers l'objectiu comú de la independència.

També hi ha, però, una conveniència tàctica. Estic convençut que, en aquest cas, tres llistes -i m'agradaria que fossin quatre, però algú no està per això- poden treure més bon resultat que una sola. Hi ha massa distància ideològica entre l'ex-convergència (sigui el que sigui avui) i la CUP per a pretendre posar-ho tot al mateix sac, i això no és dolent, al contrari. A més, l'experiència del 27-S ens demostra que la suma multiplicadora no es va produir, de manera que no cal repetir. Einstein deia que bogeria era esperar resultats diferents fent el mateix. Doncs ja ho sabem.

Ara bé, això pot funcionar si tothom col·labora. Si hi ha uns punts clars en comú: el rebuig al 155, l'exigència de retorn dels presos i exiliats, la recuperació de les institucions, la represa del procés cap a la independència (nota: això de “cap a la independència" va ser un eslògan electoral reeixit al seu dia: deia clar cap a on s'anava, però no enganyava dient que fos immediat i automàtic). Punts clau, però, que necessiten de claredat amb el com: acabar -i acabar del tot i bé- amb el 155 no depèn de nosaltres, fruit com és de la decisió colonial del govern espanyol; el retorn de presos i exiliats -retorn plenament lliure, no en llibertat condicional- està en mans de la justícia espanyola, que és com allò de la música militar; i cap a la independència... des d'on i com? Des del 27-S de nou? Des de l'1-O? Des de la proclamació -ara sabem que amb la boca petita- de la república?. N'hem de parlar, i molt. 

Col·laboració vol dir també centrar-se en el propi electorat. Més enllà de les apertures pròpies de cada espai -més d'imatge que res, en un sistema de llistes tancades i bloquejades com el que tenim; algú decideix el vot en funció de qui va el número 32 de la lista?- les llistes separades han de respondre a un cert “repartiment de papers” en què cadascú ha aspirar raonablement a guanyar vot ideològicament proper: els indepes de centre-dreta, els de centre-esquerra, i els antisistema o alternatius (i ens hi falta el que fa quatre, l'esquerra més tradicional, però això seria un altre apunt). El problema ve quan algú pretén fer, solet, aquest paper de representant de tot el país, amb la voluntat de pescar en l'electorat indepe d'altres sectors. Això és una suma zero, i ens afebleix a tots (que és el que va passar el 27-S).

Em sembla que en aquesta pretensió de “llista de país” de l'ex-convergència hi ha, encara, bona part de la vella convergència. Per molt que ens venguin que és la llista del President, i que el PDCAT hi té un paper residual, les coses són com són, i les herències polítiques -que no són a benefici d'inventari- són molt persistents. No parlo de la Convergència de l'ambigüitat, del sí però no, de votar l'autodeterminació i fer el paperot davant del rei, o del 3% -vaja, espero que no hi hagi res d'això-. Parlo de la Convergència que pretenia ser l'intèrpret i el representant únic del país, que repartia carnets de catalanitat, i que se situava a si mateixa en un pla moralment superior. Ara bé, això de,la superioritat moral, però, no era -no és- un fenomen únic. Encara hem aguantat -espero que vagi de baixa- gent que s'autoproclamava “l'esquerra de debò” -devien tenir la fórmula, més secreta que la de la coca-cola- o gent que diu que és “la veu del poble” malgrat que només tinguin el 8% dels vots o facin assemblees populars -el popular és l'adjectiu omnipresent- amb quatre gats. I més exemples que podríem posar.

La necessitat d'aconseguir un resultat honorable, que allunyi el daltabaix anunciat a les enquestes -que no és més que la normalització del seu espai electoral a una realitat que ha girat cap a l'esquerra, i que compta amb més referents polítics nacionals, un senyal saludable- ha provocat la construcció d'unes llistes atrapa-ho tot, intentant reproduir aquell model de partit que agafava vots de tot arreu. I això a no importa quin preu: des del projecte polític desdibuixat  -què faran després del 21-D?- fins a fitxatges de darrera hora al camp comú de l'independentisme, amb gent que, fins fa quatre dies -gairebé literal- optava a liderar unes altres llistes, un procediment que diu molt poc en el fair-play polític i molt poc també de la solidesa i lleialtat de qui canvia de samarreta amb aquesta alegria. O fins i tot volent fitxar el major dels Mossos, quan ens convé -a tots, al país- tenir bons professionals públics no lligats a cap opció política. Però és simptomàtic.

Espero que tot això siguin accidents lleus, que no impedeixin un bon resultat conjunt, de les tres llistes, el proper 21-D. Ho necessitem per a recuperar les institucions, per a conservar el que s'havia anat construint de positiu aquests anys (ja veiem per on van les intencions del bloc del 155: contra la llengua i l'escola, com sempre). Però també per a repensar i reconduir el procés cap a la independència. No podem fer el mateix, ni fer veure que no ha passat res. Hem comès errades que no podem repetir, i hem d'explorar nous escenaris, més eficients i més pràctics. No podem dependre tant de les reaccions descerebrades del govern espanyol. I, com ja vaig dir un dia, fer-nos a la idea que això va per llarg. En parlarem.


dilluns, 30 d’octubre de 2017

Més notes provisionalíssimes (2)

Déu-n’hi-dó, de divendres ençà. La provisionalitat de les notes –les que siguin, de divendres, d’avui, o de demà- ja no va per dies, sinó per hores. La proclamació de la república catalana, amb menys emoció pública de la que ens havíem imaginat, i amb menys recorregut real i efectiu del que voldríem, no deixa de ser un missatge molt clar, i la transgressió més clara del règim del 78, i que de manera mes contundent situa el tema com un conflicte europeu.

La fulminant suspensió de l’autonomia –perquè això és el que és, malgrat els eufemismes i draps calents que alguns hi volen posar- també dóna un missatge: l’autonomia no és un dret, sinó una concessió graciosa. Per si algú en dubtava.

Però també ens situem en un territori molt més obert del que s’imaginaven –i volien- la casta d’alts funcionaris que governa Espanya des dels temps del reis gots, i sense evolucionar. Sembla –aquestes coses només les acabarem sabent, si les sabem, quan s’escrigui la història de tot això- que aquesta ha estat una condició (Suggeriment? Consell? Advertència?) d’Europa, que el que vol és tancar la carpeta catalana al més aviat possible, i el millor per això són unes eleccions que clarifiquin el panorama. Segurament bona part del nou Bloque Nacional (PPSC’s) preferia una intervenció llarga i, el que és millor, sense condicions clares. Recordem que en un principi es deia que duraria sis mesos “o el que calgui” fins a normalitzar la situació, però ningú aclaria què volia dir “normalitzar”. Tenint en compte que aquesta mediocritat inepta que fa de president del govern espanyol se sol presentar com a paradigma del sentit comú i de la normalitat, ja ens en podem anar fent la idea.

I ara el dilema, al camp indepe, és com s’escaren aquestes eleccions. Entenc que el cos demana no fer-ne cap cas. Les eleccions només les pot convocar el President de la Generalitat, fins i tot amb la legalitat espanyola, i el 155 –i això ho sostenen molts experts constitucionalistes espanyols, gens sospitosos d’independentisme- no habilita ni per a la destitució, ni per al robatori de funcions. I, a més, si ja hem proclamat la república, el que decideixin des d’Espanya no ens hauria de fer ni fred ni calor.

Tot això és molt coherent, i ens hauria de servir per a demostrar que tenim raó. El problema és que la política no funciona ben bé així. La raó no sempre és suficient. Exemples? El 12 d’abril es van fer unes eleccions municipals; només es tractava de triar alcaldes. I en va sortir una república, per la via de fet i no de dret. Més exemples: el govern –de fet, les institucions- de la república espanyola tenien, l’any 1939, la legitimitat internacional. I formalment la van tenir fins que es van dissoldre l’any 1977, però ja feia moltíssims anys que no eren més que un fantasma. Carregat de dignitat, si voleu, però un fantasma.

Jo no vull que, en poc temps, el reconeixement que fem –almenys jo el faig- que el meu President legítim és Carles Puigdemont acabi essent el reconeixement a una mena de govern a l’exili, que té –no sempre, de vegades és una olla de grills- molta dignitat, però acaba essent una relíquia o una nosa. Vull la independència efectiva, practicada, real. I això no es fa només amb raó i símbols.
Hi ha unes eleccions convocades, que no són de cap manera unes eleccions normals. Els Jordis són a la presó, les institucions intervingudes, el govern legítim –perquè és el que va elegir el nostre Parlament, el que segons l’Estatut representa el poble de Catalunya, i únic que el pot remoure- està formalment destituït. No seran unes eleccions normals (i el que veurem!).

Però, amb tot això, són la fórmula que el món comprarà per a resoldre el tema. O, almenys, per a canviar d’etapa.

El cos demana no anar-hi, però no ens ho podem permetre. Només si estiguéssim segurs que hi hauria una participació irrisòria, impossible de camuflar, ens podríem plantejar el boicot o la crida a l’abstenció. Però si hi ha una participació més o menys alta, ens autoexcloem del terreny de joc. Les darreres eleccions gallegues van tenir una participació del 53,75%, i les primeres, l’any 1981, només d’un 46,3%, i sempre es van donar per bones. Que una part del vot indepe es quedi a casa pot fer que hi hagi una participació baixa, i una majoria del Bloque Nacional. Haurem regalat la legitimitat institucional al PPSC’s. No ho sé vosaltres, però jo ni ganes.

De manera que cal anar-hi i guanyar-les. Cal anar-hi, amb una candidatura al més àmplia possible, amb l’objectiu de refermar la república, amb l’objectiu de l’amnistia de tota la persecució judicial –i els Jordis a casa!- i de barrar el pas a la ultradreta explícita i als seus aliats circumstancials –quina vergonya, PSC!-. I no sobra ningú, i no pot badar ningú, i ningú ha d’anar amb condicions particulars. Que ja som grandets, que tothom ha vist el pa que s’hi dóna, i no podem jugar.

I ara imagineu una victòria clara en vots i en escons –si pot ser encara més àmplia que el 27-S- i que el primer que fa el nou Parlament constituït és tornar a votar la resolució del 27 d’octubre. Què farà, Espanya? Tornar a dissoldre i repetir eleccions fins que li surti un resultat acceptable? Això no és viable. Què farà Europa si li arriba el missatge que l’independentisme torna a guanyar les eleccions que volia com a solució? Doncs no reconeixerà la independència –encara?- però pot entrar més a fons en una mediació. I la mediació amb l’objectiu de fer un referèndum és, per a nosaltres, una bona solució.


Ningú va dir que seria fàcil, ni ràpid. Menys decisions de febrada, i més cap fred. Keep Calm, i no parar. 

(imatge: el President de Catalunya. El d'abans, i el d'ara també)

divendres, 27 d’octubre de 2017

Més notes provisionalíssimes sobre el procés. Tot és molt confús

Començo confessant la meva perplexitat davant de tot el que està passant. No he cregut mai en aquella mena de plans minuciosament preparats i que es compleixen de manera inexorable, i menys encara en política, i no diguem en el que està passant ara mateix a Catalunya. De vegades envejo la seguretat, l’aplom, i la tranquil·litat dels qui tenen explicacions per a tot. Dic de vegades perquè jo dubto molt, sempre crec que necessito més dades i més temps, i em fa l’efecte que les dosis d’improvisació, d’adaptació, i de resiliència –que no són ben bé el mateix- són més grans del que ens pensem i, doncs, dinamiten moltes planificacions prèvies, inclosos alguns fulls de ruta mitificats.

És clar, començant així, la primera conclusió –provisional, ves a saber- és clara: no tinc ni idea de què passarà. Tot el que escrigui a partir d’ara, doncs, ha de ser llegit amb aquesta premissa.

Ahir escrivia al mur de facebook, que té una volatilitat molt més alta que aquest blog, una cosa així: “No vull fotre ningú, i sempre he cregut que les eufòries i les depressions precipitades són dolentes, però vull fer notar que, mentre la legalitat espanyola (sic) no el destitueixi, el President té la plena potestat per a dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Ha dit que no ho feia ara, no que renunciés a poder-ho fer.”

Això, per ara, ho mantinc. Encara no hi ha res proclamat, ni ningú destituït (ara, a les 11 del matí!). L’escenari, doncs, és obert, i ens podem esperar qualsevol cosa. I, atenció, esperar, no vol dir voler, témer, desitjar, assegurar, ni res de tot això. Si hagués de dir el que desitjo acabaríem aviat: la independència (i no ara, ja fa anys!) i invertir temps i energies en coses més profitoses com ara transformar la realitat, que és pel que jo vull la independència.

Prediccions? Ni tinc una bola de vidre –i, a més, no hi crec en aquestes coses- ni em sembla que el moment estigui per prediccions. Però sí que crec –i ja fa temps- que hi ha algunes dosis excessives d’ingenuïtat, en tot això. De menysvaloració del poder del leviatan espanyol, i de sobrevaloració del poder de la gent mobilitzada al carrer. No falten exemples de grans mobilitzacions fallides: les manifestacions anti-Tatcher o pel tancament de les nuclears a Gran Bretanya, les mobilitzacions a Tiananmen, i moltes d’altres. Jo no estic tan segur que amb això n’hi hagi prou per parar el cop i per capgirar la situació. Però ja he dit que, de prediccions, poques.

Ara bé, em permeto aventurar algunes afirmacions que em semblen més plausibles (i que, això sí, poden quedar pulveritzades en hores).

1. Ahir vam saber que hi havia hagut intenses negociacions, pel que sembla fallides. No tenim, doncs, cap seguretat que no continuïn a hores d’ara. Com deia, mentre Puigdemont sigui President –i, per mi, que duri- la capacitat de dissolució i convocatòria la té. No seria el primer gir inesperat a darrera hora.

2. Però el que sembla més probable és que no, que l’altra part teòricament interessada en negociar –només teòricament- tira pel dret amb el 155. Opcions? Més d’una, és clar, per exemple assumir el resultat de l’1-O, proclamar la independència, i veure-les venir. O bé proclamar i, immediatament després, dissoldre, i creuar els dits per assolir un 50% + 1 de vot indepe (i tornar a començar? No sé si ho suportarem...).

3. De cara a (qualsevol) futur, i passi el que passi, el que ahir em va sobrar (i emprenyar molt) van ser les acusacions de traïció i similars, i els tuits parlant de monedes de plata i imbecil·litats similars. Hi ha hagut una excessiva simplificació i idealització de “la gent” que no s’equivoca mai i que ho fa tot bé, en contraposició a “polítics”. I, compte, que la gent ha estat i és –i serà- un motor imprescindible de tot el que ha passat i passarà. Però em sembla una irresponsabilitat aquest discurs simple que la gent fa bé les coses, i si de cas seran els polítics que la cagaran. Posem un escenari teòric: es proclama la independència, confiant en una mobilització massiva, permanent, i que resisteix les envestides de l’estat espanyol. I resulta que aquesta mobilització és a mig gas. Algú tindrà el pebrots de dir que “els polítics ens han fallat”?. Uns polítics, alguns dels quals, recordo, s’hi juguen anar a la presó i el patrimoni. I ja sé que ja n’hi ha dos, a la presó, i que són societat civil. En cap moment vull menysvalorar-ho, però siguem sensats a l’hora d’atribuir papers i responsabilitats. Això de dir a la gent –o al govern, des de l’oposició; a les institucions, des de casa- el que han de fer i després rentar-se’n les mans, i jo ja ho deia, és molt còmode.

4. Vaig escriure, fa dies, que em semblava que això aniria per llarg. No em refereixo al festival d’aquestes hores, sinó a tot plegat, i ara encara ho crec més. Tinc els meus dubtes de les fortaleses respectives, i no em sembla que l’estat espanyol tingui prou força per a imposar tot el 155 que vol, ni que la ciutadania catalana tingui prou força per a impedir-ho del tot, ni que els poders fàctics estiguin absolutament alineats amb aquesta ultradreta que governa i amb el servilisme del PSOE (parèntesi: PSC, quan et dissols, per vergonya?). Més aviat em sembla que entrarem en una llarga fase de política espessa, de guerra de guerrilles institucional, ideològica, social, amb resultat incert.

5. En tot cas, i assumint que això va per llarg, el que és segur és que res no serà igual. Ni és possible un teòric retorn a una pretesa normalitat, com diu el PP (i no és possible perquè ni tan sols és això el que volen: volen una profunda regressió) ni és possible, a curt termini, una independència viable i consolidable. Hi ha hagut massa canvis, sobretot en la societat catalana, per acceptar resignadament ni tan sols un retorn a l’statu quo, no diguem ja la recentralització que amenacen. Però també haurem d’adaptar formes de resistència, proposta i actuació. El procés, aquest procés d’aquests darrers cinc, sis anys, ha tocat fons, i passem a una altra etapa, plena d’incerteses, però també –crec jo, i ho crec ara, que mai se sap- amb la certesa que és una nova etapa. I en aquesta nova etapa caldrà aprendre d’errors, aprofitar encerts i experiència, i comptar amb molta gent. Si avui, demà, passen coses que no ens agraden, el pitjor que podem fer és començar a buscar i assenyalar culpables a casa, perquè estaríem fent la feina a l’adversari.

6. Més que mai, keep calm, i no ens aturem.



dimecres, 18 d’octubre de 2017

Section spéciale a l'Audiencia Nacional

Des de l’inici d’això que anomenem procés –si és que hi ha un inici clar- m’ha sorprès la immensa quantitat de catalanòlegs que surten als mitjans de comunicació espanyols. Dotzenes i dotzenes de persones, amb tota mena de títols o no, fent afirmacions contundents que Catalunya és així o aixà, que Catalunya vol o diu allò o allò altre, i dictaminant què és el que ens convé.

Ignorant com sóc en moltes coses, em meravella tanta ciència repartida, i em pregunto “I com ho deuen saber, tot això?”. Perquè resulta que jo sóc català, visc a Catalunya, em relaciono amb gent d’aquí, i el que veig, sento, penso, no té gaire res a veure. Què hi farem.

Darrerament, aquesta ciència generosament repartida s’ha centrat en els procediments judicials. A rel de l’empresonament dels dos Jordis han sortit com a bolets experts processals defensant o atacant el que sigui. Clar, entre aquests experts n’hi ha de veritat, com en Joan Josep Queralt, o col·lectius solvents, com el mateix Col·legi d’Advocats, que cal no confondre amb el primer mindundi que pontifica sobre actes judicials a la barra del bar.

Tot això m’ha fet pensar en termes de dret. Jo no sóc cap expert, ja ho aclareixo d’entrada, tot i que vaig estar a punt d’estudiar dret com a segona carrera, i sempre m’ha atret el món del dret públic, i també, per raons òbvies, he dedicat un temps al dret urbanístic. L’afició s’estén a un subgènere cinematogràfic, les pel·lícules de judicis, que m’agraden molt: Testimoni de càrrec, Matar un rossinyol, i d’altres. Darrerament, m’ha vingut a la memòria un magnífic film de Costa Gavras, Section spéciale, que explica el fet real de com el règim col·laboracionista de Vichy va impulsar, dins el sistema judicial, que es poguessin tornar a jutjar casos ja jutjats, per fets succeïts abans o després de ser promulgada aquesta norma.

No cal saber gaire dret per a veure que això és una aberració absoluta, i recordo una escena del film en què un grup de magistrats redacta la norma –a partir de les ordres del govern- i un dels jutges exclama que això és una indecència, davant la resignada –o entusiasta- passivitat de la resta.

Perquè penso en això? Perquè al final de la pel·lícula (spoiler!) basada en fets reals, ens informen que els responsables d’aquesta monstruositat van continuar com a jutges després de la guerra i fins a una plàcida jubilació.

Clar, després penses en el TOP i en l’Audiència Nacional, i comences a lligar caps.


Section spéciale: la podeu veure aquí a Youtube

dimecres, 11 d’octubre de 2017

In memoriam, Lluís MIquel

Un apunt d’urgència, d’aquells que no voldries haver d’escriure. Ens ha deixat l’amic Lluis Miquel Prats. Tarragoní  d'adopció trasplantat com jo, amb arrels gracienques –al mateix carrer on vivia el meu pare de petit- ens vam conèixer per comunes militàncies i amistats. Dissenyador gràfic, en el millor sentit de la paraula, és a dir, persona de gust, de maneres exquisides, i capaç de trobar la línia, la forma o el color que permeten una nova visió de les coses, més bonica sense deixar de ser el que són i sense deixar de ser útils.

Quan vaig decidir aplegar els articles publicats al Punt i fer-ne un obsequi de Nadal, es va oferir, amb una gran generositat, a fer-se càrrec de l’edició, i ho va fer també en els dos aplecs més que vaig fer. En va fer un obra pulcra, elegant, amb tots els detalls –la portadella, les notes d’edició, la disposició dels textos i les imatges- de tal manera que, després de distribuir-la, la gent a qui la vaig enviar, molts dels quals no el coneixien, sempre destacaven la qualitat de l’edició. Em reconforta haver-li pogut fer arribar aquella munió de felicitacions, absolutament merescudes.  

En Lluís Miquel tenia un aire britanitzant, d’un humor soterrat, càustic, però amb una certa contenció. Sempre elegant en el vestir. No sé si és per l’alçada o per un impressionant bigoti, però sempre em va recordar la imatge tòpica, estereotipada, del coronel anglès retirat de la Índia. No sé si mai va fumar amb pipa, però li escauria d’allò més.
Que la terra et sigui lleu, Lluís Miquel.


(imatge extreta del seu facebook, ara herència digital)

dilluns, 9 d’octubre de 2017

In memoriam Josep Subirats

La densitat informativa d’aquests dies –i els que vindran!- ha tapat o esmorteït notícies que es mereixien una mica més d’atenció. Dissabte passat sabíem de la mort de Josep Subirats, un homenot polític, del sud, amb una llarguíssima i exemplar trajectòria.

Ens ha deixat als 97 anys, i això ja indica que era un dels darrers enllaços amb la política de la Generalitat republicana –en el seu cas, de fet, ja en plena guerra- i de la llarguíssima postguerra. Vinculat de sempre als rengles del republicanisme d’esquerres –primer amb Marcel·lí Domingo, i després a Esquerra Republicana- es vinculà després al PSC. Senador per Tarragona al 1977 i al 1979, va orientar després la seva activitat a Europa, on va ser magistrat del Tribunal de Comptes.

No vull –i tampoc no puc, perquè no ho conec- analitzar pensament i detalls de la seva trajectòria política. Sigui la que sigui, només l’elevat preu que va pagar pel que creia –presó, condemna a mort, privacions- ja em mereix un enorme respecte. Almenys ha estat públicament reconegut: Fill predilecte de Tortosa, Creu de Sant Jordi, o doctor honoris causa per la URV ens permeten dir que no ha estat marginat. En tot cas, aquest pas del republicanisme d’esquerres cap al socialisme, fet al 1977 –no sabem què faria ara- ens indica que hi ha moltes connexions entre aquests àmbits que seria bo no perdre. Els radicals francesos –una espècie política molt sui generis- tenien un lema (de vegades, no sempre) que era: cap enemic a l’esquerra!. Per pensar-hi.

Si alguna cosa em sembla important d’assenyalar, però, és el  fet de ser una rara avis. A Catalunya són escassíssimes les ocasions en que una figura del sud del Principat –i aquí tant és Camp de Tarragona com Terres de l’Ebre; potser encara pitjor a les Terres de l’Ebre- adquireix un relleu institucional important. En tenim pocs, i tampoc no és que ens n’ocupem massa. Hi ha algú, provinent del Camp o de l’Ebre, en llocs prominents al Govern o a Europa?. Em sembla que no massa. Que jo recordi, des de l’Ebre,  només Marta Cid ha estat consellera, en trenta-set anys de Generalitat estatutària. I no sé quanta gent ha tingut protagonisme a Europa –de fet, un altre tortosí, Juan Manuel Fabra Vallès va ser president del Tribunal, al període 2002-2005- però em sembla que més aviat pocs. No sé si això és falta d’ambició, de capacitats, o poca traça. Suposo que una mica de cada, encara que no crec que siguem més incapaços que la resta. I no vull entrar en les estúpides campanyes antibarcelonines, que ja sabem que habitualment són un eufemisme d’anticatalanes. Hi ha, és cert, una major atenció cap a la Catalunya Vella que a la nova, però alguna cosa no hem fet -no estem fent- bé des d’aquí, i també hi hauríem de posar fil a l’agulla.


Per pensar-hi, també. Que la terra et sigui lleu, Josep Subirats.

(foto extreta de www.urv.cat) 

dissabte, 7 d’octubre de 2017

No vull proclamar la independència


Em temo amb aquesta afirmació, que aniré contracorrent, si més no de molta gent molt activa en xarxes socials, que han esdevingut les principals vies de comunicació. Ja no ve d'aquí, però. No crec en els mèrits de l'antiguitat, però gairebé quaranta anys de militàncies diverses en l'independentisme m'estalvien haver d'esperar l'aprovació de segons qui. En tot cas, espero que qui vulgui anatemitzar, abans llegeixi, que no fa cap mal. 

Efectivament, no vull proclamar la independència dilluns, dimarts o dimecres, de la manera que s'especula als mitjans. No vull una DUI -per cert, les declaracions d'independència sempre són  U; si t'han declarar és que no n'ets- com la que alguns proposen de manera fulminant. I no vull per diverses raons:

1. Proclamar la independència sense tenir un efectiu i complet -o, almenys, suficient- control del territori és un error. Fronteres, ports, aeroports, centrals de telecomunicacions, centrals de producció d'energia, la hisenda... Segur que estem en condicions de controlar tot això de manera ràpida i efectiva? No ho tinc clar.

2. Hem aconseguit una cosa important: internacionalitzar el cas català. Ja no és possible dir que és un tema intern d'Espanya, i, a més, hem aconseguit -amb la inestimable ajuda del govern espanyol, és clar- una mena de simpatia general. Aquesta simpatia, però, no es tradueix en suport directe a la independència, sinó en dir que les coses no es fan així -a hòsties- i que el que cal és negociació i referèndum en condicions. Vegeu l'article de The Economist, un mitjà molt radical i antisistema. I no és l'únic.

3. Si fins ara semblava que qui afluixés perdia -allò del joc de la gallina- crec que l'actual escenari és que el primer que mogui peça cap a la negociació, guanya. Negociació que no vol dir xec en blanc, és clar, sinó demostrar que ets dúctil i sensible a les demandes quan l'escenari canvia. I en el termes que es proposen de manera generalitzada als mitjans internacionals -i els que no sabem perquè són discrets- entenc que dir que d'acord, que no ens declarem immediatament independents, i que acceptem negociació amb mediació sempre que hi hagi un referèndum vinculant en què els catalans ens pronunciem sobre la independència, ens beneficia enormement, i posa la pressió al govern espanyol. La comunitat internacional ens ajudarà si veu que la nostra solució la perjudica menys que la pretesa -per ara cap- solució espanyola. No els ho posem difícil.

4. M'agradaria pensar que el govern té en compte tot això. Tinc confiança en el govern, perquè, fins ara, no m'ha donat motius per no tenir-ne. Dissabte 30 de setembre no les tenia totes que el referèndum es fes, i, si bé no es va fer amb normalitat, el govern va complir. Crec que cal mantenir el que em sembla que ha estat un èxit, que és el “referèndum o referèndum”, és a dir, la correcció del full de ruta que es va fer després de no guanyar prou les eleccions del 27-S. Ara, el referèndum ven a Europa, però no fet com l'1-O, de manera que no desaprofitem aquesta carta.


És a dir, no vull proclamar la independència, vull la independència.  De la mateixa manera que no sóc independentista, perquè vull ser moltes més coses, en la meva vida. O, millor, sóc independentista, sobretot, per a deixar de ser-ne perquè ja no calgui. 

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Josep-Fèlix Ballesteros: tard i malament

Si bé fa un parell de dies ja em vaig pronunciar sobre l'absentisme de l'alcalde de Tarragona sobre els fets de diumenge 1-O (ho podeu veure aquí)  som en uns temps que evolucionen a tota velocitat. Reflexions o comentaris fets fa vint-i-quatre o quaranta-vuit hores queden ràpidament superats per esdeveniments.

Avui, l'alcalde ha comparegut i ha donat explicacions. O això diu que ha fet. Ho he sentit en el podcast que hi ha al web de Tarragona Ràdio. Anem per parts:

L'alcalde ens ha dit que va fer el que havia de fer, com alcalde. També -això a preguntes dels periodistes- que no donaria detalls del que va fer. Entenc que hi hagi detalls que segurament no es poden donar, però no admeto que no expliqui res més que dir que ha treballat molt i moltes hores. De fet, una de les poques coses concretes que ha dit és que diumenge 1-O va fer 19 tweets. Mira que bé. El community manager es va guanyar el sou.

A partir d'aquí, ha dit tres o quatre vegades que condemnava la violència, així, tout court. No tinc cap dubte que l'alcalde condemna la violència, no crec que hi hagi algú que no ho faci, però els termes en què ho ha fet em recordaven massa aquelles condemnes retòriques (“condenamos la violencia venga de donde venga”) que feien els ministres tipus Martín Villa quan l'extrema dreta cremava una llibreria. No vull, de cap manera, comparar Ballesteros amb Martín Villa, ni en broma, això que quedi clar. Però aquesta condemna tan difusa, tan genèrica, no em serveix.

No em serveix perquè en cap moment ha dit quina violència condemna i qui la feia. No ha distingit en cap moment, de manera clara, rotunda i explícita, que qui rebia la violència eren els ciutadans i ciutadanes de Tarragona, i qui l'exercia eren les forces i cossos de seguretat de l'Estat. No ha defensat clarament, explícitament, la gent de Tarragona davant la barbàrie. I ho hagués hagut de fer. Ja el mateix diumenge, i no per tweets -no fotem, home!- sinó amb presència i claredat. I no ho ha fet ni tan sols quan han passat tres dies, i sabem molt bé que aquesta violència no era, no és, anònima.

De fet, ha parlat sempre de “excés de violència”. No he sentit les preguntes -però es podia deduir de les respostes- i és una llàstima que ningú no hagi preguntat quina hagués estat la dosi adequada de violència, ja que sembla que el problema és que n'hi va haver en excés. Ves a saber, potser és que la policia i la guàrdia civil no portaven un violentòmetre a sobre, i no podien mesurar la concentració de violentina de cada cop de porra.

I ràpidament les explicacions han derivat al pacte de govern, on ha tornat a dir que el pacte de ciutat deixa ben clar que la política general en queda al marge. Del pacte de ciutat ja vaig opinar al seu dia (ho podeu veure aquí) però em sembla que estem parlant del que va passar a Tarragona diumenge passat. No sé si és política general o no, però no confonguem les coses: parlem de la defensa de la gent de Tarragona i del dret que tenen que no se'ls atonyini. I aquest dret el tenen tant si són independentistes com si no, si volien votar o no, si volien votar sí, no o en blanc. Si la seguretat dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona no és política de ciutat, ja m'explicarà què és.

De fet, continuant amb aquesta manera d'espolsar-se les coses, ha acabat dient que ell no és independentista -ja ho sabíem- però que tampoc no és antiindependentista. Aquesta és una afirmació que vaig sentir fa temps de Raimon Obiols, i ja aleshores em va semblar una fugida d'estudi, però no és això, ara. Ara, de diumenge ençà i sobretot diumenge, el que jo li retrec és l'absentisme en la defensa de la gent, un absentisme prolongat durant tres dies, llevat d'uns quants tweets, de misterioses gestions secretes, i d'angelicals postures equidistants políticament quan del que es tractava no era de posicions polítiques sinó de la dignitat de la ciutat i de la seva gent.

Tenia, té, exemples. L'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat, per exemple, que va sortir a defensar els seus veïns. La mateixa alcaldessa que li va etzibar al President de la Generalitat que no li passés el mort als alcaldes, i tenia una part de raó (una part, perquè jo crec que els alcaldes són els representants de la Generalitat al municipi, i una part va amb ells). Però el que hem tingut a Tarragona no és un alcalde que no s'ha deixat utilitzar pel Govern, el que hem tingut és un alcalde que ha fet d'instrument, d'aliat objectiu, del Gobierno, del Gobierno que ha portat els milers de policies i que els ha deixat anar a repartir castanyes a la gent.

I és que hi ha equidistàncies que maten. Conta la llegenda que, en la guerra entre els ocells i els mamífers, el rat-penat anava un dia amb uns, un dia amb els altres, fins que el van descobrir. I des d'aleshores ha de sortir de nit perquè no l'aguanten ni els uns ni els altres. Ocells i mamífers, ara, no són independentistes i no independentistes. Diumenge eren policies i gent, o gent i policies, m'és igual. Diumenge no es podia ser rat-penat.

Ballesteros, tard i malament.



dilluns, 2 d’octubre de 2017

Pep-Fèlix en terra de meravelles

Quan l’any 1927 Josep Carner va traduir Alice's Adventures in Wonderland, de Lewis Carrol, ho va fer amb aquest deliciós “Alícia en terra de meravelles”, que lamentablement ha quedat sepultat per l’adaptació cinematogràfica.

De fet, jo dubtava entre posar en terra de meravelles o al país de mai més, el Neverland de Peter Pan. L’un i altre tenen en comú aquesta profunda i absoluta desconnexió amb la realitat que sembla tenir el, per ara, alcalde de Tarragona, Josep-Fèlix Ballesteros.

No sé encara què és pitjor: si l’absentisme, el silenci clamorós durant tot el dia d’ahir, mentre la gent intentava votar, o les plasmacompareixences a la nit, quan tot havia acabat. No sé si és pitjor no haver dit res mentre la policia nacional i la guàrdia civil –no sé ben bé qui i en quina proporció, però tant me fot- colpejava sense miraments la gent de Tarragona, la seva gent, la que hauria de defensar, o haver-ho volgut arreglar des d’una pretesa, calculada i absolutament indigna equidistància.

Tant és. Josep-Fèlix Ballesteros  ha comès un error majúscul, irreparable. Si ja fa unes setmanes m’ho semblava (ho podeu veure aquí) ara encara més. Ha confós del tot els termes de la situació (o li han fet confondre des del seu partit: abans el partit –un partit desorientat, escleròtic, ancorat en els esquemes de la Catalunya autonòmica i dual dels anys vuitanta- que la ciutat).

No es tractava de si es posiciona a favor o en contra de la independència. Ja ho sabem, que no és independentista, i, com a demòcrata, ho respecto. Però ahir no es tractava d’això. Ahir la ratlla, la diferència, estava entre els qui repartien castanyes i els qui les rebien. I els qui les rebien eren ciutadans i ciutadanes de Tarragona, de la ciutat de la qual és alcalde Pep-Felix Ballesteros. Ahir calien paraules inequívoques de suport als ferits, i de condemna de la violència i dels qui la provocaven. No paraules llunyanes, per sobre del bé i del mal. Ahir, es veia molt clar –en els fets concrets- on estava el bé i on estava el mal. No en el que pensa cadascú. La policia va repartir sense preguntar a la gent què van votar, ni si volien votar. I l’alcalde de Tarragona havia d’estar al costat de la gent, votessin o no, votessin el que votessin. I no hi va ser.

No sé si respon a les pròpies conviccions –em doldria molt, francament, perquè fa molt de temps que el conec- o si només respon a un càlcul polític que em sembla equivocat i miserable, o si és el preu que ha de pagar pel suport del partit popular. Si és això darrer, el preu que realment està pagant és el de la dignitat de la ciutat, i només per a rebre quatre almoines –els Jocs...- i la complicitat fastigosa del partit més podrit, més corrupte, més indecent, dels que hi ha al panorama polític català.

Pep-Fèlix Ballesteros ha de tornar a la realitat. La realitat és la que vam veure ahir. La realitat és que hi ha gent que vol votar –sí, no, blanc, nul- o no vol votar però vol que es pugui votar, i hi ha gent que prefereix rebentar les portes d’una escola, obrir el cap de persones armades de paperetes, o llençar gent gran per terra. Aquesta va ser la realitat, a la qual només ha donat una resposta vulgarment tòpica, insubstancial, i beatífica: tots són dolents, això no es fa. Em recordava quan, a l’escola, algun matón em fotia un parell de nates, i el professor deia mecànicament “nois, no us baralleu”.

La primera obligació d’un alcalde és estar al costat de la gent. Protegir-la. Té exemples molt clars –els bombers- i en té fins i tot al seu partit, amb l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, que s’ha enfrontat a la policia per a defensar veïns i veïnes de la seva ciutat. I ho podia haver fet abans, com l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, que no s’ha posat al costat del referèndum, però no s’hi ha posat en contra. Clar que cap d’aquests alcaldes governa amb el PP. És aquesta la diferència? Crec que no només és aquesta, i em refermo en l’absoluta desconnexió de la realitat, de la realitat més propera que és la de Tarragona, que té l’alcalde. Fa unes setmanes ell mateix deia que la gent amb qui parlava li demanava que es tornés a presentar. Em sembla que necessita parlar amb més gent, sobretot amb gent més diferent; que necessita menys vídeos i més carrer.


I, si no, sempre li quedarà la terra de meravelles. O el país de mai més. Mai més. 

dissabte, 30 de setembre de 2017

quatre notes disperses sobre el procés que no s'acaba

Vigília del referèndum, i m'adono que no he escrit res sobre aquests dies apassionants. A cada hora que passa, novetats, més enginy per sortejar inconvenient, més declaracions esperpèntiques per part del govern espanyol i companyia, i més determinació per votar demà.

I demà passat què? Doncs ni idea, perquè tot depèn del que passi demà, però, tot i aquesta d'incertesa, algunes impressions:

Tot aquest procés ha servit -està servint- per a donar a conèixer moltes coses. Si ja intuíem que teníem una aparença d'autonomia, ara ho hem vist confirmat. Una autonomia que es desmunta amb una ordre ministerial, i que confirma que es tracta d'una concessió i no d'un dret. Quan estudiava història, vaig aprendre la diferència entre constitució com a dret, i la carta atorgada que, si bé formalment -institucions, normes- s'hi assemblava, no era el mateix. Doncs això.

Ha servit per comprovar i evidenciar al món l'escassa consistència de la democràcia espanyola -una aparença de democràcia?- per la manera com es conculquen drets fonamentals i, el que és molt pitjor, la indiferència, quan no l'aplaudiment, de una bona part -majoritària?- de la societat espanyola.

També per a comprovar quina idea tenen de com se fan les coses a Catalunya. Tot el que s'ha fet i s'està fent és, sembla, una actuació governamental. Tot ho paga la Generalitat, amb diners “de tots els espanyols”: les manis de l'11 de setembre, l'ANC, tot. Ni se'ls passa pel cap que la societat civil -la de veritat i no el muntatge de claveguera que usurpa el nom (que, per cert, ha comparegut al Congrés de diputats i ha estat rebut a la Moncloa com a “representant de la societat catalana”. Han tingut mai cap interès a sentir l'Òmnium, que té més de 40.000 socis, o l'ANC, que em sembla que va pels 60.000? Simplement per escoltar, no per res més....)- aquesta societat civil és -som- capaç de “hacer cosas”, d'arremangar-se, de cooperar, de tenir iniciativa, de no esperar que les coses vinguin donades. Molt significatiu de l'actitud davant la vida. Encara avui diuen que la Generalitat “ha enviat els ciutadans a les escoles”. Ni se'ls acut que la gent hi vulgui anar. Cinc-cents anys d'ordeno y mando els han fet així.

O, en un mateix estil, per comprovar -i acollonir-se- del concepte que tenen de l'educació: uns instrument per adoctrinar, i per això demanen que les competències -com si n'hi hagués tantes, per cert- tornin a l'Estat. Molt il·lustratiu del concepte que tenen de l'educació. Això de l'adoctrinament ho podrien preguntar als diputats i diputades del PP i de C's que han rebut l'educació a Catalunya els anys vuitanta i noranta, que són un grapat, començant per l'ínclit Alejandro Fernandez, i seguint per l'Andrea Levy, encara que, en aquest cas, i vista la seva educació, caldria saber si va anar a cap escola.

També per veure com el País ha acabat a la mateixa lliga que l'ABC, la Razón, o el Mundo. Recordo haver llegit -o sentit dir d'ella, no n'estic segur- un article de Maria Aurèlia Capmany que retòricament demanava, als lectors catalans d'aquest diari, com se'n podien refiar. I quan responien que ja veien que les coses de Catalunya les desinformava, però que tenia bona informació internacional, ella s'ho tornava: com et pots refiar del que diguin sobre el que no coneixes, quan et consta que menteixen en el que sí coneixes?. El País, abans, deia que era “Diario independiente de la mañana”. Ara em sembla que ja no -al web no- i, tenint en compte que és diari i que continua sortint als matins, ja podem veure per quin motiu ha quedat desfasat.

I per comprovar, astorat, com el gran èxit polític d'una determinada Espanya -si més no, l'Espanya oficial, institucional, mediàtica- és aconseguir que no es voti i que no es pugui comprovar si volem o no ser espanyols. Tan insegurs estan del resultat? Tan febles se saben com a nació? Tot el que poden oferir és ser espanyols si us plau per força? Creuen que això pot il·lusionar algú?

I, en tot cas, això no s'acaba. De fet, en converses sobre el tema -inevitables!- ho he dit: això està començant. Acaba una etapa i en comença una altra igualment dura i que demanarà encara molts esforços de mobilització, molta convicció, i molt d'empènyer. Potser de manera diferent, perquè crec que ara hi haurà una fase amb més política -aquesta política que s'ha trobat a faltar- però no només ni exclusivament política.

I en aquesta fase caldrà molta mà esquerra, i ser encara més curosos amb expressions i amb plantejaments. Hem guanyat una batalla molt important, que és la de la credibilitat davant del món, amb un missatge important basat en la democràcia. No ho espatllem. La majoria dels mitjans del món que s'han pronunciat sobre el tema ho han fet en aquest sentit: cal negociar i votar. Agafem la paraula, que la pilota passi a la teulada del govern espanyol, i tindrem uns aliats objectius (que no es mullaran obertament, això que no ho esperi ningú, però que objectivament, si insisteixen en la negociació + vot, són aliats).

Amb la inestimable ajuda del govern espanyol i la seva habilitat, s'ha eixamplat la base, i s'ha fet per la banda previsible de gent d'esquerres que s'ha sumat a una onada democràtica. Ara cal continuar per aquí, reforçar aquesta suma -i deixar de parlar de traïdors i imbecil·litats semblants!!!!- i augmentar-la amb sectors sensibles a arguments democràtics. Això vol dir tot aquells soi-disants equidistants progres que postulen un referèndum pactat i en condicions. Per tant, no els ho posem difícil. La independència vindrà d'un referèndum democràtic amb tots els ets i uts, si volem que sigui admesa per la comunitat internacional. Però a aquest referèndum -el que reclama una esquerra aristòcrata que no ha vist una revolució quan li ha passat per davant, potser perquè estava molt ocupada solidaritzant-se amb mig món excepte la part que trepitja cada dia- no seria possible si no haguéssim forçat les coses. Sense la seva ajuda, per cert, i en alguns casos, més aviat al contrari. No passa res.

Sempre he pensat que la resolució vindria a partir (no només, però també) de deixar de ser un “problema” espanyol a ser un “problema” europeu. Que Europa pensés que no li interessa mirar cap a una altra banda, i, encara més, que no ho pot deixar en unes mans tan ineptes i incompetents com les de l'actual govern espanyol (encara que, vist qui l'acompanya en això, no em faig il·lusions sobre recanvis). Crec que això ja ho hem aconseguit. Ara es tracta de convèncer que la nostra solució -la independència- també és la que més els convé. De manera que tranquil·litat i bons aliments, i evitar exabruptes, sortides de to, i excentricitats.


De manera que sang freda, calma, i paciència. I demà, a votar i a gaudir del moment. Això no ens ho traurà ningú. Ja hem començat a guanyar, i de molt.  

dilluns, 28 d’agost de 2017

Gregorio Moran, despatxat

Fa molts anys que segueixo Gregorio Moran a la Vanguardia. Sempre he admirat l'espanyol que escriu, molt per sobre de molts embrutadors de paper, i m'han interessat tant els articles més polítics com algunes peces magistrals parlant dels pobles de la Castella buida, o d'escriptors locals o mig oblidats, articles que eren pura poesia, de fons i de forma. De fet, buscava la Vanguardia en espanyol perquè no reconeixia els seus articles traduïts al català. 

N'he llegit, també, uns quants llibres. La història del partit comunista d'Espanya, la biografia d'Adolfo Suárez, un sobre la postguerra al País Basc, i també els recents sobre la cultura espanyola -El maestro en el erial, i El cura y los mandarines- encara que en aquests dos llibres ja s'esplaiava més en desqualificacions personals i menys en explicacions i dades.

Vull dir amb això, doncs, que no li tinc cap tírria, al contrari, però he de dir que sí que em desconcertaven els articles que darrerament escrivia i, especialment, els que escrivia sobre Catalunya. Em desconcertaven pel to, sobretot, perquè eren un insult continu i no una reflexió i menys una exposició i anàlisi de dades. Gregorio Moran ja pontificava, sense haver d'explicar res, i semblava esforçar-se -almenys quan parlava de Catalunya- a veure si podia dir-la més grossa. No eren articles de periodista, sinó exabruptes d'algú molt emprenyat, personalment emprenyat.

Entenc que la Vanguardia el faci fora, sobretot vist l'article que no li van publicar, perquè s'exposaven a querelles perdudes. Entenc, però, que la Vanguardia ha fallat en les formes (acomiadament per burofax!) però com que he llegit la història de la Vanguardia d'en Gaziel, ja no m'estranya res.

El que em resulta sorprenent -tot i que ja no m'hauria de sorprendre de res- és que passarà, en segons quins mitjans, començant pel mateix Moran, com un càstig indepe, o per no ser partidari del procés, o la venjança de Pujol, o alguna cosa així. Com si la Vanguardia i el conde de Godó fossin indepes, o alguna cosa semblant. I, per cert, podrem comparar els esgarips de la brunete mediàtica amb aquest acomiadament i el silenci -o la displicència, com a molt- que van tenir quan el conde va acomiadar en Xavier Antich i l'Albert Sanchez Piñol. Que, per cert, ideològicament són als antípodes de Gregorio Moran, si més no pel que fa a la qüestió nacional. Suposo que hi deu haver censures de primera i de segona.


(foto manllevada de la wikipedia)

dimarts, 1 d’agost de 2017

De manifestants, i de no confondre la part amb el tot (ni aquí ni allà)

Ahir hi va haver dues concentracions -dir-ne manifestacions és exagerar- a Barcelona. Una, convocada per la CUP, per protestar davant la Guàrdia Civil, i una altra, convocada no sé exactament per qui, per una suposada defensa de la Guàrdia Civil, que voldria saber si estan gaire contents que aquests els defensin de no sé ben bé què.  Els mitjans catalans recullen les dues concentracions, i remarquen com la segona era formada pels residus i excrescències de l'extrema dreta que ja coneixem d'altres manifestacions: gent disfressada de legionari i coses així.

Aquesta penya es dedica a amenaçar periodistes -Jordi Borràs, sobretot- sense que, per ara, la fiscalia -tan diligent, ella, per segons què- hagi mogut ni un dit. I ahir van intentar impedir que una periodista de TV3, Mercè Sibina, fes la seva feina. Res que no coneguem.

El que és interessant és que el País, el seu, ni tan sols dóna la notícia (o jo no l'he sabuda trobar a la versió digital; no m'hi gasto ni un cèntim).

Ara fem un exercici: imaginem que la periodista és de A3, o de Tele5 -no de 13tv o similars- i que alguns hiperventilats indepes passats de voltes -que n'hi ha- la increpen com ahir aquella xusma va increpar la Mercè Sibina. No cal gaire imaginació per preveure els titulars de la brunete (ABC + la Razón + el Mundo + el País): “Los independentistas increpan (o amenazan, o acosan, o el que vulgueu) a una periodista”. Segur que aniria així, “los independentistas”. Allí on la immensa majoria dels mitjans catalans distingeix l'extrema dreta i no els unionistes, o els espanyolistes (que també ho són).

Per a la brunete, i en general per a bona part de la política espanyola, i també per a part dels mitjans catalans (el periódico, per exemple) l'independentisme és un, únic i uniforme, perquè això permet la confusió entre la pràctica política parlamentària i les bestieses que diuen/cometen alguns hiperventilats. I és cert que també hem d'aguantar intoxicacions entre algun torrat tipus Alerta Digital o similar i gent una mica més centrada, però almenys als mitjans de comunicació catalans hi ha la decència de no confondre entre aquelles desferres humanes i les opcions legítimament espanyolistes (una altra cosa és quan espècimens tipus Garcia Albiol fan esforços per assemblar-se a la terregada que es manifestava ahir).


Espero que continuï aquesta distinció, m'agradaria que a les espanyes comencessin a distingir, i encara més m'agradaria que ens traguéssim de sobra els “nostres” que van en aquella línia, que fan més mal que bé.  

(foto manllevada de www.vilaweb.cat)