dimarts, 1 d’agost de 2017

De manifestants, i de no confondre la part amb el tot (ni aquí ni allà)

Ahir hi va haver dues concentracions -dir-ne manifestacions és exagerar- a Barcelona. Una, convocada per la CUP, per protestar davant la Guàrdia Civil, i una altra, convocada no sé exactament per qui, per una suposada defensa de la Guàrdia Civil, que voldria saber si estan gaire contents que aquests els defensin de no sé ben bé què.  Els mitjans catalans recullen les dues concentracions, i remarquen com la segona era formada pels residus i excrescències de l'extrema dreta que ja coneixem d'altres manifestacions: gent disfressada de legionari i coses així.

Aquesta penya es dedica a amenaçar periodistes -Jordi Borràs, sobretot- sense que, per ara, la fiscalia -tan diligent, ella, per segons què- hagi mogut ni un dit. I ahir van intentar impedir que una periodista de TV3, Mercè Sibina, fes la seva feina. Res que no coneguem.

El que és interessant és que el País, el seu, ni tan sols dóna la notícia (o jo no l'he sabuda trobar a la versió digital; no m'hi gasto ni un cèntim).

Ara fem un exercici: imaginem que la periodista és de A3, o de Tele5 -no de 13tv o similars- i que alguns hiperventilats indepes passats de voltes -que n'hi ha- la increpen com ahir aquella xusma va increpar la Mercè Sibina. No cal gaire imaginació per preveure els titulars de la brunete (ABC + la Razón + el Mundo + el País): “Los independentistas increpan (o amenazan, o acosan, o el que vulgueu) a una periodista”. Segur que aniria així, “los independentistas”. Allí on la immensa majoria dels mitjans catalans distingeix l'extrema dreta i no els unionistes, o els espanyolistes (que també ho són).

Per a la brunete, i en general per a bona part de la política espanyola, i també per a part dels mitjans catalans (el periódico, per exemple) l'independentisme és un, únic i uniforme, perquè això permet la confusió entre la pràctica política parlamentària i les bestieses que diuen/cometen alguns hiperventilats. I és cert que també hem d'aguantar intoxicacions entre algun torrat tipus Alerta Digital o similar i gent una mica més centrada, però almenys als mitjans de comunicació catalans hi ha la decència de no confondre entre aquelles desferres humanes i les opcions legítimament espanyolistes (una altra cosa és quan espècimens tipus Garcia Albiol fan esforços per assemblar-se a la terregada que es manifestava ahir).


Espero que continuï aquesta distinció, m'agradaria que a les espanyes comencessin a distingir, i encara més m'agradaria que ens traguéssim de sobra els “nostres” que van en aquella línia, que fan més mal que bé.  

(foto manllevada de www.vilaweb.cat)

dilluns, 31 de juliol de 2017

Sobre la comarca del Montserratí, i més coses d'organització territorial

Fa uns dies, es presentava una iniciativa per a la creació de la comarca del Montserratí. Pel que sé, aquesta iniciativa la impulsen vuit municipis, majoritàriament del Baix Llobregat.

Ara fa setze anys –com passa el temps!- es presentava l’informe de la Comissió per a la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, ràpidament conegut com a informe Roca. No vull entrar ara en la història de l’informe –tinc molts papers, és clar, i l’amic i company de comissió Xavier Rubio sempre em deia que n’havia de fer un llibre- però hi ha un aspecte que crec que té una certa actualitat.

En l’informe, una de les propostes –segurament poc o mal coneguda, com gairebé tot el que s’hi deia- anava de noves comarques. Proposàvem sis noves comarques –de fet, cinc i mitja, per raons que ara no cal explicar- que eren el Moianès, el Segre Mitjà, la Vall de Camprodon, l’Alta Segarra, el Baix Llobregat Nord, i, la mitja, el Lluçanès.

Com és sabut, l’informe Roca va acabar en un calaix, com tantes coses. Però potser no anàvem tan desencaminats pel que fa a les comarques. Al cap de setze anys, el Moianès ja és reconegut com a comarca, i el Lluçanès s’està tramitant al Parlament –tot i que amb més problemes dels que caldria-. I ara es promou el Montserratí, que s’assembla molt al Baix Llobregat Nord de l’Informe.

Com veiem, hi ha moviment. Afegim-hi que després de les eleccions municipals del 2015, alguns nous alcaldes van tornar a parlar del Segre Mitjà i del Baix Montseny.

Clar, algú pot pensar que es va obrir el meló -es van generar expectatives- amb l’informe, però em sembla que hi ha alguna cosa més, perquè l’informe també parlava de la Vall de Camprodon, i no sembla que se’n digui res.

Ara bé, el que em sembla interessant d’aquesta proposta del Montserratí és que, en certa manera, la comarca ja existeix.

La comarca respon, per una banda, a un cert sentit d’identitat col·lectiva, que faríem bé de relativitzar. Les identitats es construeixen i canvien; el territori que usem, com a ciutadans, canvia de la mateixa manera que canvia aquest ús. És cert que hi ha inèrcies importants, seculars i tot, però perquè mantenen aquest ús. Però també tenim, a Catalunya, una certa sacralització de les comarques tal com les coneixem. La necessitat, raonable, de defensar una divisió territorial, com a signe –la divisió- d’identitat, va fer que es fossilitzés el que no era més que una proposta –ben feta, això sí, amb criteris racionals- d’entre les moltes possibles, i que s’oblidés l’assenyat raonament del mateix Pau Vila sobre la necessitat d’anar revisant i adaptant la divisió territorial. De tal manera que va arrelar el convenciment que les comarques “eren” aquelles, de forma intocable i permanent. I no.

I és que la comarca, per altra banda, també és un àmbit de serveis públics, que hem configurat com un ens local per a la prestació de serveis als municipis que, per si mateixos, no tenen prou mitjans. Aquest és l’objectiu explícit a la llei d’organització comarcal vigent.

Clar, això porta ràpidament a preguntar perquè hi són, dins de les comarques –ara institució- els municipis que sí que tenen aquesta capacitat, però això seria llarg d’explicar.

Ara bé, les necessitats de supramunicipalitat, la mena de serveis i de polítiques públiques que és més eficient afrontar des d’una pluralitat de municipis, tenen diverses expressions. Una és –o hauria de ser- la comarcal, però també ho és, en un context urbà molt diferent i, per tant, amb unes necessitats diferents, la metropolitana. Per això, també ara, es planteja la supressió del consell comarcal del Barcelonès, però això també és una altra història.

Com afecta, això, al tema del Montserratí? Vegem aquest mapa:



És la comarca del Baix Llobregat. Amb el color vermell, els municipis inclosos a l’Àrea Metropolitana de Barcelona; amb el color groc, els municipis impulsors de la comarca del Montserratí; en blanc, el municipi de Vallirana. Com podem veure, la nova comarca és gairebé tota la part no metropolitana. Podríem dir que quan es va re-crear l’AMB es va crear també la nova comarca per exclusió. A banda, és clar, de Vallirana, que segurament hauria de plantejar-se seriosament la inclusió dins l’AMB.

Però, és clar, resulta que la part metropolitana del Baix Llobregat, continua dins la comarca del Baix Llobregat. Una hipotètica creació del Montserratí -i la incorporació de Vallirana a l'AMB- permetria que hi hagués un consell comarcal alí on ha de ser -que, a més, seria una comarca més homogènia- i que no n'hi hagués on no cal perquè les necessitats supramunicipals tenen la seva eina en un ens metropolità, que es correspon amb la naturalesa metropolitana d'aquestes necessitats.

No és aquest, però, l'únic cas de comarca -o de pseudocomarca, o de quasicomarca- creada per exclusió. El passat mes de febrer es va crear la vegueria del Penedès, formada per les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l'Anoia.... llevat de vuit municipis de l'Alta Anoia, que continuen a la vegueria de la Catalunya Central.

Això va suposar modificar la llei de vegueries, que deia que “Cada municipi i cada comarca han de formar part íntegrament d'una vegueria”, un precepte raonable, que ara ve completat amb l'afegit “sens perjudici de les excepcions que resulten d'aquesta llei”.

O sigui, que hi ha comarques -de fet, comarca- repartida en dues vegueries, i una part és l'anomenada -per la llei de creació del Penedès- “Alta Anoia”·que no ha estat creada formalment per ningú.

De fet, una comarca semblant va ser proposada a l'Informe Roca, amb el nom -això és el de menys- d'Alta Segarra. Al mapa següent podem veure, en blau, l'Alta Anoia -la nocomarca creada per la llei del Penedès- i, en vermell, la resta de municipis de la proposada Alta Segarra. 



Com a curiositat -i mostra de la necessitat d'encarar una certa normalització del mapa municipal- s'hi pot veure com el terme de Copons té un tros aïllat de la nova comarca, i com hi ha una tros del terme de Pinós ben separat de la resta del terme, dins de la comarca del Bages, tot i que actualment Pinós és a la comarca del Solsonès. Finalment, per adonar-nos del moviment en aquesta part del país, un municipi proposat a la nova comarca -Torà- ha demanat el canvi de comarca, de la Segarra al Solsonès. Segons com un embolic, però també senyal que alguna cosa no acaba de rutllar.

Ja em permetreu l'autocita, però quan es va tramitar la llei de vegueries vaig fer de relator de l'informe del Col·legi de Geògrafs, i, sobre aquesta qüestió de comarques i vegueries, dèiem (la cita és una mica llarga, però val la pena; es negretes són meves i ara):

“La no resolució prèvia del mapa comarcal. L’actual mapa comarcal és substancialment –tot i les reformes del 1990- el del 1936, malgrat els evidents canvis en el territori. Si bé és cert que la divisió comarcal és molt interioritzada per la ciutadania, no és menys cert que continuen existint àmbits amb voluntat de ser reconeguts com a comarca; els casos del Moianès i del Lluçanès serien els més emblemàtics. A la vegada, els evidents canvis al territori, especialment a la regió metropolitana de Barcelona, i, amb menys mesura, a les zones del litoral gironí, aconsellarien reformular el mapa comarcal prèviament a la delimitació de les vegueries, especialment quan aquesta delimitació és feta, a l’avantprojecte de llei, per l’agregació de comarques actuals.
(...)

Per tant, si els àmbits de les vegueries es defineixen per les agregacions de comarques, seria més prudent que ho fossin a partir d’unes comarques revisades i més ajustades a la realitat territorial del segle XXI.

Aquest aspecte de la delimitació de les comarques, a més, resulta imprescindible per a no provocar conflictes legals a posteriori, si algun municipi pretén fer ús de les previsions legals de possibilitat de canvi de vegueria. Per una banda, perquè s’especifica (article 3.1) que cada comarca ha de formar part íntegrament d’una vegueria. En aquest cas, doncs, el canvi de vegueria d’un municipi implica també el canvi de comarca –supòsit que pot ser tàcit en la llei, però que convindria resoldre de manera explícita, per a major seguretat-. Però, el més important, és que, a la vista del necessari acord amb el mapa provincial –segons la disposició transitòria única- un canvi d’adscripció municipal suposaria refer aquest nou mapa provincial-veguerial. Això porta, o bé a una inestabilitat del mapa de les vegueries, o bé a tancar el pas a qualsevol canvi, i, per tant, fer inútil la previsió legal de l’article 4 de l’avantprojecte de llei.

Per tant, entenem que hagués calgut fer la seqüència lògica de redefinir el mapa comarcal i, després, el veguerial. I això sense entrar –que de fet seria desitjable- a les necessitats de reexaminar el mapa municipal, almenys pel que fa a les disfuncionalitats territorials recollides al Capítol IV del Títol I del decret 244/2007, de 6 de novembre, pel qual es regula la constitució i la demarcació territorial dels municipis, de les entitats municipals descentralitzades i de les mancomunitats de Catalunya.”

I ara estem com estem: la realitat, el funcionament del territori, que no és el mateix arreu, ni és el mateix que l'any 32 o que l'any 87, s'imposa. Anem posant pedaços, refent lleis que es van fer malament al seu moment, i qui dies passa anys empeny.

La solució és crear més comarques? Més aviat crec que la solució seria crear noves comarques, en el sentit d'una altra mena de comarca, més petita, més homogènia, més ajustada a ser un ens local, i no generalitzada, sinó alí on tingui un sentit real. Crec que el Moianès és una bona prova, perquè va donar carta de naturalesa oficial a una realitat de treball conjunt, a unes necessitats, i a unes possibilitats reals, per tal com es tractava d'un espai molt homogeni. Ja m'hi vaig referir parlant de la possible comarca del Baix Gaià (ho podeu veure aquí ). 

En canvi, hi ha llocs on la comarca no té sentit. Ara es tramita, al Parlament, una proposició de llei de supressió del Consell Comarcal del Barcelonès. Benvinguda sigui, però només és un pedaç, com hem vist amb el Baix Llobregat. Continuarem tenint un híbrid metropolità-comarcal de difícil resolució, i no sembla que s'aprofiti l'ocasió per començar a pensar en un model de comarca metropolitana, diferent de la comarca actual o de la comarca futura -aquesta més petita i més homogènia- que ens interessa -o ens hauria d'interessar- molt a Tarragona.

En continuarem parlant, em sembla.





dijous, 13 de juliol de 2017

Epíleg a unes notes sobre l’Anella Olímpica de Tarragona

Ara fa un any, gairebé dia per dia, vaig publicar un parell d’apunts (aquí i aquí) sobre una estrambòtica proposta de gestió d’algunes instal·lacions esportives a Tarragona. Allò de Santa Gadea, que amb el nom ja paga. 

Ara sabem que aquest tema queda mort i enterrat. Me n’alegro, perquè no el vaig veure mai clar.

Dues notes:

Una. Algú ens explicarà, de veritat –és a dir, amb dades, documents, etc- tota la història?


Dues. En un dels apunts reproduïa unes declaracions de l’Alcalde de Tarragona («me he frotado las manos escuchando algunas tonterías que se han dicho»). Doncs sembla que no eren tonteries. Alcalde, encara es frega les mans? O pretén rentar-se-les com Ponç Pilat?

dimarts, 11 de juliol de 2017

Un divertimento sobre Hard Rock Cafe Entertainment

Hi ha coses que es comenten soles:

1.

Article 2 de la llei 6/2014, de modificació de la llei 2/1989,de centres recreatius i turístics (vaja, la llei que obre la porta al que ara ja es coneix com a Hard Rock Cafe Entertainment):
»6. Amb independència dels canvis que es puguin produir com a conseqüència de les modificacions del planejament de l’àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, s’han de tenir en compte els valors i les reflexions del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona pel que fa a la configuració d’espais i edificacions.»

2.

Objectius de qualitat de paisatge de la Unitat de paisatge Litoral del Camp, del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona:

“Objectiu de qualitat del paisatge 5

Un complex de Port Aventura, equipament turístic de primer ordre, que respecti els valors del paisatge i s’hi integri. Port Aventura, amb algunes instal·lacions visibles des d’una gran extensió del  territori, constitueix un element identitari de la Costa Daurada. A  l’interior de les instal·lacions conté un paisatge artificial creat per  simular altres realitats geogràfiques que presenten, en conjunt, un  elevat interès productiu, social i estètic, tot i no ser el paisatge propi del lloc.

Objectiu de qualitat del paisatge 6

Un paisatge que conservi elements identitaris propis de la Costa Daurada en les tipologies  edificatòries dels nous complexos turístics, residencials i d'oci i en les obres d'urbanització  i enjardinament dels espais públics.”


3.

Notícia i imatge extretes de www.delcamp.cat (però que també podria ser d’un altre lloc):

Hard Rock construirà al nou BCN World un hotel en forma de guitarra com també va projectar a Florida, als Estats Units.





L'empresa nord-americana Hard Rock ha anunciat aquest dilluns 10 de juliol una inversió total de 2.000 milions d'euros al Centre Recreatiu i Turístic (CRT) de Vila-seca i Salou. La companyia també ha revelat el nom que vol per al complex de joc i oci: Hard Rock Entertainment World i diversos detalls sobre el projecte. Un dels aspectes més curiosos és la construcció d'un hotel en forma de la icònica guitarra de la cadena de cafeteries Hard Rock i que serà un dels dos hotels que s'aixecaran en aquest complex. La guitarra tindrà capacitat per a 600 habitacions, que es col·locaran en un espai de 100.000 metres quadrats. No és la primera vegada que la marca decideix construir un edifici d'aquestes característiques. L’any passat ja es va projectar un hotel similar a Florida, als Estats Units, que tindrà un total de 30 pisos i també serà en forma de guitarra, semblant al que es pot veure en la imatge de dalt. L’anunci d’aquesta construcció a Amèrica es va fer pública el passat febrer de 2016 i es va avançar que comptaria amb un total de 800 habitacions. Ara, el grup Hard Rock ha explicat que té la intenció de fer al mateix al complex del nou BCN World.

dimarts, 4 de juliol de 2017

L'error Ballesteros

“És pitjor que un crim, és un error”. Aquesta afirmació,  posada sovint en boca de Fouché i de Talleyrand (i sembla que atribuïble a Antoine Boulay de la Meurthe, que no sé qui és, però en Rafael Jorba sí, diu que és d'ell, i m'ho crec) fa referència a l’execució del Duc d’Enghien, un opositor, per part de Napoleó, al 1804, i ha quedat com a definició d’alguna cosa que, a més de mal feta per ella mateixa –una execució- és perjudicial per qui la fa.

Em sembla que aquest darrer moviment del govern de Tarragona –no sé si directament de Josep-Fèlix Ballesteros- presentant una moció que es posiciona directament contra el referèndum anunciat de l’1 d’octubre és, també, i sobretot, un error.

Sempre he escrit amb un cert respecte envers el PSC. Suposo que això és perquè tinc bons amics que són, o han estat, membres del PSC, i en conec la trajectòria, la manera de pensar i de fer, i en sé prou com per negar-me, per principi, a aquesta simplificació i identificació amb subproductes feixistes com el PP. També, és cert, intentant diferenciar entre parts del PSC –hi ha moltes diferències, i ho estem veient- i, sobretot, entre el PSC i el PSOE. Em remeto al que vaig escriure al desembre de 2011, que encara em sembla vàlid, sempre tenint en compte tot el que ha passat en aquests sis anys, i especialment l’aprimada del PSC i com ha anat perdent molts referents i sectors (ho podeu veure aquí). I, encara, hi vull afegir que conec de fa temps Josep-Fèlix Ballesteros, hi tinc una bona relació personal, i m’incomoden determinades reaccions ad hominem, grandiloqüents, exagerades, i més pròpies d’un estil de política de tertúlia de tdt que no pas el que jo vull per al debat polític al meu país i a la meva ciutat.

Ara, el PSC de Tarragona, que no destaca ni pel seu vigor ideològic, ni per perfil propi, ni per cap habilitat política, es despenja amb una moció bel·ligerant amb el referèndum. Per què ho fa? Podríem pensar que és per pressió del soci –el PP, i això ja ho diu gairebé tot- a canvi del suport de l’Estat als Jocs del 2018, o, simplement, per aguantar-lo al govern de la ciutat?. Una manera molt curiosa d’entendre un pacte que, al seu dia, ens van vendre com un “pacte no ideològic”. També pot ser que ho facin per convenciment, és clar, i suposo que hi ha una mica de tot.

Més enllà del que penso sobre la moció –al capdavall, jo sí vull el referèndum, vull que surti que sí, i faré tots els possibles per les dues coses- també m’interessa analitzar-ho en clau de ciutat i, si voleu, més des de fora. Per això, també, penso que és un error. Un error que tant me fa, en la mesura que no tinc cap interès personal que el PSC continuï governant a Tarragona, però un error estratègic greu per al mateix PSC. Crec que, després de les darreres eleccions municipals, i agreujat pels posteriors resultats, el PSC de Tarragona ha entrat en pànic. Veu com se li desmunta un electorat històric, fonamentalment a Ponent, en mans d’una força emergent a Tarragona –Ciutadans- i amb l’expectativa que una altra força emergent –Podem, Comuns o el que sigui- li mengi l’electorat per una altra banda. I, davant d’això, fa una ofensiva a retenir un vot en clau espanyolista (que no crec que retingui, perquè la gent prefereix l’original a la còpia, encara que la còpia tingui el full de serveis del PSOE).

És un error, perquè suposa ignorar quin és un gruix important –no estic dient el més, però sí important- de l’electorat del PSC. O, més exactament, de Ballesteros. Un electorat que, al 2015, el va votar com a mal menor, però que ni de bon tros respon a aquest esquema antiindependentista amb què estan funcionant.  

I és un error, sobretot, perquè és superflu. A Ballesteros, i al PSC, no els cal fer aquest exhibicionisme. Ja se sap que no són independentistes, no cal que excitin innecessàriament la part d’electorat que tenen –electorat municipal, ull!- que no té una predisposició hostil a l’independentisme. No sabem si algú els ha demanat –o exigit- fer aquest pas, i estaria bé saber-ho, i saber a quin preu. Si ha estat gratuït, ha estat disparar-se un tret al peu. Per això és pitjor que un crim, és, sobretot, un error.


(foto manllevada del web de l'Ajuntament de Tarragona, que espero que no em demandi)

dilluns, 3 de juliol de 2017

CRT (ex-BCN World). Punt i seguit

Ara fa unes setmanes, van començar a sortir rumors sobre retirades de candidats a les llicències de casinos del CRT. Segons Eleconomista.es -un digital dirigit per un dels fundadors del Mundo, per a situar-nos pel que fa a la veracitat esperable- marxaven Melco i Hard Rock, i només quedava Perelada amb el grup de Singapur com a soci financer. La Vanguardia, una mica més seriosa -si més no en aquest tema- només deixava com a possible candidat -amb un peu fora, però- Hard Rock Cafè, però no Melco ni Perelada i el seu partner de Singapur.

Com sabem, finalment només s'ha presentat Hard Rock Cafè, que s'ha consagrat com el guanyador d'aquest singular -mai millor dir- concurs. És clar, si només s'hi presenta un, no hi ha massa dubtes. Ara cal examinar el projecte, veure si s'adequa a les exigències, i atorgar la llicència de casino. Però molt em sorprendria que hi hagués algun destorb. Potser algun element menor a esmenar, però segur que d'aquí 45 dies hàbils, com a molt, tot serà dat i beneït.

I ja està? Començaran les obres a finals del 2017 com diu un alt càrrec del Govern?. Doncs no és impossible, però caldria córrer molt.

D'entrada, cal comprovar que la proposta concreta de Hard Rock s'ajusta a les determinacions del concurs i del Pla director urbanístic, que ja m'imagino que sí. Després, caldrà procedir a la compra dels terrenys, i ja veurem per quin import es formalitza la compra. Amb això, el primer objectiu de tota l'operació s'haurà complert: la Caixa es treu de sobre 100 ha, amb un valor original de mercat molt baix, després d'haver-les revaloritzades. I, si després això fa llufa, la Caixa ja ha fet calaix i no hi ha perdut res. Al contrari. 

Com que qui no es consola és perquè no vol, la Generalitat -és a dir, tots nosaltres- ingressarà una picossada en l'impost de transmissions patrimonials. Si no vaig errat de comptes, un 11%. De passada, potser sabrem si l'opció de compra per valor de 110 milions d'euros era justa o no.

Després, però, caldrà tramitar el Pla de millora urbana previst al PDU. Per fer-ho senzill: com que el PDU no sabia quantes llicències hi hauria, ni com, els titulars de les llicències, es repartirien el pastís, va preveure que, quan se sabés això -una, dues o tres- caldria formular un Pla de millora urbana que, d'acord amb les determinacions del PDU -edificabilitat, alçades màximes, façana mínima, etc- concretés la proposta d'ordenació. Això va ser un encert, i celebro que fos recuperat després de la informació pública, quan la segona versió del PDU ho havia liquidat. Crec que és una garantia raonable de bona ordenació -o, almenys, de possibilitats de control d'una bona ordenació- en la mesura que el Pla s'haurà de sotmetre a informació pública.

Però, és clar, això vol dir, anant ràpid, un parell de mesos després que s'hagin adjudicat definitivament les llicències. També caldrà concretar els projectes d'urbanització, ja molt avançats al mateix PDU. No sé si tot plegat per a començar les obres a fi d'any. Ja ho veurem.

En tot cas, el fet que hi hagi un únic concessionari em referma en els dubtes que vaig expressar al seu dia sobre el fet que el sistema d'actuació sigui per cooperació per part del Consorci del CRT que, al seu torn, l'ha encarregat a l'Institut Català del Sòl.

En els casos de propietari únic -i ara sabem que així serà- el sistema d'actuació sol ser el de compensació, perquè no hi ha res a repartir: paga el mateix que és titular de tot. I, si es vol controlar l'obra de prop per part de l'administració pública, hi ha mecanismes suficients, però l'operació s'executa sense que l'administració hagi d'avançar diners o d'arriscar-se a entrebancs amb les empreses, o assumir retards en els pagaments dels titulars -en aquest cas, Hard Rock Cafè-. Entenc, doncs, que l'Institut Català del Sòl assumeix un paper que no té perquè fer. Espero que no ens hi enganxem els dits.

Una segona qüestió és si Hard Rock Cafè voldrà emprendre la totalitat de l'operació o anirà per fases prolongades al llarg del temps. Sembla raonable que sigui això darrer, però aleshores haurem de veure què passa amb totes les exigències d'infraestructures -sobretot les exteriors- que han estat dimensionades per la totalitat, i moltes de les quals no són trossejables. Pots materialitzar un 30% de l'edificabilitat, però no pots fer un 30% de rotonda o un 30% de vial. Hi haurà garanties? O com que es podria començar amb les infraestructures actuals, qui dies passa anys empeny, i queda penjat?

I també continuem sense saber -vaja, jo no ho sé, que no és el mateix- què passarà amb la parcel·la on es podrà materialitzar el 15% de l'aprofitament, que és de cessió obligatòria i gratuïta a l'administració actuant -el consorci del CRT- amb tot els usos possibles excepte el joc, i que, segons la llei, s'ha de destinar -la parcel·la o el que se n'obtingui per venda, o si Hard Rock Cafè ho paga en diners i no en parcel·la- a operacions d'habitatge protegit. De passada, ens podrien informar com van anar els compromisos en aquest sentit -habitatge protegit en concepte de les parcel·les d'aprofitament- pel que fa al Pla parcial 2, el dels 2.477 habitatges que continuen a l'espera. Seria un detall.

En fi, com podem veure, encara moltes coses per fer i per saber. No, això encara continuarà, em temo.

(I, de passada, hauré de canviar la imatge, que sempre ha estat aquesta, però ja està més que desfasada)


dijous, 29 de juny de 2017

Enveja de Terrassa: Àgora Nova Atenes

Una sèrie de gent de Terrassa -entre ells l'amic Cesc Poch- han engegat l'anomenada Àgora Nova Atenes. Amb aquest nom, que ens evoca una lògia maçònica del XIX, volen crear un espai de debat “obert i transversal”.

No cal dir que, a més de desitjar-los sort, els tinc una enorme enveja, des de Tarragona estant. Sempre he lamentat la manca d'espais de debat, amb una certa vocació progressista, oberta, plena de curiositat pel món, gens conformista i encara menys ancorada en el cofoisme disfressat d'autoestima (que se n'ha de tenir, d'autoestima, però sense creure's el melic del món ni fer de calimero).

Per si la sola existència de l'ANA no em fes prou enveja, els punts de debat que es plantegen d'entrada són “la cohesió social i la identificació de la ciutat, la capitalitat, l'articulació del relat terrassenc en l'actualitat, què hi ha després del tèxtil i el totxo? O el terrassenquisme entès com la recerca de la justícia social”.

Canvieu Terrassa per Tarragona, i ja tenim una bona llista de temes per a ser abordats també a la nostra ciutat. A Terrassa, almenys, tenen un espai on començar a parlar-ne. A Tarragona, per ara, ni això.

Potser que fem un pensament, doncs.


(imatge: logo de l'ANA, manllevat del seu web www.anadeterrassa.cat

dilluns, 5 de juny de 2017

llibres i més llibres

La recent no-campanya de promoció de la lectura de l'Ajuntament de Barcelona -aquella collonada d'enviar llibres al Trump, amb un lema pensat en espanyol i (mal) traduït al català- ha coincidit amb la campanya que està fent la Generalitat, allò dels llibrèfils. Qualsevol diria que hem tornat a aquells temps en què Ajuntament de Barcelona i Generalitat competien en tot i ho acabàvem tenint -i pagant- tot duplicat: TV3 i BTV, el Lliure i el TNC, Catalunya Ràdio i Com Ràdio... socialistes i convergents...

Si la campanya municipal era una ximpleria amb espeternecs de progre mal reciclat, la campanya Gene em sembla una mica poca-solta, un si és no patufaire. Només faltava aquella imatge de la bibliotecària amb monyo (i segur que solterona). Puc donar fe que les bibliotecàries de Tarragona són persones d'aspecte normal i corrent, i, això sí, excel·lents professionals. 

De fet, no tinc cap fe en campanyes com aquestes. Cada cop que, en unes memòries o en una entrevista, algú parla de com es va enganxar als llibres, més que no pas campanyes acaba sortint una figura -pare, mare, germà, avis, mestre o amiga- que n'és el responsable de l'única manera possible: llegint. La imitació, la curiositat de saber què fa aquella persona amb un llibre, és l'estímul més poderós.

Puc parlar una mica per mi. Dic una mica perquè no sabria identificar una causa primera que m'hagi abocat als llibres, però sí alguns elements. Per començar, a casa sempre hi ha hagut llibres. Veure els pares llegint era molt normal, o, més exactament, saber que llegien, perquè tampoc és que s'exhibissin i nosaltres -els tres germans- miréssim com un circ. Era, simplement, una cosa assumida. Es llegia. 

Recordo, també, la meva mare llegint-nos, en veu alta, els tintins. No sé si per aconseguir que calléssim una estona, o per estalviar-se les baralles de veure qui el llegia primer.

A més d'això, a casa el llibre com a obsequi, element valorat, sempre ha estat present. Regalar llibres en aniversaris o Nadal, era usual. Cadascú tenia els seus llibres. 

També un tarannà envers els llibres, no reverencial, però que no eren un element més. Un cop, visitant una casa una mica per compromís -”oh, que maco”- quan en vam marxar el meu pare va dir “t'has fixat que no hi havia cap llibre?”.

Per això no puc assenyalar cap element concret que em fes llegir, i alguna cosa difusa hi devia haver perquè tots tres germans som lectors, amb gustos i intensitats diversos. Sense cap campanya, això sí.  

dijous, 25 de maig de 2017

Converses del Camp de Tarragona

Dimarts 23 vaig ser a la segona sessió de les Converses al Camp de Tarragona, una iniciativa de la Fundació privada Mútua Catalana que se celebra per segon cop, i que constitueix un dels pocs -no m'atreveixo a dir l'únic- fòrum de debat sobre això que anomenem Camp de Tarragona. No sé exactament qui és la Fundació, tot i que en conec alguns dels patrons, i em mereixen tota confiança.

Les converses es proposen enllaçar -ni que sigui pel nom i la intenció- amb unes heroiques “Converses de Salou” que van tenir lloc als anys seixanta, sota l'empara de l'economista reusenc Romà Perpiñà, un d'aquells homenots singulars que la ciutat de Reus ha produït amb una certa abundància.

L'any passat, les converses es van dedicar a tema “La realitat metropolitana del Camp de Tarragona”, i enguany a “Repensar les ciutats”. Vaja, tots els ingredients perquè m'hi tirés de cap.

Però el que vull comentar de la jornada de dimarts -no vaig poder ser a la primera- va ser el format: van demanar, a cinc col·lectius professionals del món de l'arquitectura i l'urbanisme (em sembla que amb una concepció molt laxa del concepte urbanisme, jo més aviat diria del món urbà, però això és igual) un petit video del que feien i un debat posterior. Els cinc col·lectius són de professionals joves, amb una mirada nova i diferent del que és el fet urbà. Això em va semblar esplèndid: aparcar, per un moment, les vaques sagrades del territori, les veus que hem sentit molts cops -algunes de les quals continuen sent interessants, això sí- i atrevir-se a donar la paraula a gent nova, que encara està trobant el seu camí. Amb uns videos de formats i continguts molt lliures; algun no sé si el vaig acabar d'entendre, almenys d'entrada, però això vol dir que van sorprendre, que van fer coses diferents. Ho necessitem com l'aigua, al Camp de Tarragona. Per a veure coses noves, o veure les mateixes de sempre amb una mirada nova; per a sorprendre'ns, per a discutir, per a contestar, per a rebatre. Sobretot per a incorporar nous llenguatges i noves veus, i oxigenar-ho tot una mica.

Això no vol dir que em convencés tot el que van dir, que és tota una altra història. En alguns casos, eren aproximacions molt parcials -alguna ingenuïtat i tot-  i faltava rodatge. Tot arribarà. És curiós però el mateix dia, dinant amb dos bons amics, va sortir a la conversa, sobre un altre àmbit, el fet de la gent que comença, i vaig rememorar una entrevista de fa molts anys -era a l'antiga URSS!- en què un mestre de ballet elogiava un alumne. L'entrevistador va comentar si no tenia por que l'alumne el superés, i el mestre, amb molt més bon criteri que el carallot que preguntava, li va dir que això és el que esperava, que els alumnes han de superar els mestres perquè, si no és així, no hi ha progrés.


El debat posterior va tornar a treure temes coneguts: la necessitat d'articulació, l'escala de la ciutat real, la manca d'interlocutors. Em va agradar molt l'observació que va fer, des de la mesa, Lluís Delclòs -em penso, no voldria equivocar-me amb el nom- parlant dels barris de ponent de Tarragona, una perifèria de Tarragona però un espai central de la ciutat metropolitana real. És una qüestió sobre la que m'agradaria tornar-hi, els límits i forma de la ciutat real, la governança possible i la desitjable, i per a fer què. Ja en parlarem. En tot cas, el que és significatiu és que hi ha pedrera, i això és bo.  

dimarts, 9 de maig de 2017

Més notes franceses

Diumenge al vespre, amb els primers resultats/estimacions de l'elecció francesa, vaig fer uns primers pronòstics:

- Si, com diuen al 3/24, això és sobre vot escrutat i sense cuina, la diferència serà més gran, perquè falten els vots de les grans ciutats, i allí Le Pen cau en picat.
- Falten els vots en blanc/nuls, que em sembla que aquest cop pujaran força.
- Un 34,9% -o menys- amb una caiguda important de la participació indica que el FN ha sumat menys vots nous dels previstos, i això és una bona notícia.

Anem a veure, ara, amb el 100% escrutat:

És evident que hi devia haver una mica de cuina. La diferència, als primers minuts després de les vuit, era de 30,2%, i la definitiva ha estat de 32,2%. Dos punts més. Ve, això, de les ciutats? Segurament, però no tan gran com em pensava.

De fet, la gran diferència és l'Ile-de-France, és a dir, la conurbació parisenca. Representa el 15,15% dels electors i dels votants, però Macron hi ha obtingut el 18,44% dels seus vots. I Le Pen només el 9,71%. A París –amb 1.021.639 votants- Macron s’emporta un espectacular 89.68% i Le Pen un minúscul 10.32%. Això ve molt ben explicat a la Vanguardia aquí i, sobretot, en un llibre magnífic del geògraf Christophe Guilluy, la France périphérique.

Blancs i nuls. Si habitualment eren el 5%, ara s'enfilen a l'11,47%. No tothom va voler votar Macron amb el nas tapat, ni deixar de votar.

El creixement real del vot lepenista. Si sumem el vot de Nicolàs Dupont-Aignant, el primer ministre designat per Le Pen, als vots de la primera volta, tenim 9.373.491. Marine Le Pen ha arrossegat només (ehem, només...) 1.300.000 vots més. És això el sostre del lepenisme? M'atreviria a dir que, en la seva forma actual, sí. Mai ho havia tingut tant bé. Ara, només un vot ja és massa, de manera que 10 milions...

I ara? Ara la tercera volta, en dues tongades. Les dues voltes de les eleccions legislatives. D’aquí pot venir el canvi més gran, perquè no està clar que Macron pugui obtenir una majoria presidencial i tirar endavant. Assistirem, potser –tot és molt obert- a una cohabitació sui generis, no tant entre dreta/esquerra, com les anteriors –i amb tota la prudència possible sobre aquestes adscripcions- sinó (o, potser, a més) entre vells i nous elements.

El que em sembla més paradoxal és que, en part, sembla que tornem a pràctiques de la IV república. A França –a la França política- remetre’s a la IV és com un malviatge en el temps. Per entendre’ns, és com quan la Vanguardia o en Duran Lleida parlen del tripartit. Un període d’inestabilitat, el caos, el papus, l'horror...

Les semblances, però, poden venir per unes altres bandes. Per començar, en la mateixa formació de les candidatures Macron. L’any 1956, a les eleccions legislatives, una mena de coalició entre socialistes –bé, socialistes de Guy Mollet, que no és dir gran cosa- i radicals –que vindrien a ser una mena de socioliberals- van voler aprofitar l’embranzida personal de Pierre Méndes-France, una personalitat nova, amb energia (i que després va evolucionar cap a un socialisme modern i heterodox). La qüestió és que calia identificar els candidats que s’acollien a aquest front republicà, i ho van fer mitjançant el barret frigi, símbol republicà (i una mica jacobí) per excel·lència. No sé si Macron repartirà bonnets frigiens, però aquesta voluntat de majories fetes persona a persona, gairebé ungides, s’hi assembla.

El problema és que una de les gràcies de Macron és la novetat, el situar-se en una altra longitud d'ona (com també feia Mendes-France, aliè a l'anomenat “sindicat de presidents” que es repartien el govern durant la IVa). En la necessitat de generar una majoria, pot haver de recórrer a les desferres dels partits, i perdre aquesta aura. Cal un partit? Fins ara, semblava que sí. Olivier Duhamel, en un molt pràctic manual de dret públic (“Le pouvoir publique en France”, PUF, 1991... hauré de buscar-ne una edició renovada) diu que l'eligibilitat -política, no jurídica- resulta de l'equació E = N + O + P + X, en la qual N és la notorietat, O l'opinió pública favorable, P un partit polític central -és a dir, no als extrems- i X... és la capacitat reconeguda d'home (sic) d'estat, els components de la qual no se sap quins són (però els reconeixem quan els veiem). Macron, ara, no ha tingut la P, i segurament l'O ha vingut més per la novetat. Però les novetats passen.

La segona similitud és la possibilitat –la probabilitat molt alta- d’un parlament sense majoria clara, molt fragmentat. Això, en el marc de la Va república, no semblava que pogués passar. La Va es va dissenyar, institucionalment, per a tenir majories fortes, i d’aquí el sistema de dues voltes. El que passa és que aquest sistema fa majories fortes en un esquema bipartidista, i en funció de l’anomenada disciplina republicana, segons la qual el menys votat desistia en favor del més a cada una de les bandes, dreta i esquerra. Això permetia sobreviure, si es tenia una certa base –per exemple, el partit comunista, fort en districtes industrials- o si no es tenia però es pactava amb un partit fort que cedia algunes circumscripcions –per exemple, el que feia el partit socialista amb les restes del partit radical-. En tot cas, la segona volta es feia entre dos a cada circumscripció.

A partir de la real presència del Front Nacional, però, això va canviar. A la segona volta no passen els dos més votats –com a les presidencials- sinó tots els que tenen almenys un 12.5% dels votants inscrits, que pot voler dir, tenint en compte l'abstenció, al voltant d'un 20% de vot. Quan aquests són tres, no necessàriament un desisteix. A les darreres eleccions legislatives, al 2012, hi va haver 35 d’aquestes triangulars, pràcticament sempre amb el FN com a tercer en discòrdia. És molt probable que ara hi hagi moltes més triangulars, i moltes més pressions per a desistiments. Qui desistirà a favor dels candidats de Macron? I a favor de qui desistiran els Macron? A favor de qui desistiran les candidatures de la dreta clàssica o de Melenchon? Què passarà si hi ha eleccions clàssiques –és a dir, a dos- entre FN i esquerra insubmisa?. Apassionant.

Però encara hi ha un altre element més que ens retorna a la IVa. Si bé el disseny institucional de la IVa república estava pensat per a donar un gran pes al Parlament i lligar curt el govern, com a reacció contra els poders excepcionals que va obtenir Petain (sí, votats per l’Assemblea!) també és cert que hi havia un factor afegit que dificultava l’estabilitat, que era l’existència de dos grups exclosos de qualsevol majoria de govern.

Per una banda, el partit comunista –estaven en plena guerra freda, i el partit comunista francès no va tenir mai la flexibilitat ideològica de l’italià-. Estava tan exclòs de les majories que, quan Mendes-France va assolir la presidència del govern, expressament va dir que, si el votaven -com així va ser- no els comptaria entre la majoria.

Però també, per l’altra banda, el grup gaullista. Perquè, malgrat que va assolir el poder a través d’un cop d’estat, De Gaulle –bé, ell personalment no- es presentava a les eleccions, i no va guanyar mai. Aquests, s’autoexcloïen de les majories, de tal manera que quan, en algun govern, alguns diputats gaullistes van acceptar, eren fulminats immediatament.

Però, és clar, això feia que uns grups que podien tenir fàcilment el 30/35% de l’electorat i dels escons no podien ser comptats per a construït majories, però eren completament vàlids per a tombar governs. I així els va anar. Les majories s'havien de construir només en un bloc central de MRP (democristians) radicals, socialistes, i independents diversos, més alguns exòtics diputats de les colònies. Les combinacions eren molt limitades.

Pot passar això, ara? Algú comptarà amb FN/Melenchon per a majories de govern? S’exclouran ells mateixos per puresa ideològica, voluntat antisistema, o el que sigui? Certament ara és més difícil tombar governs, però construir una majoria estable serà difícil. I sense una majoria, Macron tindrà les mans lligades. Les cohabitacions ens van ensenyar que el poder presidencial, que és molt, és estèril sense majoria parlamentària; té capacitat per a no deixar fer, si vol, com es va veure a la primera cohabitació Mitterrand-Chirac, però no per a fer, com vam poder veure a la tercera, Chirac-Jospin. I Macron no té, ni de bon tros, l'experiència, la marrulleria i les males arts de Mitterrand.

Qui havia de dir que, al cap de cinquanta anys, tornarien elements de la IVa república. El que deia: apassionant.

(a la imatge, la coberta de la France périphérique, un llibre magnífic, que m’agradaria veure adaptat aquí: la Catalunya perifèrica podria donar molt de si)




dijous, 4 de maig de 2017

Què passarà amb l'Hotel Imperial Tàrraco?

Acabem de saber que l'Hotel emblemàtic de la ciutat -emblemàtic per ubicació, no per gaire res més- tancarà el mes que ve. L'Imperial Tàrraco deixa enrere, doncs, una mica més de cinquanta anys d'història, i ho fa sense pena ni glòria.

És evident que no m'hi vaig allotjar mai -és molt a prop de casa- i només en coneixia algun saló i el menjador, en banquets d'aquells més o menys oficials i multitudinaris, que són garantia de menjar mes aviat malament. No tinc, doncs, cap batalleta per explicar, més enllà que allí vaig fer una de les primeres feines -més o menys feines- intentant vendre enciclopèdies. Si em llegeix alguna de les víctimes, li demano disculpes.

Em sembla, però, una mala notícia que es digui -no sé amb quin grau de certesa- que la intenció dels nous amos -que deuen ser un d'aquests fons d'inversió sense pare ni mare coneguts- és la d'enderrocar l'edifici i fer-hi habitatges que, evidentment, seran de luxe.

Crec que Tarragona no es pot permetre el luxe de perdre -un cop més- un patrimoni com aquest, que no és menys important per no tenir dos mils anys d'història. Forma part del paisatge urbà, i, sobretot, hauria de ser el buc insígnia del turisme tarragoní. Tarragona té poques places hoteleres -si no m'erro, no arriba a les tres mil- i no totes són de la qualitat que podria tenir un hotel com l'Imperial Tàrraco arreglat, modernitzat, i ben gestionat, que és el que no ha estat fins ara.

Ho podem impedir? Crec que tenim eines suficients, ja ara, per a fer-ho. L'Hotel té, al POUM, la qualificació de 14a1, que correspon (article 186 de la Normativa del POUM) a “Ordenació volumètrica segons edifici existent o segons la llicència d’edificació concedida”. Dit d'una altra manera: el que hi ha. Ara bé, l'article 188 diu, sobre aquesta clau, que:

“S’admetrà la variabilitat de disposició de volums, condicions edificatòries i usos existents, mitjançant un Pla de Millora Urbana.”

Què vol dir això? Que la propietat té el dret de proposar una variació de les condicions, inclòs l'ús, i passar-lo a residencial. Ara bé, això és un dret -ho pot proposar- però no és un dret exigible. No és el cas que el POUM digui que s'admet construir planta baixa i tres plantes pis, i, per tant, no et pot obligar a fer-ne només dues. El Pla de Millora Urbana ha de ser tramitat i aprovat per l'Ajuntament... si vol aprovar-lo. No en té cap obligació. L'Ajuntament, doncs, té eines a l'abast -sense haver de modificar res- per a mantenir l'ús hoteler de la finca.


Ho sap, això, la nova propietat? Cadascú sap com fa les coses, però si jo volgués comprar una finca amb la intenció d'enderrocar el que hi ha i fer-hi pisos, abans m'asseguraria que ho puc fer. N'ha parlat amb l'Ajuntament? Algú li ha promès alguna cosa? Seria bo saber l'opinió de l'Ajuntament i quines intencions té. I si als tarragonins ja els està bé perdre l'hotel... doncs què hi farem. A mi no.   

(imatge extreta del www.centraldereservas.es, que no crec que la necessiti, per ara)

diumenge, 30 d’abril de 2017

Notes franceses

Fa molt de temps que segueixo amb interès la política francesa. Si més no, a partir de les eleccions de 1978, en què va semblar que l’esquerra –eren els temps agònics del programa comú- podria conquerir la majoria. Després, ja va venir Mitterrand, i la immersió francesa va ser definitiva.

No cal dir, doncs, que estic seguint l’elecció presidencial francesa. Algunes notes sobre tot això:

Marine Le Pen pot guanyar. No som al 2002, en què el segon lloc de Jean-Marie Le Pen va ser un xoc, i va generar una mena de front anti Front, i va donar un 80% de vots a Chirac (el president de la Va república elegit amb més vots... i amb menys vots a la primera volta). El FN fa temps que ha maquillat les formes i ha buscat nous electorats i nous llenguatges. Amaga –no del tot- el racisme més extrem, l’antisemitisme, i les pulsions antidemocràtiques- i reforça la identitat, l’antiglogablització, i l’antisistema.

Pot guanyar vot de la dreta. Un candidat a la dreta de Fillon –sí, es possible- Nicolas Dupont-Aignan va treure gairebé 1.700.000 vots, i ja ha fitxat com a primer ministre de Le Pen si guanya. I uns quants fillonistes poden anar al sac de Le Pen. També vot de Melenchon –antiglogablització, antisistema, rebuig al liberalisme de Macron-. I, sobretot, les poques ganes de bona part de l’esquerra de votar Macron, o la seguretat que serà elegit i que no val la pena anar a votar, i així un no té càrrec de consciència. Aquesta confiança va provocar el segon lloc de Le Pen pare al 2002. Poca broma, doncs

Macron no governarà. Malgrat que el règim francès és presidencialista, la manca d’una majoria estable a l’assemblea lliga les mans del president. I Macron no té partit. A les eleccions legislatives, hi ha 577 eleccions, i el factor local –des del clientelisme a l’arrelament- juga molt. El més probable, a més, és que siguin les eleccions amb més triangulars que mai (tres o més candidatures a la segona volta) i, per aquí, entrarà el FN. Això, o desistiments pactats. Però els desistiments són una mena de coalició encoberta i, en tot cas, un decantament. Cap a on es decantaran els candidats macronistes? I els socialistes que sobrevisquin?

Macron és, certament, un producte del sistema -ENA, Banca Rostchild- però això nio vol dir que no pugui tenir raó en algunes coses. Aplicant allò de Joan Fuster -puix parla català, vegem què diu- que sigui fill del sistema no li treu raó en el diagnòstic d'una França esclerotizada, amb un sector públic elefantiàsic i ineficient, i necessitat de desempallegar-se d'una mica de grandeur i, si pot ser -això ja ho dic jo- de jacobinisme. Per cert, que els més jacobins de tots són Le Pen... i Melenchon.

I un apunt d'enveja. Fa unes setmanes, força abans de la primera volta, vaig poder llegir le Nouvel Observateur. Hi havia un extens dossier sobre Emmanuel Macron, amb les seccions que hom pot esperar -economia, política exterior, fiscalitat; també, i és important, una de medi ambient i canvi climàtic- a més d'una llarga entrevista -quatre pàgines atapeïdes- sobre literatura. Emmanuel Macron parlava de les seves lectures, de com li va venir l'afecció a llegir, del mestratge de pares i de docents, del sentit de l'escriptura, del paper de la ficció, de la influència de determinats llibres, del paper de la literatura i del pensament en la ideologia i en la cultura. Una delícia. Us imagineu alguna cosa semblant aquí? Jo no.

Per començar, no tenim revistes com le Nouvel Obs. Amb prou feines el Temps, que fa el que pot, i para de comptar. I no sé si farien una entrevista semblant, ni si les figures de la política aguantarien el tipus al mateix nivell. Ni tampoc crec que el públic ho volgués o ho admetés com un coneixement més per a saber com són les persones a les quals pot votar. Que, a França, tampoc no deuen ser tants, però són prou perquè les Nouvel Obs ho faci. Ja està bé.

imatge: una de les coses que surten a google imatges si cerques "Marine Le Pen" i "nazi". Ves per on. 




dijous, 27 d’abril de 2017

Revisió del POUM de Tarragona? (2)

Continuem amb el tema de què fer amb el POUM de Tarragona. A l’anterior apunt exposava algunes vies d’actuació que em semblen viables, relativament fàcils d’implementar, i eficaces. Hi ha, és clar, més opcions, com ara encarar de cop la revisió del POUM, no sé si sense mandra i sense por, però em sembla que sense coneixement del que significa això, però, en fi, cadascú és lliure  de proposar el que vulgui, al marge de les possibilitats i conseqüències.

Hi ha, però, una tercera possibilitat, que anomeno la possibilitat nuclear: que el POUM quedo derogat ipso facto. Això és possible? Doncs sí. I no remotament (però tampoc és una seguretat). Perquè nuclear? Perquè ho anul·la tot, i ens deixa en la intempèrie urbanística pràcticament sense avís.

Quan el POUM va ser aprovat definitivament, va ser objecte de diversos recursos, de tota mena. És una possibilitat que té tothom- la ciutadania, empreses, societat civil- si consideren que hi ha aspectes que vulneren la legalitat. Com que un planejament urbanístic –sobretot en una ciutat complexa com Tarragona- té molt elements, i com que tenim una normativa també complexa, no sempre clara, i de vegades contradictòria, és fàcil fer interpretacions segons les quals hi ha aspectes no legals. De fet, a més de fàcil, també és probable que sigui veritat. Fins aquí, doncs, la normalitat.

Alguns d’aquests recursos ja fa temps que duren –fins i tot pel peculiar sentit del temps que té la justícia- i podrien ser sentenciats aviat. I aquí tenim el risc. Darrerament, el Tribunal superior de justícia de Catalunya ha tombat uns quants POUM, alguns de poblacions mitjanes i grans. No ha tombat un aspecte concret –la regulació d’un sector, la classificació d’una finca, un article de la normativa- sinó tot el POUM, atenent el seu caràcter sistèmic. Això implica el retorn a la vigència del planejament general anterior, en el cas de Tarragona, el Pla general de 1995.

Podria passar, això, a Tarragona? La informació que tinc és que no és molt molt probable, però la possibilitat real existeix. Per tant, entenc que caldria estar preparat, amb mesures que, en part, van en la línia del que ja proposava.

Quan el TSJC tomba un POUM, la sortida més immediata per al període en què no es refà un nou POUM és regir-se per unes Normes transitòries que pot formular i aprovar, d’urgència, el conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat (és el que ha passat, fa molt poc, amb Mollet del Vallès). Crec que seria prudent que, des de l’Ajuntament, es treballés en aquest sentit, seleccionant les parts del POUM a mantenir i a reformular, de manera que el lapse entre la sentència i la promulgació de les Normes fos el més breu possible. Una feina, un material, que igualment servirien per encarar la inexorable –aleshores sí- revisió del POUM.

Ja entenc que això és una feina poc vistosa, per no dir poc rendible electoralment. És feina de formigueta, d’evitar danys, que sempre és menys agraït i públic que apagar focs, però em sembla que és la feina que cal fer, sobretot si es té voluntat de govern. Si només es té voluntat de fer proclames altisonants als diaris, aleshores no.