dimecres, 18 d’octubre de 2017

Section spéciale a l'Audiencia Nacional

Des de l’inici d’això que anomenem procés –si és que hi ha un inici clar- m’ha sorprès la immensa quantitat de catalanòlegs que surten als mitjans de comunicació espanyols. Dotzenes i dotzenes de persones, amb tota mena de títols o no, fent afirmacions contundents que Catalunya és així o aixà, que Catalunya vol o diu allò o allò altre, i dictaminant què és el que ens convé.

Ignorant com sóc en moltes coses, em meravella tanta ciència repartida, i em pregunto “I com ho deuen saber, tot això?”. Perquè resulta que jo sóc català, visc a Catalunya, em relaciono amb gent d’aquí, i el que veig, sento, penso, no té gaire res a veure. Què hi farem.

Darrerament, aquesta ciència generosament repartida s’ha centrat en els procediments judicials. A rel de l’empresonament dels dos Jordis han sortit com a bolets experts processals defensant o atacant el que sigui. Clar, entre aquests experts n’hi ha de veritat, com en Joan Josep Queralt, o col·lectius solvents, com el mateix Col·legi d’Advocats, que cal no confondre amb el primer mindundi que pontifica sobre actes judicials a la barra del bar.

Tot això m’ha fet pensar en termes de dret. Jo no sóc cap expert, ja ho aclareixo d’entrada, tot i que vaig estar a punt d’estudiar dret com a segona carrera, i sempre m’ha atret el món del dret públic, i també, per raons òbvies, he dedicat un temps al dret urbanístic. L’afició s’estén a un subgènere cinematogràfic, les pel·lícules de judicis, que m’agraden molt: Testimoni de càrrec, Matar un rossinyol, i d’altres. Darrerament, m’ha vingut a la memòria un magnífic film de Costa Gavras, Section spéciale, que explica el fet real de com el règim col·laboracionista de Vichy va impulsar, dins el sistema judicial, que es poguessin tornar a jutjar casos ja jutjats, per fets succeïts abans o després de ser promulgada aquesta norma.

No cal saber gaire dret per a veure que això és una aberració absoluta, i recordo una escena del film en què un grup de magistrats redacta la norma –a partir de les ordres del govern- i un dels jutges exclama que això és una indecència, davant la resignada –o entusiasta- passivitat de la resta.

Perquè penso en això? Perquè al final de la pel·lícula (spoiler!) basada en fets reals, ens informen que els responsables d’aquesta monstruositat van continuar com a jutges després de la guerra i fins a una plàcida jubilació.

Clar, després penses en el TOP i en l’Audiència Nacional, i comences a lligar caps.


Section spéciale: la podeu veure aquí a Youtube

dimecres, 11 d’octubre de 2017

In memoriam, Lluís MIquel

Un apunt d’urgència, d’aquells que no voldries haver d’escriure. Ens ha deixat l’amic Lluis Miquel Prats. Tarragoní  d'adopció trasplantat com jo, amb arrels gracienques –al mateix carrer on vivia el meu pare de petit- ens vam conèixer per comunes militàncies i amistats. Dissenyador gràfic, en el millor sentit de la paraula, és a dir, persona de gust, de maneres exquisides, i capaç de trobar la línia, la forma o el color que permeten una nova visió de les coses, més bonica sense deixar de ser el que són i sense deixar de ser útils.

Quan vaig decidir aplegar els articles publicats al Punt i fer-ne un obsequi de Nadal, es va oferir, amb una gran generositat, a fer-se càrrec de l’edició, i ho va fer també en els dos aplecs més que vaig fer. En va fer un obra pulcra, elegant, amb tots els detalls –la portadella, les notes d’edició, la disposició dels textos i les imatges- de tal manera que, després de distribuir-la, la gent a qui la vaig enviar, molts dels quals no el coneixien, sempre destacaven la qualitat de l’edició. Em reconforta haver-li pogut fer arribar aquella munió de felicitacions, absolutament merescudes.  

En Lluís Miquel tenia un aire britanitzant, d’un humor soterrat, càustic, però amb una certa contenció. Sempre elegant en el vestir. No sé si és per l’alçada o per un impressionant bigoti, però sempre em va recordar la imatge tòpica, estereotipada, del coronel anglès retirat de la Índia. No sé si mai va fumar amb pipa, però li escauria d’allò més.
Que la terra et sigui lleu, Lluís Miquel.


(imatge extreta del seu facebook, ara herència digital)

dilluns, 9 d’octubre de 2017

In memoriam Josep Subirats

La densitat informativa d’aquests dies –i els que vindran!- ha tapat o esmorteït notícies que es mereixien una mica més d’atenció. Dissabte passat sabíem de la mort de Josep Subirats, un homenot polític, del sud, amb una llarguíssima i exemplar trajectòria.

Ens ha deixat als 97 anys, i això ja indica que era un dels darrers enllaços amb la política de la Generalitat republicana –en el seu cas, de fet, ja en plena guerra- i de la llarguíssima postguerra. Vinculat de sempre als rengles del republicanisme d’esquerres –primer amb Marcel·lí Domingo, i després a Esquerra Republicana- es vinculà després al PSC. Senador per Tarragona al 1977 i al 1979, va orientar després la seva activitat a Europa, on va ser magistrat del Tribunal de Comptes.

No vull –i tampoc no puc, perquè no ho conec- analitzar pensament i detalls de la seva trajectòria política. Sigui la que sigui, només l’elevat preu que va pagar pel que creia –presó, condemna a mort, privacions- ja em mereix un enorme respecte. Almenys ha estat públicament reconegut: Fill predilecte de Tortosa, Creu de Sant Jordi, o doctor honoris causa per la URV ens permeten dir que no ha estat marginat. En tot cas, aquest pas del republicanisme d’esquerres cap al socialisme, fet al 1977 –no sabem què faria ara- ens indica que hi ha moltes connexions entre aquests àmbits que seria bo no perdre. Els radicals francesos –una espècie política molt sui generis- tenien un lema (de vegades, no sempre) que era: cap enemic a l’esquerra!. Per pensar-hi.

Si alguna cosa em sembla important d’assenyalar, però, és el  fet de ser una rara avis. A Catalunya són escassíssimes les ocasions en que una figura del sud del Principat –i aquí tant és Camp de Tarragona com Terres de l’Ebre; potser encara pitjor a les Terres de l’Ebre- adquireix un relleu institucional important. En tenim pocs, i tampoc no és que ens n’ocupem massa. Hi ha algú, provinent del Camp o de l’Ebre, en llocs prominents al Govern o a Europa?. Em sembla que no massa. Que jo recordi, des de l’Ebre,  només Marta Cid ha estat consellera, en trenta-set anys de Generalitat estatutària. I no sé quanta gent ha tingut protagonisme a Europa –de fet, un altre tortosí, Juan Manuel Fabra Vallès va ser president del Tribunal, al període 2002-2005- però em sembla que més aviat pocs. No sé si això és falta d’ambició, de capacitats, o poca traça. Suposo que una mica de cada, encara que no crec que siguem més incapaços que la resta. I no vull entrar en les estúpides campanyes antibarcelonines, que ja sabem que habitualment són un eufemisme d’anticatalanes. Hi ha, és cert, una major atenció cap a la Catalunya Vella que a la nova, però alguna cosa no hem fet -no estem fent- bé des d’aquí, i també hi hauríem de posar fil a l’agulla.


Per pensar-hi, també. Que la terra et sigui lleu, Josep Subirats.

(foto extreta de www.urv.cat) 

dissabte, 7 d’octubre de 2017

No vull proclamar la independència


Em temo amb aquesta afirmació, que aniré contracorrent, si més no de molta gent molt activa en xarxes socials, que han esdevingut les principals vies de comunicació. Ja no ve d'aquí, però. No crec en els mèrits de l'antiguitat, però gairebé quaranta anys de militàncies diverses en l'independentisme m'estalvien haver d'esperar l'aprovació de segons qui. En tot cas, espero que qui vulgui anatemitzar, abans llegeixi, que no fa cap mal. 

Efectivament, no vull proclamar la independència dilluns, dimarts o dimecres, de la manera que s'especula als mitjans. No vull una DUI -per cert, les declaracions d'independència sempre són  U; si t'han declarar és que no n'ets- com la que alguns proposen de manera fulminant. I no vull per diverses raons:

1. Proclamar la independència sense tenir un efectiu i complet -o, almenys, suficient- control del territori és un error. Fronteres, ports, aeroports, centrals de telecomunicacions, centrals de producció d'energia, la hisenda... Segur que estem en condicions de controlar tot això de manera ràpida i efectiva? No ho tinc clar.

2. Hem aconseguit una cosa important: internacionalitzar el cas català. Ja no és possible dir que és un tema intern d'Espanya, i, a més, hem aconseguit -amb la inestimable ajuda del govern espanyol, és clar- una mena de simpatia general. Aquesta simpatia, però, no es tradueix en suport directe a la independència, sinó en dir que les coses no es fan així -a hòsties- i que el que cal és negociació i referèndum en condicions. Vegeu l'article de The Economist, un mitjà molt radical i antisistema. I no és l'únic.

3. Si fins ara semblava que qui afluixés perdia -allò del joc de la gallina- crec que l'actual escenari és que el primer que mogui peça cap a la negociació, guanya. Negociació que no vol dir xec en blanc, és clar, sinó demostrar que ets dúctil i sensible a les demandes quan l'escenari canvia. I en el termes que es proposen de manera generalitzada als mitjans internacionals -i els que no sabem perquè són discrets- entenc que dir que d'acord, que no ens declarem immediatament independents, i que acceptem negociació amb mediació sempre que hi hagi un referèndum vinculant en què els catalans ens pronunciem sobre la independència, ens beneficia enormement, i posa la pressió al govern espanyol. La comunitat internacional ens ajudarà si veu que la nostra solució la perjudica menys que la pretesa -per ara cap- solució espanyola. No els ho posem difícil.

4. M'agradaria pensar que el govern té en compte tot això. Tinc confiança en el govern, perquè, fins ara, no m'ha donat motius per no tenir-ne. Dissabte 30 de setembre no les tenia totes que el referèndum es fes, i, si bé no es va fer amb normalitat, el govern va complir. Crec que cal mantenir el que em sembla que ha estat un èxit, que és el “referèndum o referèndum”, és a dir, la correcció del full de ruta que es va fer després de no guanyar prou les eleccions del 27-S. Ara, el referèndum ven a Europa, però no fet com l'1-O, de manera que no desaprofitem aquesta carta.


És a dir, no vull proclamar la independència, vull la independència.  De la mateixa manera que no sóc independentista, perquè vull ser moltes més coses, en la meva vida. O, millor, sóc independentista, sobretot, per a deixar de ser-ne perquè ja no calgui. 

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Josep-Fèlix Ballesteros: tard i malament

Si bé fa un parell de dies ja em vaig pronunciar sobre l'absentisme de l'alcalde de Tarragona sobre els fets de diumenge 1-O (ho podeu veure aquí)  som en uns temps que evolucionen a tota velocitat. Reflexions o comentaris fets fa vint-i-quatre o quaranta-vuit hores queden ràpidament superats per esdeveniments.

Avui, l'alcalde ha comparegut i ha donat explicacions. O això diu que ha fet. Ho he sentit en el podcast que hi ha al web de Tarragona Ràdio. Anem per parts:

L'alcalde ens ha dit que va fer el que havia de fer, com alcalde. També -això a preguntes dels periodistes- que no donaria detalls del que va fer. Entenc que hi hagi detalls que segurament no es poden donar, però no admeto que no expliqui res més que dir que ha treballat molt i moltes hores. De fet, una de les poques coses concretes que ha dit és que diumenge 1-O va fer 19 tweets. Mira que bé. El community manager es va guanyar el sou.

A partir d'aquí, ha dit tres o quatre vegades que condemnava la violència, així, tout court. No tinc cap dubte que l'alcalde condemna la violència, no crec que hi hagi algú que no ho faci, però els termes en què ho ha fet em recordaven massa aquelles condemnes retòriques (“condenamos la violencia venga de donde venga”) que feien els ministres tipus Martín Villa quan l'extrema dreta cremava una llibreria. No vull, de cap manera, comparar Ballesteros amb Martín Villa, ni en broma, això que quedi clar. Però aquesta condemna tan difusa, tan genèrica, no em serveix.

No em serveix perquè en cap moment ha dit quina violència condemna i qui la feia. No ha distingit en cap moment, de manera clara, rotunda i explícita, que qui rebia la violència eren els ciutadans i ciutadanes de Tarragona, i qui l'exercia eren les forces i cossos de seguretat de l'Estat. No ha defensat clarament, explícitament, la gent de Tarragona davant la barbàrie. I ho hagués hagut de fer. Ja el mateix diumenge, i no per tweets -no fotem, home!- sinó amb presència i claredat. I no ho ha fet ni tan sols quan han passat tres dies, i sabem molt bé que aquesta violència no era, no és, anònima.

De fet, ha parlat sempre de “excés de violència”. No he sentit les preguntes -però es podia deduir de les respostes- i és una llàstima que ningú no hagi preguntat quina hagués estat la dosi adequada de violència, ja que sembla que el problema és que n'hi va haver en excés. Ves a saber, potser és que la policia i la guàrdia civil no portaven un violentòmetre a sobre, i no podien mesurar la concentració de violentina de cada cop de porra.

I ràpidament les explicacions han derivat al pacte de govern, on ha tornat a dir que el pacte de ciutat deixa ben clar que la política general en queda al marge. Del pacte de ciutat ja vaig opinar al seu dia (ho podeu veure aquí) però em sembla que estem parlant del que va passar a Tarragona diumenge passat. No sé si és política general o no, però no confonguem les coses: parlem de la defensa de la gent de Tarragona i del dret que tenen que no se'ls atonyini. I aquest dret el tenen tant si són independentistes com si no, si volien votar o no, si volien votar sí, no o en blanc. Si la seguretat dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona no és política de ciutat, ja m'explicarà què és.

De fet, continuant amb aquesta manera d'espolsar-se les coses, ha acabat dient que ell no és independentista -ja ho sabíem- però que tampoc no és antiindependentista. Aquesta és una afirmació que vaig sentir fa temps de Raimon Obiols, i ja aleshores em va semblar una fugida d'estudi, però no és això, ara. Ara, de diumenge ençà i sobretot diumenge, el que jo li retrec és l'absentisme en la defensa de la gent, un absentisme prolongat durant tres dies, llevat d'uns quants tweets, de misterioses gestions secretes, i d'angelicals postures equidistants políticament quan del que es tractava no era de posicions polítiques sinó de la dignitat de la ciutat i de la seva gent.

Tenia, té, exemples. L'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat, per exemple, que va sortir a defensar els seus veïns. La mateixa alcaldessa que li va etzibar al President de la Generalitat que no li passés el mort als alcaldes, i tenia una part de raó (una part, perquè jo crec que els alcaldes són els representants de la Generalitat al municipi, i una part va amb ells). Però el que hem tingut a Tarragona no és un alcalde que no s'ha deixat utilitzar pel Govern, el que hem tingut és un alcalde que ha fet d'instrument, d'aliat objectiu, del Gobierno, del Gobierno que ha portat els milers de policies i que els ha deixat anar a repartir castanyes a la gent.

I és que hi ha equidistàncies que maten. Conta la llegenda que, en la guerra entre els ocells i els mamífers, el rat-penat anava un dia amb uns, un dia amb els altres, fins que el van descobrir. I des d'aleshores ha de sortir de nit perquè no l'aguanten ni els uns ni els altres. Ocells i mamífers, ara, no són independentistes i no independentistes. Diumenge eren policies i gent, o gent i policies, m'és igual. Diumenge no es podia ser rat-penat.

Ballesteros, tard i malament.



dilluns, 2 d’octubre de 2017

Pep-Fèlix en terra de meravelles

Quan l’any 1927 Josep Carner va traduir Alice's Adventures in Wonderland, de Lewis Carrol, ho va fer amb aquest deliciós “Alícia en terra de meravelles”, que lamentablement ha quedat sepultat per l’adaptació cinematogràfica.

De fet, jo dubtava entre posar en terra de meravelles o al país de mai més, el Neverland de Peter Pan. L’un i altre tenen en comú aquesta profunda i absoluta desconnexió amb la realitat que sembla tenir el, per ara, alcalde de Tarragona, Josep-Fèlix Ballesteros.

No sé encara què és pitjor: si l’absentisme, el silenci clamorós durant tot el dia d’ahir, mentre la gent intentava votar, o les plasmacompareixences a la nit, quan tot havia acabat. No sé si és pitjor no haver dit res mentre la policia nacional i la guàrdia civil –no sé ben bé qui i en quina proporció, però tant me fot- colpejava sense miraments la gent de Tarragona, la seva gent, la que hauria de defensar, o haver-ho volgut arreglar des d’una pretesa, calculada i absolutament indigna equidistància.

Tant és. Josep-Fèlix Ballesteros  ha comès un error majúscul, irreparable. Si ja fa unes setmanes m’ho semblava (ho podeu veure aquí) ara encara més. Ha confós del tot els termes de la situació (o li han fet confondre des del seu partit: abans el partit –un partit desorientat, escleròtic, ancorat en els esquemes de la Catalunya autonòmica i dual dels anys vuitanta- que la ciutat).

No es tractava de si es posiciona a favor o en contra de la independència. Ja ho sabem, que no és independentista, i, com a demòcrata, ho respecto. Però ahir no es tractava d’això. Ahir la ratlla, la diferència, estava entre els qui repartien castanyes i els qui les rebien. I els qui les rebien eren ciutadans i ciutadanes de Tarragona, de la ciutat de la qual és alcalde Pep-Felix Ballesteros. Ahir calien paraules inequívoques de suport als ferits, i de condemna de la violència i dels qui la provocaven. No paraules llunyanes, per sobre del bé i del mal. Ahir, es veia molt clar –en els fets concrets- on estava el bé i on estava el mal. No en el que pensa cadascú. La policia va repartir sense preguntar a la gent què van votar, ni si volien votar. I l’alcalde de Tarragona havia d’estar al costat de la gent, votessin o no, votessin el que votessin. I no hi va ser.

No sé si respon a les pròpies conviccions –em doldria molt, francament, perquè fa molt de temps que el conec- o si només respon a un càlcul polític que em sembla equivocat i miserable, o si és el preu que ha de pagar pel suport del partit popular. Si és això darrer, el preu que realment està pagant és el de la dignitat de la ciutat, i només per a rebre quatre almoines –els Jocs...- i la complicitat fastigosa del partit més podrit, més corrupte, més indecent, dels que hi ha al panorama polític català.

Pep-Fèlix Ballesteros ha de tornar a la realitat. La realitat és la que vam veure ahir. La realitat és que hi ha gent que vol votar –sí, no, blanc, nul- o no vol votar però vol que es pugui votar, i hi ha gent que prefereix rebentar les portes d’una escola, obrir el cap de persones armades de paperetes, o llençar gent gran per terra. Aquesta va ser la realitat, a la qual només ha donat una resposta vulgarment tòpica, insubstancial, i beatífica: tots són dolents, això no es fa. Em recordava quan, a l’escola, algun matón em fotia un parell de nates, i el professor deia mecànicament “nois, no us baralleu”.

La primera obligació d’un alcalde és estar al costat de la gent. Protegir-la. Té exemples molt clars –els bombers- i en té fins i tot al seu partit, amb l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, que s’ha enfrontat a la policia per a defensar veïns i veïnes de la seva ciutat. I ho podia haver fet abans, com l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, que no s’ha posat al costat del referèndum, però no s’hi ha posat en contra. Clar que cap d’aquests alcaldes governa amb el PP. És aquesta la diferència? Crec que no només és aquesta, i em refermo en l’absoluta desconnexió de la realitat, de la realitat més propera que és la de Tarragona, que té l’alcalde. Fa unes setmanes ell mateix deia que la gent amb qui parlava li demanava que es tornés a presentar. Em sembla que necessita parlar amb més gent, sobretot amb gent més diferent; que necessita menys vídeos i més carrer.


I, si no, sempre li quedarà la terra de meravelles. O el país de mai més. Mai més. 

dissabte, 30 de setembre de 2017

quatre notes disperses sobre el procés que no s'acaba

Vigília del referèndum, i m'adono que no he escrit res sobre aquests dies apassionants. A cada hora que passa, novetats, més enginy per sortejar inconvenient, més declaracions esperpèntiques per part del govern espanyol i companyia, i més determinació per votar demà.

I demà passat què? Doncs ni idea, perquè tot depèn del que passi demà, però, tot i aquesta d'incertesa, algunes impressions:

Tot aquest procés ha servit -està servint- per a donar a conèixer moltes coses. Si ja intuíem que teníem una aparença d'autonomia, ara ho hem vist confirmat. Una autonomia que es desmunta amb una ordre ministerial, i que confirma que es tracta d'una concessió i no d'un dret. Quan estudiava història, vaig aprendre la diferència entre constitució com a dret, i la carta atorgada que, si bé formalment -institucions, normes- s'hi assemblava, no era el mateix. Doncs això.

Ha servit per comprovar i evidenciar al món l'escassa consistència de la democràcia espanyola -una aparença de democràcia?- per la manera com es conculquen drets fonamentals i, el que és molt pitjor, la indiferència, quan no l'aplaudiment, de una bona part -majoritària?- de la societat espanyola.

També per a comprovar quina idea tenen de com se fan les coses a Catalunya. Tot el que s'ha fet i s'està fent és, sembla, una actuació governamental. Tot ho paga la Generalitat, amb diners “de tots els espanyols”: les manis de l'11 de setembre, l'ANC, tot. Ni se'ls passa pel cap que la societat civil -la de veritat i no el muntatge de claveguera que usurpa el nom (que, per cert, ha comparegut al Congrés de diputats i ha estat rebut a la Moncloa com a “representant de la societat catalana”. Han tingut mai cap interès a sentir l'Òmnium, que té més de 40.000 socis, o l'ANC, que em sembla que va pels 60.000? Simplement per escoltar, no per res més....)- aquesta societat civil és -som- capaç de “hacer cosas”, d'arremangar-se, de cooperar, de tenir iniciativa, de no esperar que les coses vinguin donades. Molt significatiu de l'actitud davant la vida. Encara avui diuen que la Generalitat “ha enviat els ciutadans a les escoles”. Ni se'ls acut que la gent hi vulgui anar. Cinc-cents anys d'ordeno y mando els han fet així.

O, en un mateix estil, per comprovar -i acollonir-se- del concepte que tenen de l'educació: uns instrument per adoctrinar, i per això demanen que les competències -com si n'hi hagués tantes, per cert- tornin a l'Estat. Molt il·lustratiu del concepte que tenen de l'educació. Això de l'adoctrinament ho podrien preguntar als diputats i diputades del PP i de C's que han rebut l'educació a Catalunya els anys vuitanta i noranta, que són un grapat, començant per l'ínclit Alejandro Fernandez, i seguint per l'Andrea Levy, encara que, en aquest cas, i vista la seva educació, caldria saber si va anar a cap escola.

També per veure com el País ha acabat a la mateixa lliga que l'ABC, la Razón, o el Mundo. Recordo haver llegit -o sentit dir d'ella, no n'estic segur- un article de Maria Aurèlia Capmany que retòricament demanava, als lectors catalans d'aquest diari, com se'n podien refiar. I quan responien que ja veien que les coses de Catalunya les desinformava, però que tenia bona informació internacional, ella s'ho tornava: com et pots refiar del que diguin sobre el que no coneixes, quan et consta que menteixen en el que sí coneixes?. El País, abans, deia que era “Diario independiente de la mañana”. Ara em sembla que ja no -al web no- i, tenint en compte que és diari i que continua sortint als matins, ja podem veure per quin motiu ha quedat desfasat.

I per comprovar, astorat, com el gran èxit polític d'una determinada Espanya -si més no, l'Espanya oficial, institucional, mediàtica- és aconseguir que no es voti i que no es pugui comprovar si volem o no ser espanyols. Tan insegurs estan del resultat? Tan febles se saben com a nació? Tot el que poden oferir és ser espanyols si us plau per força? Creuen que això pot il·lusionar algú?

I, en tot cas, això no s'acaba. De fet, en converses sobre el tema -inevitables!- ho he dit: això està començant. Acaba una etapa i en comença una altra igualment dura i que demanarà encara molts esforços de mobilització, molta convicció, i molt d'empènyer. Potser de manera diferent, perquè crec que ara hi haurà una fase amb més política -aquesta política que s'ha trobat a faltar- però no només ni exclusivament política.

I en aquesta fase caldrà molta mà esquerra, i ser encara més curosos amb expressions i amb plantejaments. Hem guanyat una batalla molt important, que és la de la credibilitat davant del món, amb un missatge important basat en la democràcia. No ho espatllem. La majoria dels mitjans del món que s'han pronunciat sobre el tema ho han fet en aquest sentit: cal negociar i votar. Agafem la paraula, que la pilota passi a la teulada del govern espanyol, i tindrem uns aliats objectius (que no es mullaran obertament, això que no ho esperi ningú, però que objectivament, si insisteixen en la negociació + vot, són aliats).

Amb la inestimable ajuda del govern espanyol i la seva habilitat, s'ha eixamplat la base, i s'ha fet per la banda previsible de gent d'esquerres que s'ha sumat a una onada democràtica. Ara cal continuar per aquí, reforçar aquesta suma -i deixar de parlar de traïdors i imbecil·litats semblants!!!!- i augmentar-la amb sectors sensibles a arguments democràtics. Això vol dir tot aquells soi-disants equidistants progres que postulen un referèndum pactat i en condicions. Per tant, no els ho posem difícil. La independència vindrà d'un referèndum democràtic amb tots els ets i uts, si volem que sigui admesa per la comunitat internacional. Però a aquest referèndum -el que reclama una esquerra aristòcrata que no ha vist una revolució quan li ha passat per davant, potser perquè estava molt ocupada solidaritzant-se amb mig món excepte la part que trepitja cada dia- no seria possible si no haguéssim forçat les coses. Sense la seva ajuda, per cert, i en alguns casos, més aviat al contrari. No passa res.

Sempre he pensat que la resolució vindria a partir (no només, però també) de deixar de ser un “problema” espanyol a ser un “problema” europeu. Que Europa pensés que no li interessa mirar cap a una altra banda, i, encara més, que no ho pot deixar en unes mans tan ineptes i incompetents com les de l'actual govern espanyol (encara que, vist qui l'acompanya en això, no em faig il·lusions sobre recanvis). Crec que això ja ho hem aconseguit. Ara es tracta de convèncer que la nostra solució -la independència- també és la que més els convé. De manera que tranquil·litat i bons aliments, i evitar exabruptes, sortides de to, i excentricitats.


De manera que sang freda, calma, i paciència. I demà, a votar i a gaudir del moment. Això no ens ho traurà ningú. Ja hem començat a guanyar, i de molt.  

dilluns, 28 d’agost de 2017

Gregorio Moran, despatxat

Fa molts anys que segueixo Gregorio Moran a la Vanguardia. Sempre he admirat l'espanyol que escriu, molt per sobre de molts embrutadors de paper, i m'han interessat tant els articles més polítics com algunes peces magistrals parlant dels pobles de la Castella buida, o d'escriptors locals o mig oblidats, articles que eren pura poesia, de fons i de forma. De fet, buscava la Vanguardia en espanyol perquè no reconeixia els seus articles traduïts al català. 

N'he llegit, també, uns quants llibres. La història del partit comunista d'Espanya, la biografia d'Adolfo Suárez, un sobre la postguerra al País Basc, i també els recents sobre la cultura espanyola -El maestro en el erial, i El cura y los mandarines- encara que en aquests dos llibres ja s'esplaiava més en desqualificacions personals i menys en explicacions i dades.

Vull dir amb això, doncs, que no li tinc cap tírria, al contrari, però he de dir que sí que em desconcertaven els articles que darrerament escrivia i, especialment, els que escrivia sobre Catalunya. Em desconcertaven pel to, sobretot, perquè eren un insult continu i no una reflexió i menys una exposició i anàlisi de dades. Gregorio Moran ja pontificava, sense haver d'explicar res, i semblava esforçar-se -almenys quan parlava de Catalunya- a veure si podia dir-la més grossa. No eren articles de periodista, sinó exabruptes d'algú molt emprenyat, personalment emprenyat.

Entenc que la Vanguardia el faci fora, sobretot vist l'article que no li van publicar, perquè s'exposaven a querelles perdudes. Entenc, però, que la Vanguardia ha fallat en les formes (acomiadament per burofax!) però com que he llegit la història de la Vanguardia d'en Gaziel, ja no m'estranya res.

El que em resulta sorprenent -tot i que ja no m'hauria de sorprendre de res- és que passarà, en segons quins mitjans, començant pel mateix Moran, com un càstig indepe, o per no ser partidari del procés, o la venjança de Pujol, o alguna cosa així. Com si la Vanguardia i el conde de Godó fossin indepes, o alguna cosa semblant. I, per cert, podrem comparar els esgarips de la brunete mediàtica amb aquest acomiadament i el silenci -o la displicència, com a molt- que van tenir quan el conde va acomiadar en Xavier Antich i l'Albert Sanchez Piñol. Que, per cert, ideològicament són als antípodes de Gregorio Moran, si més no pel que fa a la qüestió nacional. Suposo que hi deu haver censures de primera i de segona.


(foto manllevada de la wikipedia)

dimarts, 1 d’agost de 2017

De manifestants, i de no confondre la part amb el tot (ni aquí ni allà)

Ahir hi va haver dues concentracions -dir-ne manifestacions és exagerar- a Barcelona. Una, convocada per la CUP, per protestar davant la Guàrdia Civil, i una altra, convocada no sé exactament per qui, per una suposada defensa de la Guàrdia Civil, que voldria saber si estan gaire contents que aquests els defensin de no sé ben bé què.  Els mitjans catalans recullen les dues concentracions, i remarquen com la segona era formada pels residus i excrescències de l'extrema dreta que ja coneixem d'altres manifestacions: gent disfressada de legionari i coses així.

Aquesta penya es dedica a amenaçar periodistes -Jordi Borràs, sobretot- sense que, per ara, la fiscalia -tan diligent, ella, per segons què- hagi mogut ni un dit. I ahir van intentar impedir que una periodista de TV3, Mercè Sibina, fes la seva feina. Res que no coneguem.

El que és interessant és que el País, el seu, ni tan sols dóna la notícia (o jo no l'he sabuda trobar a la versió digital; no m'hi gasto ni un cèntim).

Ara fem un exercici: imaginem que la periodista és de A3, o de Tele5 -no de 13tv o similars- i que alguns hiperventilats indepes passats de voltes -que n'hi ha- la increpen com ahir aquella xusma va increpar la Mercè Sibina. No cal gaire imaginació per preveure els titulars de la brunete (ABC + la Razón + el Mundo + el País): “Los independentistas increpan (o amenazan, o acosan, o el que vulgueu) a una periodista”. Segur que aniria així, “los independentistas”. Allí on la immensa majoria dels mitjans catalans distingeix l'extrema dreta i no els unionistes, o els espanyolistes (que també ho són).

Per a la brunete, i en general per a bona part de la política espanyola, i també per a part dels mitjans catalans (el periódico, per exemple) l'independentisme és un, únic i uniforme, perquè això permet la confusió entre la pràctica política parlamentària i les bestieses que diuen/cometen alguns hiperventilats. I és cert que també hem d'aguantar intoxicacions entre algun torrat tipus Alerta Digital o similar i gent una mica més centrada, però almenys als mitjans de comunicació catalans hi ha la decència de no confondre entre aquelles desferres humanes i les opcions legítimament espanyolistes (una altra cosa és quan espècimens tipus Garcia Albiol fan esforços per assemblar-se a la terregada que es manifestava ahir).


Espero que continuï aquesta distinció, m'agradaria que a les espanyes comencessin a distingir, i encara més m'agradaria que ens traguéssim de sobra els “nostres” que van en aquella línia, que fan més mal que bé.  

(foto manllevada de www.vilaweb.cat)

dilluns, 31 de juliol de 2017

Sobre la comarca del Montserratí, i més coses d'organització territorial

Fa uns dies, es presentava una iniciativa per a la creació de la comarca del Montserratí. Pel que sé, aquesta iniciativa la impulsen vuit municipis, majoritàriament del Baix Llobregat.

Ara fa setze anys –com passa el temps!- es presentava l’informe de la Comissió per a la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, ràpidament conegut com a informe Roca. No vull entrar ara en la història de l’informe –tinc molts papers, és clar, i l’amic i company de comissió Xavier Rubio sempre em deia que n’havia de fer un llibre- però hi ha un aspecte que crec que té una certa actualitat.

En l’informe, una de les propostes –segurament poc o mal coneguda, com gairebé tot el que s’hi deia- anava de noves comarques. Proposàvem sis noves comarques –de fet, cinc i mitja, per raons que ara no cal explicar- que eren el Moianès, el Segre Mitjà, la Vall de Camprodon, l’Alta Segarra, el Baix Llobregat Nord, i, la mitja, el Lluçanès.

Com és sabut, l’informe Roca va acabar en un calaix, com tantes coses. Però potser no anàvem tan desencaminats pel que fa a les comarques. Al cap de setze anys, el Moianès ja és reconegut com a comarca, i el Lluçanès s’està tramitant al Parlament –tot i que amb més problemes dels que caldria-. I ara es promou el Montserratí, que s’assembla molt al Baix Llobregat Nord de l’Informe.

Com veiem, hi ha moviment. Afegim-hi que després de les eleccions municipals del 2015, alguns nous alcaldes van tornar a parlar del Segre Mitjà i del Baix Montseny.

Clar, algú pot pensar que es va obrir el meló -es van generar expectatives- amb l’informe, però em sembla que hi ha alguna cosa més, perquè l’informe també parlava de la Vall de Camprodon, i no sembla que se’n digui res.

Ara bé, el que em sembla interessant d’aquesta proposta del Montserratí és que, en certa manera, la comarca ja existeix.

La comarca respon, per una banda, a un cert sentit d’identitat col·lectiva, que faríem bé de relativitzar. Les identitats es construeixen i canvien; el territori que usem, com a ciutadans, canvia de la mateixa manera que canvia aquest ús. És cert que hi ha inèrcies importants, seculars i tot, però perquè mantenen aquest ús. Però també tenim, a Catalunya, una certa sacralització de les comarques tal com les coneixem. La necessitat, raonable, de defensar una divisió territorial, com a signe –la divisió- d’identitat, va fer que es fossilitzés el que no era més que una proposta –ben feta, això sí, amb criteris racionals- d’entre les moltes possibles, i que s’oblidés l’assenyat raonament del mateix Pau Vila sobre la necessitat d’anar revisant i adaptant la divisió territorial. De tal manera que va arrelar el convenciment que les comarques “eren” aquelles, de forma intocable i permanent. I no.

I és que la comarca, per altra banda, també és un àmbit de serveis públics, que hem configurat com un ens local per a la prestació de serveis als municipis que, per si mateixos, no tenen prou mitjans. Aquest és l’objectiu explícit a la llei d’organització comarcal vigent.

Clar, això porta ràpidament a preguntar perquè hi són, dins de les comarques –ara institució- els municipis que sí que tenen aquesta capacitat, però això seria llarg d’explicar.

Ara bé, les necessitats de supramunicipalitat, la mena de serveis i de polítiques públiques que és més eficient afrontar des d’una pluralitat de municipis, tenen diverses expressions. Una és –o hauria de ser- la comarcal, però també ho és, en un context urbà molt diferent i, per tant, amb unes necessitats diferents, la metropolitana. Per això, també ara, es planteja la supressió del consell comarcal del Barcelonès, però això també és una altra història.

Com afecta, això, al tema del Montserratí? Vegem aquest mapa:



És la comarca del Baix Llobregat. Amb el color vermell, els municipis inclosos a l’Àrea Metropolitana de Barcelona; amb el color groc, els municipis impulsors de la comarca del Montserratí; en blanc, el municipi de Vallirana. Com podem veure, la nova comarca és gairebé tota la part no metropolitana. Podríem dir que quan es va re-crear l’AMB es va crear també la nova comarca per exclusió. A banda, és clar, de Vallirana, que segurament hauria de plantejar-se seriosament la inclusió dins l’AMB.

Però, és clar, resulta que la part metropolitana del Baix Llobregat, continua dins la comarca del Baix Llobregat. Una hipotètica creació del Montserratí -i la incorporació de Vallirana a l'AMB- permetria que hi hagués un consell comarcal alí on ha de ser -que, a més, seria una comarca més homogènia- i que no n'hi hagués on no cal perquè les necessitats supramunicipals tenen la seva eina en un ens metropolità, que es correspon amb la naturalesa metropolitana d'aquestes necessitats.

No és aquest, però, l'únic cas de comarca -o de pseudocomarca, o de quasicomarca- creada per exclusió. El passat mes de febrer es va crear la vegueria del Penedès, formada per les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l'Anoia.... llevat de vuit municipis de l'Alta Anoia, que continuen a la vegueria de la Catalunya Central.

Això va suposar modificar la llei de vegueries, que deia que “Cada municipi i cada comarca han de formar part íntegrament d'una vegueria”, un precepte raonable, que ara ve completat amb l'afegit “sens perjudici de les excepcions que resulten d'aquesta llei”.

O sigui, que hi ha comarques -de fet, comarca- repartida en dues vegueries, i una part és l'anomenada -per la llei de creació del Penedès- “Alta Anoia”·que no ha estat creada formalment per ningú.

De fet, una comarca semblant va ser proposada a l'Informe Roca, amb el nom -això és el de menys- d'Alta Segarra. Al mapa següent podem veure, en blau, l'Alta Anoia -la nocomarca creada per la llei del Penedès- i, en vermell, la resta de municipis de la proposada Alta Segarra. 



Com a curiositat -i mostra de la necessitat d'encarar una certa normalització del mapa municipal- s'hi pot veure com el terme de Copons té un tros aïllat de la nova comarca, i com hi ha una tros del terme de Pinós ben separat de la resta del terme, dins de la comarca del Bages, tot i que actualment Pinós és a la comarca del Solsonès. Finalment, per adonar-nos del moviment en aquesta part del país, un municipi proposat a la nova comarca -Torà- ha demanat el canvi de comarca, de la Segarra al Solsonès. Segons com un embolic, però també senyal que alguna cosa no acaba de rutllar.

Ja em permetreu l'autocita, però quan es va tramitar la llei de vegueries vaig fer de relator de l'informe del Col·legi de Geògrafs, i, sobre aquesta qüestió de comarques i vegueries, dèiem (la cita és una mica llarga, però val la pena; es negretes són meves i ara):

“La no resolució prèvia del mapa comarcal. L’actual mapa comarcal és substancialment –tot i les reformes del 1990- el del 1936, malgrat els evidents canvis en el territori. Si bé és cert que la divisió comarcal és molt interioritzada per la ciutadania, no és menys cert que continuen existint àmbits amb voluntat de ser reconeguts com a comarca; els casos del Moianès i del Lluçanès serien els més emblemàtics. A la vegada, els evidents canvis al territori, especialment a la regió metropolitana de Barcelona, i, amb menys mesura, a les zones del litoral gironí, aconsellarien reformular el mapa comarcal prèviament a la delimitació de les vegueries, especialment quan aquesta delimitació és feta, a l’avantprojecte de llei, per l’agregació de comarques actuals.
(...)

Per tant, si els àmbits de les vegueries es defineixen per les agregacions de comarques, seria més prudent que ho fossin a partir d’unes comarques revisades i més ajustades a la realitat territorial del segle XXI.

Aquest aspecte de la delimitació de les comarques, a més, resulta imprescindible per a no provocar conflictes legals a posteriori, si algun municipi pretén fer ús de les previsions legals de possibilitat de canvi de vegueria. Per una banda, perquè s’especifica (article 3.1) que cada comarca ha de formar part íntegrament d’una vegueria. En aquest cas, doncs, el canvi de vegueria d’un municipi implica també el canvi de comarca –supòsit que pot ser tàcit en la llei, però que convindria resoldre de manera explícita, per a major seguretat-. Però, el més important, és que, a la vista del necessari acord amb el mapa provincial –segons la disposició transitòria única- un canvi d’adscripció municipal suposaria refer aquest nou mapa provincial-veguerial. Això porta, o bé a una inestabilitat del mapa de les vegueries, o bé a tancar el pas a qualsevol canvi, i, per tant, fer inútil la previsió legal de l’article 4 de l’avantprojecte de llei.

Per tant, entenem que hagués calgut fer la seqüència lògica de redefinir el mapa comarcal i, després, el veguerial. I això sense entrar –que de fet seria desitjable- a les necessitats de reexaminar el mapa municipal, almenys pel que fa a les disfuncionalitats territorials recollides al Capítol IV del Títol I del decret 244/2007, de 6 de novembre, pel qual es regula la constitució i la demarcació territorial dels municipis, de les entitats municipals descentralitzades i de les mancomunitats de Catalunya.”

I ara estem com estem: la realitat, el funcionament del territori, que no és el mateix arreu, ni és el mateix que l'any 32 o que l'any 87, s'imposa. Anem posant pedaços, refent lleis que es van fer malament al seu moment, i qui dies passa anys empeny.

La solució és crear més comarques? Més aviat crec que la solució seria crear noves comarques, en el sentit d'una altra mena de comarca, més petita, més homogènia, més ajustada a ser un ens local, i no generalitzada, sinó alí on tingui un sentit real. Crec que el Moianès és una bona prova, perquè va donar carta de naturalesa oficial a una realitat de treball conjunt, a unes necessitats, i a unes possibilitats reals, per tal com es tractava d'un espai molt homogeni. Ja m'hi vaig referir parlant de la possible comarca del Baix Gaià (ho podeu veure aquí ). 

En canvi, hi ha llocs on la comarca no té sentit. Ara es tramita, al Parlament, una proposició de llei de supressió del Consell Comarcal del Barcelonès. Benvinguda sigui, però només és un pedaç, com hem vist amb el Baix Llobregat. Continuarem tenint un híbrid metropolità-comarcal de difícil resolució, i no sembla que s'aprofiti l'ocasió per començar a pensar en un model de comarca metropolitana, diferent de la comarca actual o de la comarca futura -aquesta més petita i més homogènia- que ens interessa -o ens hauria d'interessar- molt a Tarragona.

En continuarem parlant, em sembla.





dijous, 13 de juliol de 2017

Epíleg a unes notes sobre l’Anella Olímpica de Tarragona

Ara fa un any, gairebé dia per dia, vaig publicar un parell d’apunts (aquí i aquí) sobre una estrambòtica proposta de gestió d’algunes instal·lacions esportives a Tarragona. Allò de Santa Gadea, que amb el nom ja paga. 

Ara sabem que aquest tema queda mort i enterrat. Me n’alegro, perquè no el vaig veure mai clar.

Dues notes:

Una. Algú ens explicarà, de veritat –és a dir, amb dades, documents, etc- tota la història?


Dues. En un dels apunts reproduïa unes declaracions de l’Alcalde de Tarragona («me he frotado las manos escuchando algunas tonterías que se han dicho»). Doncs sembla que no eren tonteries. Alcalde, encara es frega les mans? O pretén rentar-se-les com Ponç Pilat?

dimarts, 11 de juliol de 2017

Un divertimento sobre Hard Rock Cafe Entertainment

Hi ha coses que es comenten soles:

1.

Article 2 de la llei 6/2014, de modificació de la llei 2/1989,de centres recreatius i turístics (vaja, la llei que obre la porta al que ara ja es coneix com a Hard Rock Cafe Entertainment):
»6. Amb independència dels canvis que es puguin produir com a conseqüència de les modificacions del planejament de l’àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, s’han de tenir en compte els valors i les reflexions del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona pel que fa a la configuració d’espais i edificacions.»

2.

Objectius de qualitat de paisatge de la Unitat de paisatge Litoral del Camp, del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona:

“Objectiu de qualitat del paisatge 5

Un complex de Port Aventura, equipament turístic de primer ordre, que respecti els valors del paisatge i s’hi integri. Port Aventura, amb algunes instal·lacions visibles des d’una gran extensió del  territori, constitueix un element identitari de la Costa Daurada. A  l’interior de les instal·lacions conté un paisatge artificial creat per  simular altres realitats geogràfiques que presenten, en conjunt, un  elevat interès productiu, social i estètic, tot i no ser el paisatge propi del lloc.

Objectiu de qualitat del paisatge 6

Un paisatge que conservi elements identitaris propis de la Costa Daurada en les tipologies  edificatòries dels nous complexos turístics, residencials i d'oci i en les obres d'urbanització  i enjardinament dels espais públics.”


3.

Notícia i imatge extretes de www.delcamp.cat (però que també podria ser d’un altre lloc):

Hard Rock construirà al nou BCN World un hotel en forma de guitarra com també va projectar a Florida, als Estats Units.





L'empresa nord-americana Hard Rock ha anunciat aquest dilluns 10 de juliol una inversió total de 2.000 milions d'euros al Centre Recreatiu i Turístic (CRT) de Vila-seca i Salou. La companyia també ha revelat el nom que vol per al complex de joc i oci: Hard Rock Entertainment World i diversos detalls sobre el projecte. Un dels aspectes més curiosos és la construcció d'un hotel en forma de la icònica guitarra de la cadena de cafeteries Hard Rock i que serà un dels dos hotels que s'aixecaran en aquest complex. La guitarra tindrà capacitat per a 600 habitacions, que es col·locaran en un espai de 100.000 metres quadrats. No és la primera vegada que la marca decideix construir un edifici d'aquestes característiques. L’any passat ja es va projectar un hotel similar a Florida, als Estats Units, que tindrà un total de 30 pisos i també serà en forma de guitarra, semblant al que es pot veure en la imatge de dalt. L’anunci d’aquesta construcció a Amèrica es va fer pública el passat febrer de 2016 i es va avançar que comptaria amb un total de 800 habitacions. Ara, el grup Hard Rock ha explicat que té la intenció de fer al mateix al complex del nou BCN World.

dimarts, 4 de juliol de 2017

L'error Ballesteros

“És pitjor que un crim, és un error”. Aquesta afirmació,  posada sovint en boca de Fouché i de Talleyrand (i sembla que atribuïble a Antoine Boulay de la Meurthe, que no sé qui és, però en Rafael Jorba sí, diu que és d'ell, i m'ho crec) fa referència a l’execució del Duc d’Enghien, un opositor, per part de Napoleó, al 1804, i ha quedat com a definició d’alguna cosa que, a més de mal feta per ella mateixa –una execució- és perjudicial per qui la fa.

Em sembla que aquest darrer moviment del govern de Tarragona –no sé si directament de Josep-Fèlix Ballesteros- presentant una moció que es posiciona directament contra el referèndum anunciat de l’1 d’octubre és, també, i sobretot, un error.

Sempre he escrit amb un cert respecte envers el PSC. Suposo que això és perquè tinc bons amics que són, o han estat, membres del PSC, i en conec la trajectòria, la manera de pensar i de fer, i en sé prou com per negar-me, per principi, a aquesta simplificació i identificació amb subproductes feixistes com el PP. També, és cert, intentant diferenciar entre parts del PSC –hi ha moltes diferències, i ho estem veient- i, sobretot, entre el PSC i el PSOE. Em remeto al que vaig escriure al desembre de 2011, que encara em sembla vàlid, sempre tenint en compte tot el que ha passat en aquests sis anys, i especialment l’aprimada del PSC i com ha anat perdent molts referents i sectors (ho podeu veure aquí). I, encara, hi vull afegir que conec de fa temps Josep-Fèlix Ballesteros, hi tinc una bona relació personal, i m’incomoden determinades reaccions ad hominem, grandiloqüents, exagerades, i més pròpies d’un estil de política de tertúlia de tdt que no pas el que jo vull per al debat polític al meu país i a la meva ciutat.

Ara, el PSC de Tarragona, que no destaca ni pel seu vigor ideològic, ni per perfil propi, ni per cap habilitat política, es despenja amb una moció bel·ligerant amb el referèndum. Per què ho fa? Podríem pensar que és per pressió del soci –el PP, i això ja ho diu gairebé tot- a canvi del suport de l’Estat als Jocs del 2018, o, simplement, per aguantar-lo al govern de la ciutat?. Una manera molt curiosa d’entendre un pacte que, al seu dia, ens van vendre com un “pacte no ideològic”. També pot ser que ho facin per convenciment, és clar, i suposo que hi ha una mica de tot.

Més enllà del que penso sobre la moció –al capdavall, jo sí vull el referèndum, vull que surti que sí, i faré tots els possibles per les dues coses- també m’interessa analitzar-ho en clau de ciutat i, si voleu, més des de fora. Per això, també, penso que és un error. Un error que tant me fa, en la mesura que no tinc cap interès personal que el PSC continuï governant a Tarragona, però un error estratègic greu per al mateix PSC. Crec que, després de les darreres eleccions municipals, i agreujat pels posteriors resultats, el PSC de Tarragona ha entrat en pànic. Veu com se li desmunta un electorat històric, fonamentalment a Ponent, en mans d’una força emergent a Tarragona –Ciutadans- i amb l’expectativa que una altra força emergent –Podem, Comuns o el que sigui- li mengi l’electorat per una altra banda. I, davant d’això, fa una ofensiva a retenir un vot en clau espanyolista (que no crec que retingui, perquè la gent prefereix l’original a la còpia, encara que la còpia tingui el full de serveis del PSOE).

És un error, perquè suposa ignorar quin és un gruix important –no estic dient el més, però sí important- de l’electorat del PSC. O, més exactament, de Ballesteros. Un electorat que, al 2015, el va votar com a mal menor, però que ni de bon tros respon a aquest esquema antiindependentista amb què estan funcionant.  

I és un error, sobretot, perquè és superflu. A Ballesteros, i al PSC, no els cal fer aquest exhibicionisme. Ja se sap que no són independentistes, no cal que excitin innecessàriament la part d’electorat que tenen –electorat municipal, ull!- que no té una predisposició hostil a l’independentisme. No sabem si algú els ha demanat –o exigit- fer aquest pas, i estaria bé saber-ho, i saber a quin preu. Si ha estat gratuït, ha estat disparar-se un tret al peu. Per això és pitjor que un crim, és, sobretot, un error.


(foto manllevada del web de l'Ajuntament de Tarragona, que espero que no em demandi)

dilluns, 3 de juliol de 2017

CRT (ex-BCN World). Punt i seguit

Ara fa unes setmanes, van començar a sortir rumors sobre retirades de candidats a les llicències de casinos del CRT. Segons Eleconomista.es -un digital dirigit per un dels fundadors del Mundo, per a situar-nos pel que fa a la veracitat esperable- marxaven Melco i Hard Rock, i només quedava Perelada amb el grup de Singapur com a soci financer. La Vanguardia, una mica més seriosa -si més no en aquest tema- només deixava com a possible candidat -amb un peu fora, però- Hard Rock Cafè, però no Melco ni Perelada i el seu partner de Singapur.

Com sabem, finalment només s'ha presentat Hard Rock Cafè, que s'ha consagrat com el guanyador d'aquest singular -mai millor dir- concurs. És clar, si només s'hi presenta un, no hi ha massa dubtes. Ara cal examinar el projecte, veure si s'adequa a les exigències, i atorgar la llicència de casino. Però molt em sorprendria que hi hagués algun destorb. Potser algun element menor a esmenar, però segur que d'aquí 45 dies hàbils, com a molt, tot serà dat i beneït.

I ja està? Començaran les obres a finals del 2017 com diu un alt càrrec del Govern?. Doncs no és impossible, però caldria córrer molt.

D'entrada, cal comprovar que la proposta concreta de Hard Rock s'ajusta a les determinacions del concurs i del Pla director urbanístic, que ja m'imagino que sí. Després, caldrà procedir a la compra dels terrenys, i ja veurem per quin import es formalitza la compra. Amb això, el primer objectiu de tota l'operació s'haurà complert: la Caixa es treu de sobre 100 ha, amb un valor original de mercat molt baix, després d'haver-les revaloritzades. I, si després això fa llufa, la Caixa ja ha fet calaix i no hi ha perdut res. Al contrari. 

Com que qui no es consola és perquè no vol, la Generalitat -és a dir, tots nosaltres- ingressarà una picossada en l'impost de transmissions patrimonials. Si no vaig errat de comptes, un 11%. De passada, potser sabrem si l'opció de compra per valor de 110 milions d'euros era justa o no.

Després, però, caldrà tramitar el Pla de millora urbana previst al PDU. Per fer-ho senzill: com que el PDU no sabia quantes llicències hi hauria, ni com, els titulars de les llicències, es repartirien el pastís, va preveure que, quan se sabés això -una, dues o tres- caldria formular un Pla de millora urbana que, d'acord amb les determinacions del PDU -edificabilitat, alçades màximes, façana mínima, etc- concretés la proposta d'ordenació. Això va ser un encert, i celebro que fos recuperat després de la informació pública, quan la segona versió del PDU ho havia liquidat. Crec que és una garantia raonable de bona ordenació -o, almenys, de possibilitats de control d'una bona ordenació- en la mesura que el Pla s'haurà de sotmetre a informació pública.

Però, és clar, això vol dir, anant ràpid, un parell de mesos després que s'hagin adjudicat definitivament les llicències. També caldrà concretar els projectes d'urbanització, ja molt avançats al mateix PDU. No sé si tot plegat per a començar les obres a fi d'any. Ja ho veurem.

En tot cas, el fet que hi hagi un únic concessionari em referma en els dubtes que vaig expressar al seu dia sobre el fet que el sistema d'actuació sigui per cooperació per part del Consorci del CRT que, al seu torn, l'ha encarregat a l'Institut Català del Sòl.

En els casos de propietari únic -i ara sabem que així serà- el sistema d'actuació sol ser el de compensació, perquè no hi ha res a repartir: paga el mateix que és titular de tot. I, si es vol controlar l'obra de prop per part de l'administració pública, hi ha mecanismes suficients, però l'operació s'executa sense que l'administració hagi d'avançar diners o d'arriscar-se a entrebancs amb les empreses, o assumir retards en els pagaments dels titulars -en aquest cas, Hard Rock Cafè-. Entenc, doncs, que l'Institut Català del Sòl assumeix un paper que no té perquè fer. Espero que no ens hi enganxem els dits.

Una segona qüestió és si Hard Rock Cafè voldrà emprendre la totalitat de l'operació o anirà per fases prolongades al llarg del temps. Sembla raonable que sigui això darrer, però aleshores haurem de veure què passa amb totes les exigències d'infraestructures -sobretot les exteriors- que han estat dimensionades per la totalitat, i moltes de les quals no són trossejables. Pots materialitzar un 30% de l'edificabilitat, però no pots fer un 30% de rotonda o un 30% de vial. Hi haurà garanties? O com que es podria començar amb les infraestructures actuals, qui dies passa anys empeny, i queda penjat?

I també continuem sense saber -vaja, jo no ho sé, que no és el mateix- què passarà amb la parcel·la on es podrà materialitzar el 15% de l'aprofitament, que és de cessió obligatòria i gratuïta a l'administració actuant -el consorci del CRT- amb tot els usos possibles excepte el joc, i que, segons la llei, s'ha de destinar -la parcel·la o el que se n'obtingui per venda, o si Hard Rock Cafè ho paga en diners i no en parcel·la- a operacions d'habitatge protegit. De passada, ens podrien informar com van anar els compromisos en aquest sentit -habitatge protegit en concepte de les parcel·les d'aprofitament- pel que fa al Pla parcial 2, el dels 2.477 habitatges que continuen a l'espera. Seria un detall.

En fi, com podem veure, encara moltes coses per fer i per saber. No, això encara continuarà, em temo.

(I, de passada, hauré de canviar la imatge, que sempre ha estat aquesta, però ja està més que desfasada)