diumenge, 27 de novembre de 2016

Parlem de la Budellera (i 2)

Com deia en l'anterior apunt, repensar la ciutat, plantejar noves formes d'ordenació, reconsiderar intervencions, tot és molt legítim, i fins i tot necessari. Aquell apunt ha rebut comentaris molt interessants, amb reflexions sobre la ciutat que comparteixo, i m'alegra que hi hagi aquesta inquietud. Comparteixo plenament l’escrit de l’admirat col·lega Rafael López d’avui mateix (aquí). Però el que ara tenim sobre la taula no és l'escenari teòric de repensar, sinó un fet molt concret. Una proposta de pla parcial feta d'acord amb el POUM vigent. Hi ha algú -en aquest cas la Junta de compensació del PP24 la Budellera- que ha exercit els drets que la llei li reconeix i ha aplicat el que diu el POUM. Un POUM que Tarragona es va donar a si mateixa, en un procés llarg, accidentat, i debatut, no ho oblidem, però que va ser decisió de la ciutat. No és una cosa que ens vingui de fora, sinó una obra pròpia.

La pregunta, la pregunta urgent, no és doncs si aquest és el model de ciutat que volem o no –que també ens ho hem de plantejar- sinó com podem respondre a aquesta proposta existent, sabent que un rebuig o una esmena a la totalitat condemna la ciutat a unes indemnitzacions importants.

Això és, sobretot, responsabilitat del govern. Sobretot, però no només, si ens pretenem una societat  madura que no s'inhibeix de la ciutat. Però sobretot del govern, i això és -hauria de ser- un avís per a navegants: si algú pretén ser una opció de govern, si algú no es vol quedar en el còmode lloc de partit protesta, que es queixa i diu com s'haurien d'haver fet les coses -a pilota passada, que és molt fàcil- no pot, ara, fer discursos per elevació. Toca embrutar-se les mans i buscar solucions, que segur que no seran perfectes -la perfecció no existeix- però que han de ser viables.

Crec que hi ha almenys dos nivells d'intervenció en aquest cas: un específic per al projecte de la Budellera, i un més general per evitar -o minorar- el problema de fons.

Anem per parts.

Quin és el marge de maniobra? D'entrada, assenyalem que el POUM -en compliment del que diu la Llei d'urbanisme- fixa una sèrie de paràmetres d'obligat compliment per al Pla parcial. A més d'atorgar-li la condició d'urbanitzable i de delimitar-lo, el POUM estableix quina és l'edificabilitat -és a dir, la quantitat d'edificació que pot contenir el Pla parcial- els usos (principal, compatibles, i incompatibles) i la qualificació (com es disposen, sobre el terreny,  aquesta edificabilitat i aquests usos). A més, pot establir -i el POUM ho fa- criteris d'ordenació i condicions afegides, com ara la inclusió de l'antic àmbit del Pla parcial 27, a la Platja Llarga, que es destinarà “a zones lliures d’edificació, equipaments, aparcaments i instal·lacions al servei de la platja llarga, sens perjudici que es puguin atorgar concessions administratives de les referides instal·lacions”.  Això ho diu el POUM, no el Pla parcial.

Vol dir, doncs, que si el projecte compleix aquestes determinacions -i ho hauria de fer, per imperatiu legal- podem discutir el com, però no el què. Això és poc o és molt? En tot cas, és el marge que tenim, en el benentès que una ordenació diferent no pot anar en detriment de l'edificabilitat reconeguda; podem posar-la d'una altra manera, però no podem reduir-la per imperatiu legal.

En tot cas, una nova ordenació que respecti els paràmetres bàsics, si es vol que alliberi més espai, només pot ser, o bé més densa, o bé més alta, i no sembla que les alçades agradin gaire. Ens queda, és clar, la possibilitat de disposar l'edificació de forma més compacta, i fer carrers més estrets. Certament hi ha marge, però siguem conscients que això va en detriment de la qualitat de vida -per exemple, de garantir un bon assolellament- o de la mobilitat (per exemple, fer conviure vianants, circulació rodada, carril bici i aparcament demana uns carrers relativament amples).

Ja em vaig referir a la necessitat de contextualitzar el temps de l'ordenació. Parlem d'un pla per a trenta o quaranta anys. A ningú se li acut que s'hagi de construir tot de cop, i tampoc no sembla prudent urbanitzar-ho tot i restar a l'espera. De fet, hem de distingir les fases d'ordenació -que és la immediata que ens ocupa- reparcel·lació, urbanització i edificació. Podem -més; ho hem de fer- ordenar el conjunt; podem -també ho hem de fer- reparcel·lar, és a dir, re-assignar les propietats i els seus drets corresponents d'acord amb la nova ordenació. Podem preveure i planificar la urbanització, però ningú obliga a materialitzar aquesta urbanització i edificació d'un sol cop. Això, que estic segur que la Junta de compensació té molt clar, podem establir-ho millor al Pla per a tranquil·litat de tothom, i fins i tot per a condicionar el ritme de l'ocupació, de tal manera que s'assenyalin les prioritats, que sens dubte han d'anar per a les zones més properes a la ciutat existent. Insisteixo que estic segur que això ja es pensa des de la Junta, però no seria sobrer evidenciar-ho al Pla i fer-ho més explícit, si això ha de tranquil·litzar.

Una possibilitat -complicada, això sí- seria establir una divisió poligonal. Enlloc no està establert que forçosament s'hagi de desenvolupar com un únic polígon. Sempre que siguem capaços de refer l'ordenació i establir els polígons independents que, segons la llei, han de ser equilibrats en càrregues i beneficis dins d'un mateix sector. Això no és fàcil, però podria ser possible amb un ús imaginatiu de la possibilitat de definir polígons discontinus. És qüestió de fer números i un pla d'etapes que condicioni el desenvolupament de les noves a una efectiva execució -no completa, però sí significativa- de les anteriors. Posteriors revisions, per canvis significatius de la realitat, serien més assequibles.

Una qüestió, relacionada amb un dels aspectes de l'apunt anterior, em semblaria interessant que fos plantejada. Parlava de com canvien els hàbits i les necessitats en matèria d'habitatge; de com augmenta el nombre de llars unipersonals, i de com s'intueix -i reitero que seria bo saber-ne més; en general, seria bo saber més de nosaltres mateixos, de la ciutat- que hi ha una demanda insatisfeta, majoritàriament de gent jove, que té unes necessitats diferents. A aquestes demandes diferents no podem continuar oferint l'habitatge estàndard de menjador, tres habitacions, cuina i dos banys, o una habitació i un bany menys. Ens cal generar noves tipologies, més reduïdes, apropiades -i, sobretot, econòmicament a l'abast- per a persones soles o parelles sense fills. No se si les ordenances d'edificació del Pla parcial ho preveuen, però crec que caldria ser molt valent i imaginatiu en això, especialment a les zones reservades a habitatge protegit i sobretot a les de titularitat pública. Això repercuteix en la densitat possible, i seria bo pensar-hi ara.

I, a la vegada, per què no som capaços de plantejar-nos solucions d'habitatge col·lectiu? Hi ha experiències reeixides,  a Europa. Resulten més eficients en recursos i en espai. No es tracta d'imposar res, però sí de no fer-ho impossible. Ara que estem dissenyant una part important de la ciutat del futur, potser seria el moment de pensar-hi.

Hi ha un aspecte de l'ordenació proposada que no m'acaba de convèncer. Es tracta dels vials que travessen el gran espai lliure a la banda est de la Budellera, els que el Pla anomena carrers 5 i 3.  Aquests:





Especialment el carrer 5, ateses les dificultats de pendent -una part haurà de ser en viaducte-  i que la funcionalitat em sembla escassa. Hi ha la voluntat de relligar l'espai de la Budellera amb les urbanitzacions veïnes, i descarregar de trànsit l'antiga CN-340. Diversificar els trànsits, i multiplicar les vies d'accés a la trama viària de la ciutat és positiu,  perquè evita colls d'ampolla. Però no crec que els guanys -la major fluïdesa i connectivitat- siguin proporcionals als costos: un vial car, en part elevat, amb un pendent important, i que parteix un espai lliure de grans dimensions. Un vial imposat per la Comissió territorial d’urbanisme de la Generalitat al POUM, però que, al contrari d’unes altres determinacions, seria relativament senzill de modificar.

Crec que caldria reformular aquestes connexions -també la del carrer 3- i evitar tan com sigui possible la fragmentació del gran espai verd. Més encara si no resulta evident el guany en connectivitat. El mateix Estudi d'avaluació de la mobilitat generada atribueix un 1% la nova mobilitat en vehicle privat generada pel sector en cadascuna d'aquestes vies


Clar que aquesta dada correspon a la generada pel propi sector, no a la provinent de les urbanitzacions veïnes, però em costa creure que no hi hagi alternatives.

En fi, hi ha possibilitats de modificar alguns aspectes del Pla parcial de la Budellera en un sentit que a mi em semblaria positiu, però sempre assumint que alguna d'aquestes modificacions pot suposar revisar de cap i de nou l'ordenació. Al capdavall, un pla parcial -i més un amb les dimensions d'aquest- és una ordenació complexa, i tocar una peça pot suposar revisar-ne moltes més. No és feina d'un dia -analitzar-ho tampoc; segur que se m'han escapat moltes coses- i moltes decisions responen a factors que no coneixem del tot. Raó de més per a demanar explicacions, amb la voluntat d'escoltar-les.

Raó de més, també, per a demanar serietat a totes les parts. Al Govern, per a defensar i argumentar allò que cregui millor per a la ciutat -el Pla o modificacions al Pla- amb solvència. A l'oposició -la institucional, la veïnal- per assumir el real marge de maniobra de què es disposa i la realitat del Pla i no caricatures interessades o frívoles.

He parlat abans de dos nivells d'intervenció. Un segon nivell, de fons, és el que ens ha portat fins aquí. El Pla parcial arriba ara i amb el contingut que té d'acord amb el POUM vigent. Una de les parts d'aquest POUM vigent és el Programa d'actuació un document que, segons diu la llei “són l'expressió de les polítiques municipals de sòl i d'habitatge i contenen les previsions i els compromisos assumits per al desenvolupament dels plans d'ordenació urbanística municipal corresponents pel que fa a la reforma i la millora urbanes”.

El Programa vigent a Tarragona estableix que el Pla parcial de la Budellera s'ha de tirar endavant en el primer sexenni de vigència del POUM (2013-2018). Per això s'ha presentat ara. Des del punt de vista formal, doncs, el Pla parcial és impecable: es presenta amb el contingut i les determinacions que estableix el POUM i dins del termini que li pertoca. Això, que és l'estricte compliment del POUM, estableix també els marges de maniobra per a canvis, com hem vist.

Però més enllà -que no és poc- de la Budellera, el que seria intel·ligent seria afrontar aquest marc que ens condiciona per a poder canviar el que calgui. És possible fer-ho? Sí i no.

El nus de la qüestió és que les bases del POUM -les bases urbanístiques, demogràfiques, econòmiques- estan completament superades per la realitat. Els escenaris demogràfics, elaborats en plena efervescència, s'han invertit totalment, de manera que Tarragona perd població (però no de manera exagerada: el salt entre els 140.184 del 2010 i els 131.255 del 2015, que ha estat adduït per oposar-se a la Budellera, també incorpora la pèrdua de més de 5.600 habitants de la Canonja; no fem trampes).

El POUM va quedar enllestit al 2007, amb la primera aprovació inicial. Les modificacions posteriors, que van motivar la segona aprovació inicial del novembre de 2008, van ser importants, certament, però no van afectar les bases del Pla. Les modificacions -també la supressió dels sectors del Pont del Diable i de la Móra 2; l'anul·lació dels dos plans parcials de la Platja Llarga, precisament a base d'incloure'ls a la Budellera i a Terres Cavades- van ser sobretot de caràcter menor (menor per al conjunt de la ciutat, no per als afectats, és clar) però no modificaven les idees centrals, elaborades en temps de boom immobiliari. Segurament la urgència no permetia començar de nou, i era més necessari sortir de l'embús com fos. No ho critico, crec que no es podia fer una altra cosa.

Hem de revisar el POUM, doncs? La veritat és que quan encara estem acabant de pair un procés de revisió que va ser traumàtic i feixuc, no ens ho podem permetre (i segurament tampoc no seria legal).

Ho hem de deixar estar? Doncs tampoc. Hi ha alternatives. Més modestes, si voleu, però viables i que poden generar un escenari millor.

Primer. Identificar tots aquells aspectes del POUM més crítics, la modificació dels quals no suposi una revisió encoberta. Les revisions estan regulades per la llei i pel mateix POUM, però es permetem les modificacions. Això vol dir que seria factible estudiar aquelles parts del POUM que han quedat més desfasades i emprendre'n la modificació, en uns termes que no suposin la revisió. Es pot fer.

Segon. En paral·lel, revisar a fons el Programa d'actuació, a fi d'adequar-lo, fins on sigui possible, als nous escenaris econòmics i demogràfics. I evitar actuacions que, tot i que són escrupolosament legals, ja no són -o almenys no del tot- convenients.

Tercer. Començar a pensar, amb calma, la superació del POUM actual. No tant començar-ne formalment la revisió -ja arribarà quan calgui- com el procés de coneixement de la realitat (un procés que l'Ajuntament té pendent de fa molt de temps) de pedagogia sobre el que significa el planejament, de reflexió sobre el paper metropolità de Tarragona, i tantes coses que necessitem.

Serà possible, tot això? Possible, ho és. Probable, a la vista d'un govern que em sembla força desorientat, amb un Ajuntament dèbil com a estructura, i amb una oposició que sembla que prefereix apuntar-se als discursos maximalistes i no a presentar alternatives amb cara i ulls i no cartes als reis, i amb una societat civil gairebé inexistent, em sembla més difícil. Però no per això hem de deixar d'intentar-ho.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada