Parlem de la Budellera (i 2)

Com deia en l'anterior apunt, repensar la ciutat, plantejar noves formes d'ordenació, reconsiderar intervencions, tot és molt legítim, i fins i tot necessari. Aquell apunt ha rebut comentaris molt interessants, amb reflexions sobre la ciutat que comparteixo, i m'alegra que hi hagi aquesta inquietud. Comparteixo plenament l’escrit de l’admirat col·lega Rafael López d’avui mateix (aquí). Però el que ara tenim sobre la taula no és l'escenari teòric de repensar, sinó un fet molt concret. Una proposta de pla parcial feta d'acord amb el POUM vigent. Hi ha algú -en aquest cas la Junta de compensació del PP24 la Budellera- que ha exercit els drets que la llei li reconeix i ha aplicat el que diu el POUM. Un POUM que Tarragona es va donar a si mateixa, en un procés llarg, accidentat, i debatut, no ho oblidem, però que va ser decisió de la ciutat. No és una cosa que ens vingui de fora, sinó una obra pròpia.

La pregunta, la pregunta urgent, no és doncs si aquest és el model de ciutat que volem o no –que també ens ho hem de plantejar- sinó com podem respondre a aquesta proposta existent, sabent que un rebuig o una esmena a la totalitat condemna la ciutat a unes indemnitzacions importants.

Això és, sobretot, responsabilitat del govern. Sobretot, però no només, si ens pretenem una societat  madura que no s'inhibeix de la ciutat. Però sobretot del govern, i això és -hauria de ser- un avís per a navegants: si algú pretén ser una opció de govern, si algú no es vol quedar en el còmode lloc de partit protesta, que es queixa i diu com s'haurien d'haver fet les coses -a pilota passada, que és molt fàcil- no pot, ara, fer discursos per elevació. Toca embrutar-se les mans i buscar solucions, que segur que no seran perfectes -la perfecció no existeix- però que han de ser viables.

Crec que hi ha almenys dos nivells d'intervenció en aquest cas: un específic per al projecte de la Budellera, i un més general per evitar -o minorar- el problema de fons.

Anem per parts.

Quin és el marge de maniobra? D'entrada, assenyalem que el POUM -en compliment del que diu la Llei d'urbanisme- fixa una sèrie de paràmetres d'obligat compliment per al Pla parcial. A més d'atorgar-li la condició d'urbanitzable i de delimitar-lo, el POUM estableix quina és l'edificabilitat -és a dir, la quantitat d'edificació que pot contenir el Pla parcial- els usos (principal, compatibles, i incompatibles) i la qualificació (com es disposen, sobre el terreny,  aquesta edificabilitat i aquests usos). A més, pot establir -i el POUM ho fa- criteris d'ordenació i condicions afegides, com ara la inclusió de l'antic àmbit del Pla parcial 27, a la Platja Llarga, que es destinarà “a zones lliures d’edificació, equipaments, aparcaments i instal·lacions al servei de la platja llarga, sens perjudici que es puguin atorgar concessions administratives de les referides instal·lacions”.  Això ho diu el POUM, no el Pla parcial.

Vol dir, doncs, que si el projecte compleix aquestes determinacions -i ho hauria de fer, per imperatiu legal- podem discutir el com, però no el què. Això és poc o és molt? En tot cas, és el marge que tenim, en el benentès que una ordenació diferent no pot anar en detriment de l'edificabilitat reconeguda; podem posar-la d'una altra manera, però no podem reduir-la per imperatiu legal.

En tot cas, una nova ordenació que respecti els paràmetres bàsics, si es vol que alliberi més espai, només pot ser, o bé més densa, o bé més alta, i no sembla que les alçades agradin gaire. Ens queda, és clar, la possibilitat de disposar l'edificació de forma més compacta, i fer carrers més estrets. Certament hi ha marge, però siguem conscients que això va en detriment de la qualitat de vida -per exemple, de garantir un bon assolellament- o de la mobilitat (per exemple, fer conviure vianants, circulació rodada, carril bici i aparcament demana uns carrers relativament amples).

Ja em vaig referir a la necessitat de contextualitzar el temps de l'ordenació. Parlem d'un pla per a trenta o quaranta anys. A ningú se li acut que s'hagi de construir tot de cop, i tampoc no sembla prudent urbanitzar-ho tot i restar a l'espera. De fet, hem de distingir les fases d'ordenació -que és la immediata que ens ocupa- reparcel·lació, urbanització i edificació. Podem -més; ho hem de fer- ordenar el conjunt; podem -també ho hem de fer- reparcel·lar, és a dir, re-assignar les propietats i els seus drets corresponents d'acord amb la nova ordenació. Podem preveure i planificar la urbanització, però ningú obliga a materialitzar aquesta urbanització i edificació d'un sol cop. Això, que estic segur que la Junta de compensació té molt clar, podem establir-ho millor al Pla per a tranquil·litat de tothom, i fins i tot per a condicionar el ritme de l'ocupació, de tal manera que s'assenyalin les prioritats, que sens dubte han d'anar per a les zones més properes a la ciutat existent. Insisteixo que estic segur que això ja es pensa des de la Junta, però no seria sobrer evidenciar-ho al Pla i fer-ho més explícit, si això ha de tranquil·litzar.

Una possibilitat -complicada, això sí- seria establir una divisió poligonal. Enlloc no està establert que forçosament s'hagi de desenvolupar com un únic polígon. Sempre que siguem capaços de refer l'ordenació i establir els polígons independents que, segons la llei, han de ser equilibrats en càrregues i beneficis dins d'un mateix sector. Això no és fàcil, però podria ser possible amb un ús imaginatiu de la possibilitat de definir polígons discontinus. És qüestió de fer números i un pla d'etapes que condicioni el desenvolupament de les noves a una efectiva execució -no completa, però sí significativa- de les anteriors. Posteriors revisions, per canvis significatius de la realitat, serien més assequibles.

Una qüestió, relacionada amb un dels aspectes de l'apunt anterior, em semblaria interessant que fos plantejada. Parlava de com canvien els hàbits i les necessitats en matèria d'habitatge; de com augmenta el nombre de llars unipersonals, i de com s'intueix -i reitero que seria bo saber-ne més; en general, seria bo saber més de nosaltres mateixos, de la ciutat- que hi ha una demanda insatisfeta, majoritàriament de gent jove, que té unes necessitats diferents. A aquestes demandes diferents no podem continuar oferint l'habitatge estàndard de menjador, tres habitacions, cuina i dos banys, o una habitació i un bany menys. Ens cal generar noves tipologies, més reduïdes, apropiades -i, sobretot, econòmicament a l'abast- per a persones soles o parelles sense fills. No se si les ordenances d'edificació del Pla parcial ho preveuen, però crec que caldria ser molt valent i imaginatiu en això, especialment a les zones reservades a habitatge protegit i sobretot a les de titularitat pública. Això repercuteix en la densitat possible, i seria bo pensar-hi ara.

I, a la vegada, per què no som capaços de plantejar-nos solucions d'habitatge col·lectiu? Hi ha experiències reeixides,  a Europa. Resulten més eficients en recursos i en espai. No es tracta d'imposar res, però sí de no fer-ho impossible. Ara que estem dissenyant una part important de la ciutat del futur, potser seria el moment de pensar-hi.

Hi ha un aspecte de l'ordenació proposada que no m'acaba de convèncer. Es tracta dels vials que travessen el gran espai lliure a la banda est de la Budellera, els que el Pla anomena carrers 5 i 3.  Aquests:

Especialment el carrer 5, ateses les dificultats de pendent -una part haurà de ser en viaducte-  i que la funcionalitat em sembla escassa. Hi ha la voluntat de relligar l'espai de la Budellera amb les urbanitzacions veïnes, i descarregar de trànsit l'antiga CN-340. Diversificar els trànsits, i multiplicar les vies d'accés a la trama viària de la ciutat és positiu,  perquè evita colls d'ampolla. Però no crec que els guanys -la major fluïdesa i connectivitat- siguin proporcionals als costos: un vial car, en part elevat, amb un pendent important, i que parteix un espai lliure de grans dimensions. Un vial imposat per la Comissió territorial d’urbanisme de la Generalitat al POUM, però que, al contrari d’unes altres determinacions, seria relativament senzill de modificar.

Crec que caldria reformular aquestes connexions -també la del carrer 3- i evitar tan com sigui possible la fragmentació del gran espai verd. Més encara si no resulta evident el guany en connectivitat. El mateix Estudi d'avaluació de la mobilitat generada atribueix un 1% la nova mobilitat en vehicle privat generada pel sector en cadascuna d'aquestes vies

Clar que aquesta dada correspon a la generada pel propi sector, no a la provinent de les urbanitzacions veïnes, però em costa creure que no hi hagi alternatives.

En fi, hi ha possibilitats de modificar alguns aspectes del Pla parcial de la Budellera en un sentit que a mi em semblaria positiu, però sempre assumint que alguna d'aquestes modificacions pot suposar revisar de cap i de nou l'ordenació. Al capdavall, un pla parcial -i més un amb les dimensions d'aquest- és una ordenació complexa, i tocar una peça pot suposar revisar-ne moltes més. No és feina d'un dia -analitzar-ho tampoc; segur que se m'han escapat moltes coses- i moltes decisions responen a factors que no coneixem del tot. Raó de més per a demanar explicacions, amb la voluntat d'escoltar-les.

Raó de més, també, per a demanar serietat a totes les parts. Al Govern, per a defensar i argumentar allò que cregui millor per a la ciutat -el Pla o modificacions al Pla- amb solvència. A l'oposició -la institucional, la veïnal- per assumir el real marge de maniobra de què es disposa i la realitat del Pla i no caricatures interessades o frívoles.

He parlat abans de dos nivells d'intervenció. Un segon nivell, de fons, és el que ens ha portat fins aquí. El Pla parcial arriba ara i amb el contingut que té d'acord amb el POUM vigent. Una de les parts d'aquest POUM vigent és el Programa d'actuació un document que, segons diu la llei “són l'expressió de les polítiques municipals de sòl i d'habitatge i contenen les previsions i els compromisos assumits per al desenvolupament dels plans d'ordenació urbanística municipal corresponents pel que fa a la reforma i la millora urbanes”.

El Programa vigent a Tarragona estableix que el Pla parcial de la Budellera s'ha de tirar endavant en el primer sexenni de vigència del POUM (2013-2018). Per això s'ha presentat ara. Des del punt de vista formal, doncs, el Pla parcial és impecable: es presenta amb el contingut i les determinacions que estableix el POUM i dins del termini que li pertoca. Això, que és l'estricte compliment del POUM, estableix també els marges de maniobra per a canvis, com hem vist.

Però més enllà -que no és poc- de la Budellera, el que seria intel·ligent seria afrontar aquest marc que ens condiciona per a poder canviar el que calgui. És possible fer-ho? Sí i no.

El nus de la qüestió és que les bases del POUM -les bases urbanístiques, demogràfiques, econòmiques- estan completament superades per la realitat. Els escenaris demogràfics, elaborats en plena efervescència, s'han invertit totalment, de manera que Tarragona perd població (però no de manera exagerada: el salt entre els 140.184 del 2010 i els 131.255 del 2015, que ha estat adduït per oposar-se a la Budellera, també incorpora la pèrdua de més de 5.600 habitants de la Canonja; no fem trampes).

El POUM va quedar enllestit al 2007, amb la primera aprovació inicial. Les modificacions posteriors, que van motivar la segona aprovació inicial del novembre de 2008, van ser importants, certament, però no van afectar les bases del Pla. Les modificacions -també la supressió dels sectors del Pont del Diable i de la Móra 2; l'anul·lació dels dos plans parcials de la Platja Llarga, precisament a base d'incloure'ls a la Budellera i a Terres Cavades- van ser sobretot de caràcter menor (menor per al conjunt de la ciutat, no per als afectats, és clar) però no modificaven les idees centrals, elaborades en temps de boom immobiliari. Segurament la urgència no permetia començar de nou, i era més necessari sortir de l'embús com fos. No ho critico, crec que no es podia fer una altra cosa.

Hem de revisar el POUM, doncs? La veritat és que quan encara estem acabant de pair un procés de revisió que va ser traumàtic i feixuc, no ens ho podem permetre (i segurament tampoc no seria legal).

Ho hem de deixar estar? Doncs tampoc. Hi ha alternatives. Més modestes, si voleu, però viables i que poden generar un escenari millor.

Primer. Identificar tots aquells aspectes del POUM més crítics, la modificació dels quals no suposi una revisió encoberta. Les revisions estan regulades per la llei i pel mateix POUM, però es permetem les modificacions. Això vol dir que seria factible estudiar aquelles parts del POUM que han quedat més desfasades i emprendre'n la modificació, en uns termes que no suposin la revisió. Es pot fer.

Segon. En paral·lel, revisar a fons el Programa d'actuació, a fi d'adequar-lo, fins on sigui possible, als nous escenaris econòmics i demogràfics. I evitar actuacions que, tot i que són escrupolosament legals, ja no són -o almenys no del tot- convenients.

Tercer. Començar a pensar, amb calma, la superació del POUM actual. No tant començar-ne formalment la revisió -ja arribarà quan calgui- com el procés de coneixement de la realitat (un procés que l'Ajuntament té pendent de fa molt de temps) de pedagogia sobre el que significa el planejament, de reflexió sobre el paper metropolità de Tarragona, i tantes coses que necessitem.

Serà possible, tot això? Possible, ho és. Probable, a la vista d'un govern que em sembla força desorientat, amb un Ajuntament dèbil com a estructura, i amb una oposició que sembla que prefereix apuntar-se als discursos maximalistes i no a presentar alternatives amb cara i ulls i no cartes als reis, i amb una societat civil gairebé inexistent, em sembla més difícil. Però no per això hem de deixar d'intentar-ho.

Parlem de la Budellera

La tramitació del Pla parcial de la Budellera, a Tarragona, ha generat un cert debat, sens dubte motivat per la magnitud de l’operació. Un pla de de més de 130 ha, amb prop de 6.000 habitatges, i unes possibilitats de 15.000 habitants. Més que tota la comarca del Priorat. Déu-n’hi-do.

No vull entrar, ara, a analitzar el contingut del Pla. És un document complex –per força ho ha de ser- i, en tot cas, no m’ha agradat mai entrar en batalles de blanc o negre, de bons o dolents. Sí que voldria, però, aportar dues reflexions de cara a un debat que ja em temo inexistent, almenys en el termes que el voldria.

Dues qüestions principals s’han plantejat: sobre l’oportunitat d’urbanitzar aquest espai, i sobre la necessitat o no de 6.000 nous habitatges.

Sobre l’oportunitat. No cal dir que la ciutadania té tot el dret –gairebé caldria dir que el deure- de plantejar-se i de revisar el model de ciutat que vol. Decidir si es vol créixer, com, i en quina direcció, és una responsabilitat democràtica, que depassa l’estricte marc de les institucions i ens interroga –ho hauria de fer; ens n’hauríem de sentir- tots i cadascun dels habitants de Tarragona.

Això es va fer, segurament amb menys intensitat de la que caldria, no sempre amb prou habilitat, i tampoc amb prou resposta, quan tocava fer-ho, que és al moment de la formulació de l’actual POUM. Va ser aleshores, en aquell procés llarg i accidentat iniciat a finals dels noranta i culminat deu anys més tard, que es va posar sobre la taula què s’havia de fer a Tarragona, i també a la Budellera.

Però, a més, això ja venia de més lluny. Veieu aquest plànol? 

És el Pla general d’ordenació urbana de Tarragona del 1995. Hi podem veure com l’actual àmbit del Pla parcial la Budellera ja figurava parcialment –és el PP 24- com a sòl urbanitzable, i una altra part –el PAU03- com a urbanitzable no programat.

Vol dir això, doncs, que la vocació urbana d’aquest espai, la voluntat que la ciutat creixés en aquesta direcció, no és una decisió del 2016, sinó que ve de lluny. Té més de 20 anys. El moment de qüestionar-se la idoneïtat d’aquesta vocació fa ser quan es van formular els planejaments generals. I sí, segurament la informació i la participació es podien haver fet amb més ganes, però la responsabilitat és compartida. Hi va haver informació i participació per aturar aquelles barbaritats de les urbanitzacions de la Móra 2 o del Pont del Diable, hi va haver mobilitzacions i queixes per aturar i canviar propostes a bona part de la ciutat. No en recordo cap –i si n’hi va haver, ja em corregiran- per dir que no a la Budellera.

Això no treu cap legitimitat a qüestionar-ho ara, només faltaria, però cal tenir-ho en compte. Sobretot a l’hora de proposar alternatives, en les quals cal esperar –i exigir- una certa viabilitat legal, tècnica i econòmica. Els brindis al sol, les cartes als reis, no s’hi valen.

Segona qüestió. 6.000 habitatges més a Tarragona? Massa? Innecessaris? Depèn de moltes coses.

En primer lloc, cal contextualitzar aquests nous 6.000 habitatges en el temps. Una operació com la de la Budellera és una operació a trenta o quaranta anys. Si serveix d’exemple, el Pla parcial 2 –la zona al voltant de l’Hospital Joan XXIII, per situar-nos- es va aprovar definitivament al juny de 1987, i encara hi ha solars per edificar. Els ritmes de l’activitat urbanística són els que són, més aviat lents. 

Els primers ocupants de la Budellera, sense entrebancs, no arribaran abans de cinc o sis anys, i això tirant curt. No és dolent –al contrari- que la ciutat tingui sòls urbanitzats i a punt amb uns quants anys d’anticipació a la demanda; això evita retencions especulatives.

Cal plantejar això quan hi ha habitatge buit a Tarragona? Sóc un ferm partidari de la renovació i rehabilitació urbanes, del reciclatge dels sòls urbans existents, de la ciutat compacta. Però també cal plantejar-se creixements si això permet esponjar la ciutat massa densa, renovar teixits, i obtenir equipaments.

Parlar d’habitatges buits demana dades. El cens d’habitatges de 2011 –el darrer que tenim, i amb la fiabilitat que té- ens dóna les següents xifres:

Habitatges principals:        52.391

Habitatges secundaris:      5.548

Habitatges buits:                 7.772

Total habitatges:                  65.711

Habitatges buits, doncs, un 11,81%, un de cada 8 i una mica. Afegim-hi que, segons les dades de l’IDESCAT, els habitatges acabats entre el 2012 i el 2015 han estat 1.192.

Caldria afegir-hi els habitatges a mig fer i paralitzats, i restar-hi els ocupats des del 2012 cap aquí. Són molts o són pocs? Ho hauríem de completar amb l’estat d’aquests mateixos habitatges –buits, secundaris  i plens-. El mateix cens d’habitatges ens diu que, al 2011, hi havia 44 edificis en estat ruïnós,  610 més en estat deficient, i 2.444 en estat regular. Subratllo que ara parla d’edificis –sobre un total de 9.586 a la ciutat- i no d’habitatges, que deuen ser uns quants més.

Com hem d’encarar la necessitat o no d’un estoc de nous habitatges? Al meu entendre, cal plantejar-ho tenint en compte diverses qüestions:

1. La substitució d’habitatges envellits, via rehabilitació o enderrocament, combinada amb una política d’esponjament de determinades parts de la ciutat. La conformació de places, de parcs, d’equipaments, dins de la ciutat existent, només es pot fer en substitució de teixits urbans obsolets, que poden tenir encara una certa ocupació, i que, per tant, caldrà reallotjar.

2. Els canvis en l’estructura de les llars. Augmenta el nombre de llars unipersonals i monoparentals. Vol dir que, a igual nombre de persones, més llars, i més diverses. Unes perspectives de creixement demogràfic més aviat minses no es tradueixen necessàriament en estancament en la formació de llars. Al contrari, ens caldran més habitatges, més llars, per al mateix nombre absolut de persones, que viuran d’una manera diferent.

3. La demanda continguda i insatisfeta. No sabem –i estaria bé intentar saber-ne més- quanta gent voldria emancipar-se o canviar de casa, i no pot per manca d’una oferta d’acord amb les seves capacitats o, directament, per manca d’uns ingressos suficients i estables. Si un dia el mercat de treball i la situació econòmica milloren –milloren de veritat, no estadísticament o cosmètica- ens podem trobar amb un repunt de la demanda que hauria de trobar una oferta suficient, si no volem alimentar l’especulació. 

-    

Crec que si no tenim en compte tots aquests elements, l’afirmació que a Tarragona sobren habitatges queda esbiaixada i incompleta. Més encara si parlem d’operacions a quaranta anys vista.

Podem tenir ara el debat que no vam tenir quan l’oportunitat d’urbanitzar o no la Budellera era sobre la taula? Sí, però amb més condicions i menys llibertat que aleshores, perquè ja hi ha uns drets adquirits que no podem negligir. Podem reformular coses? Segurament algunes ja no, però unes altres sí. Això serà motiu d’un altre apunt. Però en tot cas, qualsevol debat, s’ha de fer amb dades i amb criteris. Continuarà. 

No va només de Jocs

El terrabastall que ha suposat l'aplaçament dels Jocs Mediterranis, de moment al 2018 (ja veurem) ha servit també per a destapar moltes coses. Algunes que ja s'anaven dient des de diferents sectors, amb expressions més o menys contundents; unes altres, que potser s'intuïen però que ara han quedat cruament al descobert.

El que em sembla més preocupant és la constatació que moltes coses dels Jocs són de fireta. No totes, hi ha coses que s'estan fent, que compten -sembla, toquem fusta- amb finançament (sinó, no s'haguessin pogut adjudicar, però mai se sap amb la comptabilitat creativa). L'Anella Mediterrània, el Sant Jordi, o el Pavelló, van endavant. Peix al cove, doncs, i esperem que el peix no estigui passat o que el cove no estigui foradat. Passi el que passi, això queda, i benvingut.

Però, és clar, els Jocs són alguna cosa més que unes instal·lacions esportives. Són també una organització, són l'ocasió de fer ciutat -una ocasió ja perduda- i l'ocasió de demostrar una capacitat de fer que et permet situar-te a una altra divisió urbana. No a la champions, però sí una mica millor.

Vam perdre, fa temps, l'ocasió de fer ciutat,i ja en vaig parlar aquí. I ara hem perdut l'ocasió de demostrar -potser perquè no era veritat- la capacitat d'organitzar un esdeveniment complex, encara que sigui amb la modèstia dels Jocs Mediterranis.

Comença ara la recerca de culpables, algú a qui penjar-li el mort. Crec que caldria ser curosos, no viscerals. Hi ha molts nivells de responsabilitat perquè han passat moltes coses, i, per tant, hi ha molts responsables. A cadascú la seva part.

No deixa de ser sorprenent l'alineament del govern municipal -o de l'alcalde, no sé exactament- amb la coneguda excusa “la culpa és de Madrid”. Em pensava que això ho deien uns altres. Té culpa Madrid? (Madrid concepte, no la ciutat). En té, sens dubte, però no la té tota.

Ara, el més divertit és que “Madrid” no ha fet res de nou. Ha tractat Tarragona i Ballesteros amb la medicina habitual que dispensa a Catalunya: bones paraules, quatre copets a l'esquena, i deixar-te amb el cul enlaire i sense un ral. Benvingut al club, Pep-Fèlix. No ho vas aprendre amb el mercat? Doncs a veure ara.

De fet, Madrid ha aplicat el tractament català fins i tot al PP local, en una enèsima demostració que no pinta absolutament res, com ja vam veure a la legislatura 2011-2015, la de la majoria absoluta, on un tal Alejandro Fernández va ser diputat sense que ho sabés absolutament ningú (crec que ni ell mateix, excepte a fi de mes). Al PP i a l'Ale els han tractat com a catalans, encara que ells pretenguin ser bons catalans de l'estil del moro amigo de la legió.

I, per cert, és sorprenent el silenci de l'habitualment bocamoll Alejandro, ell, que sempre està encantat d'escoltar-se, i no ha dit pràcticament ni piu. Suposo que deu estar pensant com repercuteix tot això en la Marca Tarragona, que és el seu negociat municipal. Ja els pot donar les gràcies, als seus, i, de passada, encarregar uns quants estudis, treballs i saraus. També al seus, és clar.

A no ser, però, que això sigui el compliment de la profecia de l'Alcalde. No fa gaire va dir una cosa com ara “Quan se sàpiga la veritat molts hauran de callar”. Doncs mira, sí. S'ha sabut la veritat -o una part de la veritat- i l'Ale ha callat.

Però, és clar, hi ha més responsables. S'ha presentat l'ex-president del Consejo Superior de Deportes, Miguel Cardenal, com a dolent de la pel·lícula. A la vista de la seva resposta (aquí) que em sembla força creïble, i a la vista de la seva trajectòria, que inclou la pressió sobre federacions esportives tipus cortijo, on un reduït nombre de gent feia i desfeia amb diners públics sense donar explicacions (ho podeu veure aquí) tinc una certa tendència a creure-me'l.

També un mitjà digital ha revelat errades flagrants en l'organització dels Jocs (ho podeu veure aquí) que no he vist que hagin estat desmentides. Errades que no tenen a veure amb la falta de diners.

Tot plegat, doncs, ens posa de manifest una manera de fer improvisada, frívola, poc professional, i molt irresponsable. Entenc que els plans B no s'expliquen (si s'expliquen ja no són plans B). Entenc que hi ha hagut ocasions complexes en que tocava, per part de l'Alcalde, fer bona cara per a no perdre bous i esquelles. Això em sembla que ho entén tothom.

Però ara hem perdut, i no es té -perquè no es va voler buscar mai- la solidaritat i la comprensió de la ciutat, perquè no es van donar explicacions quan calia. L'Alcalde, en un apunt al seu facebook, escrivia “Si preguntessin, els hi hauríem donat tots els detalls del que estic dient.”. Doncs em sembla que l'oposició s'ha fet un tip de demanar explicacions i de fer preguntes, i això ha estat tractat de calúmnies i de pals a les rodes. Fent amics?

Ara ja sabem qui era que no tenia escrúpols, i qui posava pals a les rodes -hi havia rodes?-. I, a més, hi ha els pals propis en forma de desorganització, de fugides cap endavant, de grans declaracions completament buides, i no saber -o no voler- plantar-se a temps i amb la complicitat de la ciutat guanyada per la confiança i la pedagogia i no per les vísceres acrítiques.

I, encara més. Si el pacte amb el PP -aquell pacte “no ideològic” segons l'estrambòtica redacció que pretenia justificar-lo- era imprescindible, el preu que s'havia de pagar, per assegurar l'aportació de l'Estat als Jocs (d'això, a casa meva, en diuen xantatge) què espera l'Alcalde per a destituir de manera fulminant els regidors del PP i trencar el pacte? Si no serveixen per a l'única cosa per a la qual havien de servir, què fan, encara, al govern de Tarragona?.

I una segona. A veure si comencem a prendre'ns seriosament l'organització municipal i la direcció de l'Ajuntament. L'època dels aficionats, dels espavilats, dels amics. L'època del “això ho hem fet sempre així” i del “això no s'ha fet mai” per a justificar la resistència al canvi, tot plegat s'ha d'acabar. S'ha posat de manifest la debilitat estructural -no només de Govern, que també- de la mateixa ciutat. Aquest és veritable repte que hem fallat.

De Gaulle deia que per a ser president, calia “una certaine idée de la France”. Per a ser Alcalde també cal una visió de la ciutat, un horitzó engrescador que estiri la consciència i l'entusiasme col·lectiu dels ciutadans. Hi ha algú per a fer-ho?