diumenge, 3 de juliol del 2016

Michel Rocard

M'acabo d'assabentar de la mort de Michel Rocard, antic primer ministre francès i destacat militant socialista. Sempre m'ha interessat la política francesa, i especialment algunes personalitats de l'esquerra: François Mitterrand, Pierre Mendès-France i Michel Rocard formen un tercet d'una alçada impressionant, cadascun amb mèrits i demèrits.

Michel Rocard va ser un primer ministre popular -sobretot comparat amb tota la resta, abans i després- però força decebedor, no tant pel que va fer com per les expectatives que havia generat. Era d'aquella mena de polítics que analitzen amb agudesa el moment, que encerten en el diagnòstic, que saben formular les línies mestres, però que no són tan bons en el dia a dia, en l'aplicació pràctica d'aquestes idees, i en la lluita caïnita i implacable que sol haver-hi dintre dels partits, amb -o contra?- els que, diuen, són els teus.

En la darrera, per ara, expedició llibresca a França -de fet, a Tolosa de Llenguadoc- em vaig firar les seves memòries -”Si ça vous amuse”- absolutament recomanables, no pas per l'aspecte memorialístic -molt breu- sinó per un devessall d'idees, de reflexions, de propostes, de lectures, sobre temes de llarg abast: energia, Europa, immigració, seguretat...

Curiosament, alguns aspectes -salvant moltes distàncies- em feien pensar en polítics de més cap aquí. L'homonímia amb un etern segon, d'una altra ideologia; la capacitat de pensar a llarg abast i la incapacitat -més aviat maladroit- de la lluita diària, en un Raimon Obiols -també eurodiputat- capaç de fer lectures i interpretacions dels grans problemes, però que sempre va semblar viure en un món paral·lel al real. I més.

N'havia tingut notícia per lectures de la premsa francesa i, sobretot, per diversos volums d'història política recent, centrada en la figura de Mitterrand, i especialment en un magnífic volum, obra de Robert Schneider -de Le Nouvel Observateur, i abans de L'Express, dues bones lectures- titulat “La haine tranquille” -l'odi tranquil- crònica de l'enfrontament a mort entre Mitterrand i Rocard.


En tot cas, constatar que no sembla que hi hagi massa relleus. La resta d'enarques no li arriben, per ara, ni a la sola de la sabata. I aquí, més val ni mirar-ho.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada