Cent anys, pare

Avui, el meu pare hagués fet cent anys. No deixa d’impressionar-me pensar que, quan el meu pare va néixer, encara hi havia un kàiser a Alemanya, un tsar a Rússia, i un emperador a Viena. Les dones no votaven –i els homes no massa- i no és que no hi hagués internet o televisió, és que gairebé no hi havia ni ràdio! Europa es dessagnava en una guerra –això no era novetat, i, a més, es repetiria- o que Espanya –també amb rei, això no ha canviat gaire- entrava en una profunda crisi de règim. Algunes coses, doncs, han canviat molt, i unes altres no gens o no prou.

El meu pare i jo ens portàvem molts anys –quaranta-cinc- de manera que sempre el vaig veure gran, fins i tot el recordo gran quan ell tenia l’edat que jo tinc ara... que no m’hi veig, gran. Aquesta diferència d’edat va fer que, als darrers anys de la seva vida, i de manera imperceptible, anava agafant el paper de l’avi, aquell salt generacional que et relliga amb el passat i que relativitza el present que solen ser els pares. Per aquesta diferència conec força expressions o dades pròpies de la Barcelona dels anys trenta, la de la seva joventut.

No va ser cap heroi, ni va tenir una d’aquelles trajectòries brillants, d’una peça, que fa patxoca d’exhibir. Va sobreviure, que és molt, unes èpoques difícils: la guerra, al bàndol dels perdedors; una postguerra difícil i llarguíssima –camp de concentració, batalló de treball, i, per més sarcasme, servei militar- i, després, buscar-se la vida en un país desfet. D’aquestes vicissituds en va quedar una pensió de guerra –reconeguda quan ell ja era mort- i un diploma de la Generalitat, de l’any 2006 o 2007, que li reconeix –gràcies!- els sacrificis.

Però va tirar endavant, a empentes i rodolons, com tants i tants d’altres. Com molta d’aquesta ciutadania de tropa que va servir per passar el testimoni de supervivència a generacions amb més possibilitats, més enllà d’individualitats brillants que també van fer el seu paper necessari.

Això no vol dir que passés de tot. Amb contradiccions, amb expressions de vegades extemporànies, per ganes d’estripar, hi havia una determinada visió del món i un bagatge de progrés. Recordo que, quan jo estudiava –devia fer l’EGB: pura prehistòria- vaig haver de fer un treball sobre la I Guerra Mundial. Li vaig preguntar si teníem cap llibre a casa –a casa sempre s’ha llegit i sempre hi ha hagut llibres, i això no els ho agrairé mai prou, als pares- i ràpidament va treure un volum gruixut, enorme, ple de fotos –que encara conservo- i va començar a explicar-me el que deia. Es va aturar davant d’una foto d’un home barbut: “Aquest és en Jaurès, que feia discursos als obrers perquè no anessin a la guerra, a deixar-se matar pels interessos de quatre que no hi anirien! Per això la dreta reaccionària francesa el va matar!”. Em va impressionar molt, aquell rampell, i el recordo com si fos ara. I m’agrada haver tingut un pare que sabia qui era Jaurès, i que, d’alguna manera, era dels seus.

Els darrers anys, vell i malalt que ja no sortia de casa, jo hi anava –ara veig que menys sovint del que ara hagués volgut- i l donava conversa, i així anava sabent històries familiars –algunes, explicades tres i quatre i cinc vegades...- tafaneries barcelonines de cinquanta anys enrere, o el que fos.

No puc dir per molts anys; van ser els que van ser. Avui, serien cent. Et trobo a faltar, pare.

(La foto, l’única que hem trobat on hi som tots cinc: pare, mare, i els tres germans. Deu ser de l’any 62, més o menys).