dimarts, 9 de febrer del 2016

El pacte PSC-PP-UDC a Tarragona. Algunes reflexions no exhaustives

El recent pacte de govern signat entre el PSC, el PP i el regidor d'UDC elegit a les llistes de CiU (perquè, a la vista dels resultats, anant com a UDC sol ni hagués olorat el saló de plens) ha trasbalsat la plàcida -i somorta- vida política tarragonina, i ha generat opinions molt diverses. 

I no és d'estranyar, perquè topa amb les dinàmiques que semblen imposar-se en uns altres nivells. Que el mateix Rajoy s'hi hagi referit titllant-lo de “pacte intel·ligent” dóna per a molts comentaris, sobretot si tenim en compte la peculiar relació entre Rajoy i el concepte d'intel·ligència.

Anem a pams. D'entrada, i per centrar-se una mica, sobretot a la vista de hooligans hiperventilats, caldria tenir en compte algunes coses.

Primer, a Tarragona, a la Tarragona municipal, hem vist pactes de moltes menes. Des d'aquells inicials pactes de progrés entre PSC, PSUC, CDC -sí, Convergència- ERC i independents, hem vist pactar CiU i PP, CiU i PSC, CiU i PP una altra vegada, PSC i ERC, i ara aquest nou pacte. De manera que menys escarafalls, i qui estigui net de pactes que tiri la primera pedra.

Segon, el pacte és legítim, perquè és fet entre forces polítiques votades. Podríem discutir el cas del regidor d'UDC, però també hauríem de tenir memòria: no és el primer cas d'un regidor que abandona el gruo originari. CiU no va fer fàstics al suport de Jaume Yxart, elegit a les llistes del PSC, de manera que ara faria bé de no queixar-se tant.

Que sigui legítim no vol dir que no pugui ser discutit i rebutjat. Les critiques -quan són crítiques polítiques, raonades- han de ser admeses i, si es vol, contestades, però no desqualificades. I la desqualificació pot tenir moltes formes, com ara la de revestir-se d'autoritat moral i únic intèrpret i definidor dels interessos de Tarragona. És xocant -però a aquestes alçades ja no ens sorprèn res- que partits que s'han passat anys denunciant l'apropiació de Catalunya per part de CiU -amb una part de raó i una part de demagògia- ara s'apropien de Tarragona, i qui discuteix aquest govern, perquè té unes prioritats diferents per a la ciutat -absolutament legítimes, i també legitimades, en major o menor mesura, pels vots de la ciutadania- resulta que és desqualificat perquè no avantposa els interessos de la ciutat. PSC i PP i el seu acòlit fan una interpretació excloent: ells són els únics que poden dir què és bo per a Tarragona; opinions diferents a la seva, són partidistes.

Aquesta és una altra qüestió. El pacte es presenta investit d'una mena de puresa virginal, no és d'eixe món, perquè “no és ideològic”, no és polític. Falta poc per afegir-hi aquella facècia que s'atribuïa al general Franco: faci com jo, no es fiqui en política.

Ens prenen per rucs, pel que es veu. És clar que hi ha ideologia, al pacte! Qualsevol decisió sobre el govern de la ciutat no és neutral, respon a unes idees. Llegiu Ernest Folch, que ho explica molt bé (aquí hi ha l'article). 

I quina és aquesta proposta tarragonina i no ideològica? Poca cosa podem treure, de la lectura del document “Tarragona és futur”. Si esporguem tota la fraseologia buida i altisonant, no hi ha massa compromisos concrets. Analitzem (per cert, totes les cites són literals).

L’acord es basa en tres línies programàtiques clares (personalment tinc un altre concepte de la claredat, però això deuen ser manies meves) una de les quals és:

“gestió objectiva, rigorosa, eficaç, eficient i adreçada a l’obtenció de resultats”

Vaja! Vol dir que fins ara no hi era? Jo em pensava –il·lús de mi- que això ja era –o ja havia de ser- una norma en tota administració pública. Segur que si m’entretingués –cosa que no faré- a buscar els principis de la llei de règim local trobaria expressions semblants. En fi, potser és allò de presumir i de mancar.

Continua el document dient que “l’objectiu final és un govern fort i cohesionat que defugi els interessos partidistes i les especulacions electoralistes que tantes incerteses i inestabilitats generen”.

Doncs si aquest és l’objectiu deu ser que fins ara el govern no era ni fort ni cohesionat, i no defugia els interessos partidistes i les especulacions electoralistes. I, pel que sembla, el partidisme i l’electoralisme sempre és el que fan els altres. Ara ens volen fer creure que no hi ha interessos partidistes? És clar que n’hi ha, i això no és cap demèrit. Si l’interès del partit és aplicar un programa basat en les seves prioritats per a la ciutat, en la seva ideologia, res a dir, i és molt legítim. Per això es fan eleccions, per a triar entre diferents propostes, programes, en definitiva, ideologies. No hi ha un interès abstracte, universal, constant.

Segueix el document:

“Un govern que canviï la manera de veure i entendre la ciutat i que superi les visions parcials o partidistes”. Ah, això vol dir que fins ara tenien una altra manera de veure i entendre la ciutat? Quina? Una manera amb visions parcials o partidistes? I perquè aquesta disjuntiva? Es pot ser parcial i no partidista, o a l’inrevés, o les dues coses. Segurament serà parcial, perquè la del govern no és l’única visió sobre la ciutat, i pot ser honestament partidista en els termes que he anat dient. Un govern del PSC –o de qui sigui- tindrà la visió PSC de la ciutat, i això és perfectament legítim, i és el que tria la ciutadania en unes eleccions. Ja n’hi ha prou de desqualificar els partits en bloc i com a concepte. Això és entrar en la dinàmica antisistema des de dins, i obre la porta a opcions suposadament no partidàries que ja coneixem molt bé: Berlusconi, Gil y Gil, i companyia.

De totes maneres, el document sí que suposa algun compromís clar. diu que vol una majoria “que garanteixi (...) l’execució de tots els projectes estratègics durant el mandat que acaba l’any 2019.”

Mira que bé. Al 2019, doncs, podem passar comptes. Tenen la majoria, doncs ja no tenen excusa. I quins són aquests projectes? Doncs no amb aquest nom exacte, però el document parla de:

“El període 2016-2019, és un espai de temps suficient per obrir, definitivament, Tarragona al mar, per lligar els barris de manera que tot l’espai urbà sigui un continu, per determinar el destí final d’equipaments importants com l’edifici del Banc d’Espanya, el preventori de la Sabinosa (sic), el Mercat Central, la Tabacalera, la Ciutat de Repòs i Vacances, el complex del Port Esportiu, la plataforma de la Platja del Miracle o les infraestructures esportives.”

(Parèntesi: suposo que la “o” final no vol dir que, de tots aquests, només en faran un)

Bé, doncs ja sabem què els podrem exigir l’any 2019. Prenem nota.

Tot això, amb set línies mestres, entre les quals algunes tan poc compromeses com la “defensa  davant les administracions...” d’una sèrie d’elements sobre els quals l’Ajuntament té poc a dir (o sigui, carta als reis). Però també introdueix un concepte peculiar:

“Consolidació del lideratge de Tarragona des del punt de vista de la capitalitat indiscutible i
del concepte d’un tarragonisme renovat”.

Sobre la capitalitat, i especialment de la necessitat d’anar-la proclamant, ja m’he manifestat molts cops, i no hi vull tornar. En tot cas, això de “indiscutible”, a banda que crec que en democràcia tot es pot discutir, em recorda aquell article de la constitució espanyola sobre la “indisoluble unidad (...) común y indivisible...”. No sé perquè serà, mira.

Però el que m’intriga molt és això del “tarragonisme renovat”. Renovat? Quin era el que hi havia i que sembla que s’ha quedat obsolet? Què és el tarragonisme? Hi ha algú que dóna carnets de tarragoní? Amb quina autoritat? S’ha de passar un examen?. Espero delerós la resposta a aquestes preguntes.

I espero amb tranquil·litat, perquè, diu el document, el govern “continuarà escoltant, dialogant i proposant espais d’acord i de consens ciutadà”. Ep! Espera!  Continuarà? Vol dir que ho farà com fins ara? Doncs ara ja no sé si puc esperar tranquil....

En fi, que aquest és el pacte que hi ha. N’hi podia haver un altre? En termes d’aritmètica política, sí. I en termes de política i prou, també. Però, com he dit abans, aquest també és legítim. Les dues forces (la que fa tres, de força, més aviat poca) són lliures de pactar, i és de creure que han triat lliurement, com els matrimonis.

Hi havia una majoria alternativa? Sí. Es podia haver articulat aquesta majoria? Sí, si es volia fer-ho. Fins ara, tenim notícies contradictòries, l’Alcalde diu que uns no van voler, i aquests uns diuen que mai no se’ls va proposar. Les dues coses a la vegada no poden ser, de manera que algú no diu la veritat.

Per què el PSC va voler triar el PP per a governar?. Les declaracions al voltant del pacte, i el document mateix ens donen alguna pista:

“separar les dinàmiques pròpies de la política estatal i catalana de la política local, anteposant els interessos de Tarragona per damunt de qualsevol altre criteri”.

Més enllà del que ja he dit sobre aquesta pretensió de ser l’únic definidor dels interessos de Tarragona, i del nacionalisme (de ciutat) que traspua aquesta frase (ho dic perquè tant PSC com el PP solen ser molt crítics amb el nacionalisme) aquesta afirmació genera alguns dubtes:

Si el PSC obvia qüestions extratarragonines per a pactar amb el PP, i viceversa, com és que no ha volgut, o no ha estat capaç, de fer el mateix amb altres opcions? La qüestió nacional és un obstacle per a pactar amb ERC, però la corrupció i el reaccionarisme del PP no ho són? Això és molt il·lustratiu de les prioritats del PSC.

Estic força d’acord amb l’anàlisi que en feia un article de Ricard Lahoz (el podeu veure aquí). Certament un pacte d’opcions a la baixa, un pacte de supervivència. Potser el cas més evident és el del regidor d’UDC, que es pot dir que ja és –a més de tres anys vista!- en temps de descompte. Però també per altres: gràcies al pacte, aquest zombie de la política que ha estat Alejandro Fernández, vegetant durant quatre anys imfumables al Congrés de Diputats com a votant disciplinat de totes les infàmies del govern del PP, i amb un full de serveis tarragonins completament en blanc, podrà fer veure que fa alguna cosa, i potser algú s’ho creurà i tot. I un PSC en caiguda lliure, aterrit per la competència a dreta –C’s- i a esquerra –el magma Podem, IC-V, Comú, etc- intenta recuperar centralitat política i iniciativa, sense adonar-se que només fa que alimentar els seus directes competidors.


Les eleccions municipals de 2019 seran divertides, molt divertides. 

(foto extreta de www.fetatarragona.cat)  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada