Iceta i Mas. Gestos

La sessió d'investidura d'ahir al Parlament va donar per molts comentaris, més enllà -que no és poc!- de la significació política de tot plegat. El molt deficient ús de la llengua -de les llengües, de fet- per part de Xavier Garcia Albiol, l'enginy de l'aleshores candidat i ara president parlant dels pentinats propis i cupaires, o més coses.

Un d'aquests gestos, amb molt més recorregut, va ser la facècia de la salutació entre el portaveu del PSC Miquel Iceta, i el president en funcions, quan el primer parlava al segon com si fos absent i va resultar que entrava en aquell moment. L'agilitat de tots dos per a respondre al fet, i el fair-play evident són, per a mi, senyal d'un estil polític que hauríem d'intentar no perdre. Algú s'imagina un fet similar amb portaveus del PP o de C's, i més a la vista del seu to d'ahir? Jo, francament no. I tampoc no m'ho imagino al congrés espanyol entre cap dels dels portaveus de les diferents oposicions i els caps de govern que hi ha hagut. I potser m'equivoco, però crec que ho haguéssim sabut.

Aquest gest no es deu només a un caràcter, a una manera de fer més esportiva o oberta. Crec que és, encara, herència del que s'ha anomenat els partits catalans de tradició democràtica (i tradició vol dir que vénen de lluny). Una tradició en la qual també hi ha el PSC, quan hi vol ser, i quan no es deixa anar pel pendent més madrileny -Madrid concepte, que diu Iu Forn- de la política, aquella política bronca, irrespectuosa, autoritària, que va quedar en evidència en l'exabrupte exacte i contundent de José Antonio Labordeta (llegiu el magnífic llibre “Memorias de un beduino en el Congreso” que ho explica molt bé).

Una anècdota, és clar, però que dóna per més. Sempre he sostingut -i en aquest blog ho podeu trobar- que és un error estratègic el tracte que determinats sectors de l'independentisme/nacionalisme donen al PSC. Amb totes les crítiques que se li poden fer -i són moltes- el PSC, i sobretot quan fa de PSC i no de PSOE, articula un espai social i polític important per al país, i una tradició democràtica i progressista que no ens podem permetre el luxe de perdre. Simplificar la trajectòria, el comportament, i la composició del PSC a les barroeries d'alguns capitans -que no haurien de passar de sergents xusqueros- a les barbaritats d'alcaldes corruptes, o a la comoditat amb què alguns suporten el foc amic del PSOE seria fer una lectura equivocada del que també és el PSC: l'expressió política d'una part de la societat catalana, molt més real, molt més existent políticament, socialment, cívicament, que no pas invents polítics artificials, alimentats mediàticament, i amb poca o nul·la penetració social.

En el futur que vull per al meu país, hi veig molts homes i dones que avui són al PSC o que el voten. El país l'hem de fer entre tots i per a tothom, però així com no hi imagino determinats elements de l'escenari polític, sí que hi imagino molta d'aquesta gent a l'entorn del PSC.

És per això que voldria que l'encaixada anecdòtica de Mas i Iceta al Parlament fos un senyal que el PSC -o bona part del PSC- juga en una lliga diferent a la del bloc agre PP/C's, i que, en un futur que espero proper, trobarem molta de la seva gent al costat bo de la barricada.  

(foto manllevada del web de RAC1)