divendres, 6 de febrer de 2015

Notes sobre el projecte de constitució catalana (I)

Tafaner com sóc, i més pels temes constitucionals (vaig estar a punt d’estudiar Dret, i potser ho faci quan em jubili) he volgut donar un cop d’ull a aquest projecte de constitució elaborat per un grup encapçalat per Santiago Vidal. I  abans de res, manifestar la solidaritat amb aquest jutge ara perseguit de manera injustificable (i inexplicable, no perquè no tingui explicació, sinó perquè, la que té, no la poden dir, que se’ls veuria massa el llautó). 

Crec que voler-lo inhabilitar i expulsar és una absoluta bestiesa, i retrata el peculiar concepte de democràcia, llibertat d’expressió i separació de poders que hi ha en determinats sectors que formen part de l’adn del poder espanyol.

Ara bé, això no és obstacle per a una lectura crítica d’aquest esborrany de constitució, que espero que sigui molt esborrany i poca constitució. Sé que no deixa de ser un projecte personal, i un element més de debat, i això és saludable, i també sé que ja ha rebut moltes esmenes. Jo no faré esmenes al seu web (www.unanovaconstitucio.cat) perquè això de fer tweetesmenes de 140 caràcters, limitades, i no poder-les explicar no em convenç, per això faig els meus comentaris aquí.

De manera general, però, he de dir que m’esperava una altra cosa. Sobretot, m’esperava un text més ben fet, més ben escrit –demana una correcció lingüística a crits!- i amb menys incoherències. Hi ha articles repetits, elements sense acabar, canvis terminològics, i, en definitiva, una redacció força deficient. Crec que, atesa la categoria dels redactors, i el temps que hi ha esmerçat, ens mereixíem un text més elaborat. No comencem bé.

Crec que el text està descompensat –hi ha temes molt desenvolupats i uns altres amb prou feines apuntats- i caldria una major definició. Personalment, sóc partidari de constitucions curtes, amb els elements institucionals bàsics, i amb principis a desenvolupar i aplicar. Desconfio de les constitucions detallades, que acaben essent un impediment quan el context canvia.

I també em sembla que el text està massa influenciat per temes d’actualitat. Sovint ens hem trobat que es legisla a cop calent, a cop de titular –sobretot en el cas del Codi Penal- però això sol produir textos tan condicionats per un fet conjuntural, que esdevenen obsolets –i, pitjor, contraproduents- un cop superada aquella conjuntura. Això encara és pitjor en un text constitucional, que hauria de tenir una vocació de durabilitat i de permanència més alta que textos legals ordinaris.

Anem article per article. Hi ha de tot, des de discrepàncies en el fons –i reconeixent que tan legítima és una posició com una altra- deficiències tècniques, i el que és una barreja d’un i altre. Comencem.

Article 3.3. La Diada nacional se celebrarà el dia 11 de setembre.

No sé fins a quin punt cal constitucionalitzar això (ni tan sols crec que calgui una Diada nacional) però crec que la Diada actual té un sentit reivindicatiu per la situació que tenim ara. En una altra situació –la independència- potser la data de proclamació seria una Diada més acceptable.

Article 4.1. La llengua oficial i pròpia de Catalunya és el català, i per tant, serà emprada de forma preferent per totes les Administracions publiques en els seus respectius àmbits.
2. Atesa la composició demogràfica i social actual de Catalunya,  i amb l’explícita voluntat de vetllar per la millor convivència entre tots els catalans, sigui quin sigui el seu origen, el castellà gaudeix de l’estatut de llengua cooficial, i podrà ser emprat oralment i per escrit per tots aquells ciutadans que així ho desitgin.
3.  L’aranès és la llengua oficial i pròpia de la Vall d’Aran, en règim de cooficialitat plena amb el català.
4.  Tots els Poders públics vetllaran per tal que no es produeixi cap  discriminació per raó de llengua, atès que totes mereixen idèntic respecte i formen part de l’opció personal i lliure de cada persona.
5. Declarem que la llengua i la cultura  afavoreixen la cohesió interna, la prosperitat comuna, l’arrelament social i la diversitat del país.

Dues coses. Sobre la cooficialitat del castellà –amb la qual estic d’acord- crec que cal definir millor –i no sé si la constitució és el lloc de fer-ho- què entenem per oficial i per cooficial.  Em fa l’efecte que encara tenim massa present una determinada manera d’entendre l’oficialitat –exclusivitat, invasió d’esfera personal, jerarquia- heretada del franquisme, que enverina els debats. I, per altra banda, m’hi sobren explicacions, en aquest article. Si es creu convenient que el castellà sigui cooficial, es fa i prou, però no cal constitucionalitzar-ne els motius.

I, per altra banda, crec que limitar l’oficialitat –per cert, oficialitat o doble oficialitat? no són el mateix- de l'aranès a Aran és un retrocés. L’aranès, actualment, és oficial a tot Catalunya –en una aplicació intel·ligent d’un altre concepte d’oficialitat- i no veig perquè hauríem d’anar enrere.

Article 5. 3. L’Administració de l’Estat es caracteritza pels principis de proximitat i descentralització; en conseqüència, el Consell de Ministres es reunirà en sessió plenària amb una periodicitat mínima anyal a les ciutats de Girona, Lleida i Tarragona.

Pretendre que la descentralització consisteix en què el consell de ministres es reuneix fora de la capital és tenir una idea molt pobra de la descentralització, una mena d’almoina –de reina por un dia- que no té res a veure amb el que significa realment la descentralització. I, a més, fer-ho a les capitals de les actuals províncies, denota una visió provincial i provincialista del país que jo creia que ja estava superada i que ara resulta que es vol fossilitzar en una constitució!.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada