dimarts, 29 d’abril de 2014

"La Vanguardia Española"

La Vanguardia s’edita, des de fa uns anys, en doble edició, catalana i espanyola. Això ha fet que el nombre d’exemplars de premsa diària en català sigui considerable, si tenim en compte l’existència del Punt/Avui, l’Ara, i les dobles edicions de la Vanguardia i del Periódico. Tot això és positiu, però malauradament la Vanguardia s’entesta a demostrar que no només està pensat i escrit en clau espanyola, sinó que la versió catalana és, només, una traducció –sovint mala traducció- de l’espanyol. Vegem-ho.
A l’edició d’avui 29 d’abril, i sobre l’episodi de l’agressió soferta per Pere Navarro, escriu
“Otro testigo, un feligrés habitual de 76 años, habla más bien de una "pantuflada" en vez de un puñetazo.” (podeu veure tota la notícia aquí).
Clar, això de “pantuflada” escrit entre cometes per assenyalar que és reproducció de l’original català –ja se sap, un senyor gran, en una església, parla patois, hem de ser indulgents...- això, dic, no vol dir res. En català és “plantofada”, que el DIEC defineix com “Cop de plantofa, o cop donat amb la mà”. Però com que el redactor (sic) de la notícia no ho ha sentit ni llegit mai, dedueix que es refereix a la pantufla –en català plantofa, tot i que no ho diu ningú, i ja només és usual (o ho era, ves a saber) plantofada en la segona accepció- i es queda tan ample.
Però en podem trobar més casos. El suplement Cultura/s número 617, del passat 16 d’abril, publicava –pàgina 13; no en poso l’enllaç perquè és de pagament- un article de Laura Freixas amb una crítica del llibre “Autobiografía a cuatro manos” de Vicente Molina Foix i Luís Cremades. La crítica acabava amb aquest paràgraf (les negretes són meves)
“Quant enriquiria a la Història poder disposar de testimonis de la mateixa època però aquesta vegada, d’escriptores (sol record u: el preciós llibre de Luisa Castro Viajes con mi padre), o de lesbianes, que jo desconec.”
Ho heu vist? Sol record u. Traducció, segurament automàtica –és a dir, paraula per paraula- de "solo recuerdo uno". Llàstima que, en català, això no vol dir absolutament res de res.
Tenia entès que, a les redaccions, hi havia la figura del redactor en cap, que controlava –com a darrera instància- la qualitat dels textos, i que podia detectar a temps i corregir bestieses com aquestes. A la Vanguardia, no n’hi deu haver, o bé potser també tradueix. La Vanguardia Española, doncs, només va plegar de la capçalera, però no de la mentalitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada