Sant Jordi demana llibres i roses, i enguany més llibres amb l’afegit de la desaparició de Gabriel García Márquez. En sóc un gran lector, i m’he emocionat amb la torrentada d’imatges de Cien años de soledad, amb l’arquitectura exacta de Crónica de una muerte anunciada, o amb el deliri sentimental del Amor en los tiempos del cólera. Crec que ho he llegit gairebé tot, d’ell, inclosos els reculls de reportatges. I el que encara no, ho penso llegir.
Evidentment no el coneixia de res (dec ser l’únic, perquè ara tothom en parla amb una familiaritat sorprenent) i, per tant, no puc explicar cap anècdota personal. Però sí que em ve de gust recollir un parell d’episodis il·lustratius de la relació de GGM amb la cultura catalana.
Un, aquest article publicat al País (el podeu llegir aquí) dedicat a Mercè Rodoreda en ocasió de la seva mort, fa més de trenta anys. Aleshores GGM ja era un escriptor consagrat i premi Nobel, amb cap necessitat –si és que mai l’havia tinguda- de fer la pilota a ningú. GGM fa un encès elogi de Mercè Rodoreda i especialment –però no únicament- de La plaça del Diamant i escriu:
“Yo la leí en castellano por esos tiempos, y mi deslumbramiento fue apenas comparable al que me había causado la primera lectura de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, aunque los dos libros no tienen en común sino la transparencia de su belleza.
A partir de entonces, no sé cuántas veces la he vuelto a leer, y varias de ellas en catalán, con un esfuerzo que dice mucho de mi devoción.”
És a dir, GGM, que va viure uns anys a Barcelona –set, si no m’erro, entre els anys 1967 i 1975- va voler conèixer literatura catalana, i va voler llegir-ne directament en català, fent un esforç, com ell mateix diu (és a dir, volent-lo fer). Quina diferència amb l’actitud d’un altre escriptor del boom sud-americà (i excel·lent escriptor que també segueixo) que també vivia a Barcelona en aquella època, veí de GGM. Mario Vargas Llosa, que és de qui parlem, tenia –i, sobretot, té- una altra actitud molt diferent envers Catalunya, i ja en vaig parlar en aquest blog (aquí)
El segon episodi relaciona GGM amb una altra vaca sagrada de la cultura catalana, en Josep Pla, i el recull en Tísner al quart volum de les seves memòries (Viure i veure/4, pàgines 153-156). Per mediació de Tísner i de Manuel Ibàñez Escofet (que no recordo si recull el fet a les seves memòries La memòria és un gran cementiri; ho buscaré) hi va haver un dinar entre Pla i GGM. En aquesta trobada, Pla va menysprear profundament GGM des d’una òptica colonial i amb un gran desconeixement del personatge i de la seva obra
Vagi, això, per a coneixement de tots aquells seguidors de la religió planiana –els plapanates, en feliç definició de Sergi Pàmies- que li riuen totes les gràcies i el consideren font de tota saviesa.
I ara que ho he escrit, m’adono que això és el que pot passar –si no és que ja està passant, almenys als panegírics que han omplert els diaris- amb GGM, a qui ja s’atribueix tota mena de frase enginyosa, d’opinió o de facècia.
En fi, sort que, a tots tres –GGM, MVL i Pla- els podem llegir, i fer cas omís de plapanates, gabonautes, i varguites.
(fotografia manllevada de www.ara.cat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada