Un immens cansament

Un immens cansament. Això és que el produeix aquest enèsim capítol de les fatxenderies de campanar d’aquest enfant terrible –més enfant que terrible- Alejandro Fernández. A aquestes alçades, voler provocar amb el nom de la Universitat –un tema que la immensa majoria de tarragonins, i sobretot la mateixa universitat, donem per tancat-  només es justifica per les ànsies de protagonisme barrejades amb la necessitat de maniobres de distracció que desviïn l’atenció. I de què l’han de desviar? Doncs per exemple de la nul·la incidència d’aquest salvador de la ciutat prop dels centres del poder absolut de Mariano I d'Espanya i servent d'Alemanya. Els temes pendents de la benevolència de la capital imperial de les espanyes continuen igual d’encallats, mani qui mani. L’excusa de l’herència rebuda és perfecta per amagar la impotència, la mala fe, la ignorància, o la barreja de tot plegat. Encara recordo quan, als inicis del govern municipal PSC-ERC del 2007, l'oposició -també el PP- rebutjava ferotgement qualsevol al·lusió a l’herència del seu govern. Ja sabem que les herències són a benefici d’inventari, però potser no de manera tan descarada.

Però també serveix per desviar temes de més actualitat. La recent inauguració de l’AVE Barcelona-Figueres ha tornat a posar d’actualitat la poc encertada estació del Camp. Al marge de les consideracions territorials a fer, que serien convenients per a fugir de la simplicitat amb què es parla d’aquest tema, l’estació del Camp té uns pares molt clars: es va decidir quan PP governava a Madrid, amb suport de CiU; quan CiU governava a Catalunya, amb suport del PP; i quan CIU i PP, junts, governaven a Tarragona –capital i província-. I això és així. I ara no n’ha parlat ningú. I avís per als hooligans d’ambdós partits: se me’n refot que el Borrell volgués posar-la al Pla de Santa Maria. El que critiquem és a on s’ha posat realment, i això té uns responsables.

I serveix, també, per amagar la sistemàtica destrucció de la política de recerca que s’està fent –per ara, poc durarà la recerca a aquest pas- a les universitats, amb l’ofec financer i la gens dissimulada orientació productivista de l’educació que vol imposar el PP. Llegiu l'exposició de motius de la llei Wert i veureu quin pa s'hi dóna.

El que m’empipa més, però, no és que aquest aprenent de bufó vagi excitant les vísceres amb temes primaris. El que m’empipa és el ressò que té –inclòs aquest apunt- en mitjans de comunicació i sectors de la soi-disant societat civil tarragonina, i fins i tot en responsables polítics de la ciutat, que s’apressen a sumar-se a aquestes ximpleries –i ho reconeixen en privat, que són ximpleries- per una por irracional a ser titllats de “poc tarragonins”. Això és atorgar carta de naturalesa tarragonina, de termòmetre per mesurar l’arrelament o la implicació amb la ciutat, a elements nominals, simbòlics, i de nul·la repercussió en les necessitats reals de la ciutat. I, a sobre, ho hem d’aguantar dels que s’omplen la boca criticant la que anomenen política identitària i dient que ells parlen del que realment preocupa a la gent. Anem bé. Ja que creuen que això del nom de la URV és una prioritat –la URV no pensa el mateix, però a ells els importa poc- perquè no fan les coses seriosament? En lloc de plantejar-ho a l’Ajuntament de Tarragona, que no decideix res, que ho presentin com a proposició de llei al Parlament de Catalunya, que és qui pot modificar la llei. I com que l’Alejandro no és diputat al Parlament –ja sabem quines són les seves prioritats nacionals- que ho presenti un altre membre del grup parlamentari popular, per exemple la diputada Alícia Alegret. I, posats a fer, ja que es van mostrar tan comprensius amb la sortida de to del govern municipal, d'embargar la Generalitat pels deutes que té amb Tarragona -deutes exigibles i que s'han de pagar, que consti- que sigui igualment valent amb els deutes que l'Estat té amb la Generalitat, començant per la disposició addicional tercera de l'Estatut, i  continuant pel fons de competitivitat pendent.

Però no ho faran, perquè del que es tracta és de fer bullir l’olla, de fugides cap endavant, i de comportar-se com els nens petits que diuen una paraulota per espantar els grans. Fins que els grans no li riuen la gràcia, és clar.

Necessitem un debat real sobre què volem que sigui la ciutat, basat en les necessitats i potencialitat reals, i en trobar complicitats i col·laboració en el territori. Que gent que mentalment està instal·lada al marc institucional de la restauració continuï pensant en diputacions i governs civils, i capitalitats provincials, no ens ha d’estranyar, però no hem de deixar-los la iniciativa. Si aquest discurs domina és, sobretot, per incompareixença de discursos moderns, que pensin i exerceixin el lideratge territorial en termes del segle XXI i de la realitat. Aquesta és la veritable mancança de Tarragona, i no preteses conspiracions externes. A resoldre això hauríem de dedicar els temps, els esforços, i els recursos que ara dediquem, amb immensa fatiga –almenys jo- a contestar aquestes fugides cap endavant.