El culebrot Eurovegas continua, i les negociacions (sic) dels governs amb el Sheldon Adelson cada cop més semblen una mena de blackjack o de bacarrà. Aquest és un dels espectacles més tristos que ens està oferint el procés, la indignitat de veure el govern del país pidolant una inversió i rebaixant-se a fer taula rasa de normatives i, sobretot, del seu paper director. Quan se’ns parla de la preeminència dels mercats per sobre de la política democràtica, ja tenim un bon exemple per a qui no ho entengui. Potser això ens explica perquè s’ha optat per l’estat espanyol, que no deixa de tenir una posició un pèl excèntrica dins d’Europa. Clima? A Itàlia o al sud-est francès trobarien climes semblants. Comunicacions? Tres quarts del mateix. Però la disponibilitat a canviar el que calgui, la lleponeria esperonada per la crisi, la manca de dignitat i de fermesa que estan tenint les institucions... no sé si ho trobarien enlloc més. I això és preocupant.
Ara, però, es diu que un dels motius de discrepància, dels quals el govern no vol cedir, és l’alçada de les construccions. És la primera bona notícia que veig sobre aquest tema, en la mesura que reforça –toco fusta- la preexistència d’un planejament i d’un model urbà per sobre de les apetències de l’inversor.
Un incís: vull creure que quan algú planteja una inversió d’aquesta magnitud –fins i tot si és força per sota del que s’anuncia, com m’imagino- parteix d’estudis seriosos. Però aquí sembla que tot depèn de les ocurrències d’aquest sòsies del Gargamel, que vol reproduir el model Las Vegas al marge de les preexistències com ara un aeroport. Nicieses.
Tornem a les alçades dels edificis. Em sembla una bona notícia perquè envia el senyal que, si tenim un planejament, un model d’ocupació del sòl –per voluntat o per la seguretat que imposa la proximitat de l’aeroport i la necessària seguretat aeronàutica- ens el prenem seriosament. O, almenys, això vull creure, perquè hem anat rebent senyals molt diferents segons els quals allò que preveu el planejament territorial és paper mullat.
Sóc un gran defensor del planejament territorial que tenim a Catalunya, i això almenys per dues raons. Una, perquè crec que és ben construït conceptualment, i proposa un model raonable si sabem llegir-lo en clau de possibilitat, partint del que tenim, i en un escenari temporal limitat. És a dir, que no pretén arribar a un a mena de paradís territorial en quatre dies i per a tota l’eternitat. La segona és, simplement, perquè la seva sola existència ja és un avenç importantíssim. Hauríem de ser prou lúcids per tenir present que és el primer cop, des d’Adam i Eva per dir una data, que Catalunya disposa d’un instrument de planejament territorial, i això és un canvi de paradigma fonamental.
El planejament no ha de ser vist com un dogma inflexible, impermeable a l’evolució de la realitat, sinó com una guia prou sòlida per a estructurar l’espai amb uns criteris racional i tendents a un determinat model que la societat, en un exercici polític –i que, per tant, només pot ser democràtic- es dóna a si mateixa. Crec que el que tenim aconsegueix de forma raonable l’equilibri entre aquesta guia i els mecanismes d’adaptació i de possible reforma, de manera que m’emprenya que ara que estem en ple procés d’assumpció d’aquestes normes es doni el missatge que és igual, que això només és un tràmit, i que podem canviar les regles de joc en qualsevol moment. Com ara l’hotel d’Es Trenc, per cert. Per això em sobren algunes de les modificacions de la Llei d’urbanisme, que permeten, si es vol –i segur que n’hi haurà que ho voldran- una mena de barra lliure que anul·la l’efecte ordenador i directiu del planejament.
M’agradaria, doncs, que el tema de les alçades dels edificis no fos una excusa, o una anècdota, sinó el senyal d’una rectificació i la restitució d’aquesta funció del planejament territorial. Veurem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada