Aquesta setmana tindrà lloc el congrés del PSC. No és el meu partit, però qualsevol persona amb interès per la política a Catalunya no hauria de ser indiferent al que hi pugui passar. El PSC és una peça important dins l'ecosistema polític català, i més en la part esquerra d'aquest ecosistema, i la ignorància o el menyspreu -i menys encara la caricatura simple- no són de rebut.
Per això és emprenyadora i perjudicial per al país l'actitud històrica de la dreta soi disant catalanista -la no catalana també, però d'aquesta no me n'estranya res- d'identificar socialisme i anticatalanisme, en bloc. Una actitud -un marc mental- molt reeixit en grans sectors de Catalunya, convenientment divulgat per determinats mitjans de comunicació tipus la retaguàrdia espanyola d'aquest ciutadà kane d'estar per casa amb títol nobiliari, i, tot s'ha de dir, amb l'inestimable ajut de bonos, guerres, rodriguez ibarres, i molt d'aquest bestiar, i també amb la col·laboració -sovint hom creuria que entusiasta- de part del PSC. Almenys vull creure que només de part.
Una ofensiva ideològica que no hem vist mai de l'altra banda, i mira que la dreta espanyola té l'anticatalanisme -per no dir la catalanofòbia- al seu ADN. Heu vist mai declaracions, articles, o el que sigui parlant del “liberalisme” o del “conservadorisme” o del “centrisme” o l'eufemisme que sigui amb el qual es camufla la dreta, igualat a anticatalanisme, en aquells mitjans o per boca de dirigents de CiU? Clar que no. Ningú no tira pedres a la pròpia teulada.
I aquesta em sembla una actitud nacionalment molt negativa. Si hom pretén -jo ho pretenc- normalitzar la nació catalana en tot, també políticament, és evident que ens convé, també, una esquerra pròpia, entenent com a esquerra, a grans trets, aquest espai socialdemòcrata que, a l'Europa occidental -que és el nostre àmbit- cobreixen els partits socialistes, els de la segona internacional (sempre que es treguin de sobre les excrescències com el partit del Mubàrak o el de sàtrapa tunesià, que abans -ara no- en formaven part). Catalunya ha de tenir esquerra, i això no s'aconseguirà imposant la tesi que lesquerra -socialdemocràcia- és igual a anticatalà. Amb això es manté l'anomalia política catalana i, a llarg termini, s'empobreix la democràcia.
Catalunya també ha de tenir esquerra. I en aquesta esquerra que ara, segurament, no tenim completa ni en les condicions raonables d'un país europeu normal, l'espai que ara cobreix el PSC, els sectors que agrupa, la gent que hi milita i que el vota, hi han de tenir un paper important. Per als que els agraden els paral·lelismes històrics -i admetent allò de la tragèdia i la farsa quan la història es repeteix- bona part del món del partit radical -el del Lerroux- va passar a ERC, l'any 1931, amb una absoluta normalitat. Igual que bona part del monarquisme alfonsí ho va fer a la Lliga.
Sempre he sostingut que el PSC va fer un immens servei al 1978, quan va evitar una fractura nacional. Va pagar -encara ara- un preu altíssim, però ens hauríem de preguntar si estaríem millor -si, nacionalment, seríem un país, una comunitat, més “normal”- amb una opcion política d'esquerres absolutament acatalana, quan no hostil a la catalanitat com segurament hauria esdevingut una federació del PSOE. És fer política ficció, però no costa gaire d'imaginar. El que ens hem de preguntar és perquè el PSC -no el PSC-PSOE- no ha sabut evolucionar prou com ho ha fet Catalunya en aquests 30 anys.
No prou, perquè els que tenim memòria sabem que el llenguatge, les actituds, alguns missatges, del PSC d'avui no són els del 1983. No sé si ho han fet de grat o si s'hi han vist obligats per la mateixa evolució del país,i m'és igual perquè la política, per a mi, no és una religió ni els partits una església. Crec que les actituds envers la llengua, les institucions, o, ara mateix, el finançament, no són equiparables. I menys encara equiparables a les que té la caverna espanyola que, sovint, és aliada preferent de la dreta catalana amb una absoluta normalitat. Hauríem de valorar com cal el fet que, entre els dos o tres-cents candidats a la primera secretaria del PSC, hi ha baralles per tenir el barret -la barretina?- de la catalanitat, i com es parla -amb matisos, sí, però se'n parla- de pacte fiscal, i de fer més visible la diferència amb el PSOE. Tàctica? Segur, però si no es veiés com un element positiu, no seria adduït.
Clar que això li passa al PSC, no al PSOE. I és que aquest és el principal problema del PSC: el PSOE, i especialment el PSOE dels que més se senten, el PSOE que vol potenciar la E. Que, en el fons, és el que més bé li va a la dreta catalana, perquè li permet tenir el monopoli del país, amb aquell discurs segons el qual l'enemic de Catalunya és el socialisme. Perquè saben que, sense aquest llast, una esquerra moderna, avançada, urbana, els disputaria amb força l'hegemonia del país. La societat catalana se situa més a l'esquerra que la seva expressió política, i això ens indica que hi ha sectors d'esquerra que no tenen un referent polític que els faci prou el pes entre els que hi ha.
Per això els qui ens situem a l'esquerra, amb una visió de país, necessitem que aquest espai d'esquerres es normalitzi. Que sigui d'esquerres -és a dir, que no faci la política de la dreta amb una mica de maquillatge i prou- i que sigui l'esquerra del país. Perquè aquesta és la millor combinació per a fer front a la dreta del país, i per a construir un país complet.
Farà això el proper congrés del PSC? En tinc els meus dubtes, i més veient la força de l'aparell -tots els aparells, per definició, són conservadors- però m'agradaria que s'hi posessin les llavors. Perquè l'esquerra que Catalunya necessita no pot prescindir de gent que ara és al PSC, i menys encara de sectors socials, culturals, civils, econòmics, que actualment s'articulen al voltant del PSC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada